El futur ja és passat

Quatre anys després de la cinquena i oblidable temporada de Black Mirror (com de ràpid corre el temps!) Netflix acaba d’estrenar-ne la sisena. La sèrie de Charlie Brooker, que s’havia especialitzat en mostrar-nos el costat més fosc dels avanços tecnològics, ja fa temps que havia quedat superada per la mateixa realitat, ja que res no envelleix tan ràpid com la novetat. Potser per això aquesta nova temporada desisteix (en gran part) de fer prediccions funestes i assaja noves vies narratives.

Joan is Awful, el primer episodi, trepitja encara un territori típic de la sèrie, encara que el que s’exposa pràcticament ja succeeix avui dia: un reality que es nodreix d’un personatge real a mig camí entre El show de Truman i The Matrix. Que aquest programa de tele-realitat s’emeti a la plataforma Streamberry —una paròdia descarada de Netflix— ha sigut rebut com un toc d’audàcia per part de Brooker, qui sembla estar mossegant la mà que l’alimenta, però diria que aquesta suposada veta crítica és una fiblada perfectament controlada per la companyia que posa els diners. El que importa aquí és que el capítol és tan dinàmic com divertit. Hi surt gent coneguda fent petits papers i el protagonitzen Annie Murphy (Schitt’s Creek) i Salma Hayek, a qui es veu molt feliç fent bretolades. Un primer capítol molt prometedor.

Loch Henry ens presenta una parella de documentalistes que investiguen uns assassinats en sèrie en un poblet escocès. Per descomptat hi descobriran fets que els tocaran més de prop del que podrien sospitar, però no hi ha res en els girs del guió que tingui a veure amb el material tradicional de Black Mirror. Hi reapareix això sí la plataforma Streamberry del primer episodi i es fa una crítica de l’explotació humana que suposen els programes de true crime.

Beyond the Sea té la durada gairebé d’un llargmetratge i una història que es podria considerar la més típicament Black Mirror. Dos astronautes que estan executant una missió espacial de sis anys disposen d’uns dobles mecànics a la Terra amb els quals poden realitzar un simulacre de vida familiar. Bona interpretació d’Aaron Paul i un final tremend que deixa molt mal cos.

A Mazey Day l’actriu homònima es veu involucrada en un accident de trànsit a Txecoslovàquia. Un cop tornada als Estats Units, es refugia a una mansió aïllada, on se sospita que està seguint un tractament contra l’addicció a les drogues. Una colla de paparazzi l’assetja per obtenir fotos comprometedores, però el que semblava una sàtira contra la premsa sensacionalista acaba derivant per viaranys del gènere fantàstic. Un episodi que no ha agradat a tothom, tot i que a mi em va agafar per sorpresa i em va satisfer força. 

Per acabar, Demon 79 s’ambienta l’any 1979 a l’Anglaterra de Margaret Thatcher i de l’auge del racisme del Front Nacional. Nida, una pacífica dependenta d’origen asiàtic, pateix la discriminació dels seus companys de feina. De forma involuntària fa aparèixer un dimoni que l’obliga a cometre diversos crims per evitar l’imminent apocalipsi. El capítol més delirant de tots, on es combinen l’horror, la crítica social, l’humor i la música de Boney M, no deixa de contenir una conya molt refrescant.

En resum, la sisena temporada de Black Mirror no té ni un sol episodi fluix, i encara que només el primer i el tercer tinguin a veure amb la cara fosca de la tecnologia, els capítols restants obren possibilitats a un futur Red Mirror que no podria ser més excitant.