Pàgines

dijous, 15 de juny del 2023

La difícil redempció


Els irredempts de Cristina Garcia Molina (LaBreu edicions, setembre 2022) aplega tres textos (em resisteixo a anomenar-los contes), que l’editorial presenta com a narració en tres temps, o com a tríptic, tot i que jo no els hi trobo més connexió que el molt personal estil de l’autora.


Solar, que és el primer fragment (i el més extens i entenedor), descriu la creació d’una escola des del punt de vista d’un dels ensenyants. Durant tot el procés es remarca la precarietat dels mitjans a l’abast i les dificultats d’aprenentatge d’uns alumnes que provenen de tots els punts del planeta i  que carreguen cadascú amb una motxilla de handicaps. Malgrat el to més aviat abstracte del llibre, en aquest primer relat es narren casos concrets d’abusos infantils que han ocupat pàgines dels diaris. Solar es podria interpretar com un retrat estilitzat de la precarietat que pateix l’ensenyament en l’actualitat, però res més lluny de la crònica del present que el contingut d’Els irredempts.


A Linòleum hi ha una família de dos fills quasi bessons, una mare en fuita i un pare absentista que no està preparat per dur la casa. Al final el pare emmalalteix i mor. O això he entès, perquè tot es va explicant de forma complicada i amb una arbitrarietat irritant:

Pare, no m’imagino aquesta carretera sense nosaltres.

Fill. Tampoc tens per què.

Bosco: espècie de petit cabró, espècie de petit cabró, espècie de petit cabró.

Vam llogar una habitació a una dona columnar i armífera que es deia Maria. Maria conduïa un Jeep vermell i ens preparava infusions de zitronenmelissa.

Vaig robar a Maria un llibre de contes de Heimito von Doderer del menjador comú.

Finalment a Moll hi ha una ciutat i un museu (devem ser a Itàlia, perquè es diu Museo Civico). El narrador treballa al museu i queda fascinat per una visitant assídua. El narrador voldria ser Raimund Hogue, que era un ballarí de tors deformat que pertanyé a la companyia de Pina Bausch. El narrador s’obsessiona i cada cop diu coses més obscures, mentre va esmentant els poetes Saba i Pasolini, el fotògraf David Wojnarowicz o els Pet Shop Boys.


Amb el que he escrit fins ara ja us podeu imaginar que Els irredempts m’ha deixat força fred. I això que al llibre no li falten valedors, com la Tina Vallès, lectora sensata, que li va dedicar un article a Vilaweb («aquest llibre no és fàcil però és accessible, només hi has d’entrar decidit a dedicar-hi temps, ment i una certa resignació»). A més ha rebut recentment el Premi Llibreter, encara que atesa la dificultat de l’obra, em temo que acabarà resultant contraproduent per la reputació del guardó. Almenys de cara als lectors curiosos. 

2 comentaris:

  1. No sabia què fer amb aquest llibre, em sembla que ara ho tinc clar, em quedarà pendent i el canviaré per El mag

    ResponElimina