La memòria ens diverteix

Fa unes quantes temporades que dos autors tan estimats per lectors i crítica com són Quim Monzó i Sergi Pàmies no publiquen cap obra de ficció. En Pàmies des de 2018 (L’art de portar gavardina), període de temps que potser entra dins de la pauta esperada, però en Monzó des de 2007 (Mil cretins), que ja resulta molt més alarmant. Qui vulgui llegir-ne obra nova ha d’acudir necessàriament a La Vanguardia, on tots dos continuen escrivint columnes amb periodicitat fixa. Ha sigut precisament la seva actual casa mare la que ha propiciat la publicació de Si la memòria no ens falla, una llarga conversa que els dos escriptors han mantingut atiats per Julià Guillamon.

Cal reconèixer que l’experiment està ben pensat. Monzó i Pàmies són amics de fa dècades i han col·laborat plegats a la ràdio. Per altra banda Guillamon coneix bé l’obra dels dos i en el cas de Monzó va participar en l’exposició monogràfica que li va dedicar el Centre d’Art Santa Mònica. Dotze hores de conversa relaxada poden donar per a molt i la transcripció força literal dels enregistraments n’assegura la veracitat (tot i que aquesta de vegades va en detriment de la claredat expressiva).

Monzó rememora experiències d’un nen de postguerra a Sants en el si d’una família sense tradició lectora, els seus estudis de disseny gràfic i les primeres feines en aquest camp, les incursions en el periodisme i l’escriptura de guions. Particularment reveladora és la narració de com va anar configurant el seu estil literari a partir de lectures heterogènies que poc tenien que veure amb l’acadèmia. Sorgeixen també, inevitable, els atacs al papanatisme cultural que reberen la primera inspiració del seu viatge a Nova York a principis dels anys 80 i que assoleix la màxima animositat en tot allò que té a veure amb els restaurants i la cuina.

Pàmies resulta impagable en descriure els seus anys de nen exiliat, els quals, lluny de la tabarra enyoradissa i depriment, retrata amb humor surrealista i una indubtable alegria. També és força divertida la immersió en la llengua catalana que va viure a l’escola Isabel de Villena en arribar a Barcelona, tot i que és una mica injust que titlli el centre de mafiós en relació al catalanisme. Però com a matemàtic el que no li puc perdonar és que digui que el número «e» era una mode de l’època. 

La veritat és que el llibre és sempre entretingut i de lectura imprescindible pels seguidors de qualsevol dels dos contistes, però també pels que s’interessin per la història recent del país i més en concret de Barcelona. Jo m’ho he passat de conya.