La sèrie Somewhere Boy (Filmin), un d’aquells drames britànics, petits però ressonants, s’ha erigit com un dels millors de l’any i ha estat comparat amb l’igualment esplèndida In My Skin, potser perquè totes dues parlen de situacions familiars anòmales. Però mentre que In My Skin presentava una família disfuncional diguem-ne estàndard, Somewhere Boy descriu un panorama certament pervers, ja que el jove Danny ha crescut tancat a una casa enmig del camp amb l’única companyia del seu pare i sota l’amenaça d’uns monstres hipotètics que mai no arribat a veure.
La sèrie s’inicia quan Danny és finalment alliberat i va a viure a casa de la seva tia. Allà, apart d’aclimatar-se a una nova «normalitat», començarà una complicada relació amb el seu cosí, que no sembla gaire content de la seva presència. Paral·lelament el jove investigarà quines foren les circumstàncies que motivaren el segrest patern.
Un material com aquest, amb tanta ment turmentada, podria encaminar-se fàcilment al malson escabrós; per fortuna, Somewhere Boy dona sempre prioritat a la humanitat dels personatges i enfoca la superació del trauma amb gran sensibilitat. Tant Lewis Gribben, com a Danny, i Samuel Bottomley, com el cosí, fan actuacions notables, on la seva joventut no representa cap obstacle. Hi ha intriga, emoció i alguna bona sorpresa que fa d’aquest Somewhere Boy una recomanació absoluta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada