Últimes notícies (2)

Recentment han conclòs dues sèries de llarga durada (pel que són les coses en els temps que corren) i notable prestigi, i totes dues han tancat la barraca amb aires de grand finale. La que ha rebut més ressò, amb aplaudiments de l’opinió pública i aclamacions de la crítica com a millor sèrie de l’any ha sigut la quarta temporada de Succession (HBO), un programa que a mi ja feia anys que m’havia esgotat la paciència i que he contemplat només pel punt d’honor d’acabar tot el que començo. Als meus ulls cada episodi es distingia poc dels anteriors: cadascun amb una certa unitat d’espai i de temàtica —alguna abstrusa operació financera que no em podia importar menys— i un intercanvi verbal hiper-agressiu entre personatges d’execrable categoria moral. Sé que aquestes batusses situades a les altes esferes del poder tenen un públic nombrós, potser entre els que s’acontenten a viure de forma vicària aquestes experiències inaccessibles, o si més no els que gaudeixen verificant que la riquesa és font d’inacabable infelicitat.

Concediré que Succession compta amb un excel·lent disseny d’espais i un molt intel·ligent ús del vestuari; també amb uns actors que solen brillar molt alt —honor sigui donat a Kieran Culkin— i també hauré de reconèixer que el tercer capítol d’aquesta temporada té una filigrana de guió. Però jo ja n’he tingut més que prou d’aquesta colla desagradable, o sigui que, com el final tal com ha estat escrit no impedeix una prolongació futura, deixo aquí aquesta nota per no oblidar que no els permetré una segona oportunitat.

A la cinquena temporada de The Marvelous Mrs. Maisel se li han dedicat molts menys titulars, potser perquè es tracta d’una comèdia, potser perquè compta amb un punt de vista molt més femení. En qualsevol cas, ja puc avançar que m’ha proporcionat moltes estones d’enjogassada diversió. Com correspon al tancament de la història, se’ns ha explicat com Midge Maisel (Rachel Brosnahan), la humorista i mare de família d’ascendència jueva, accedeix a l’estrellat definitiu a través de la seva participació en un show televisiu d’alta audiència, mentre que en breus escenes es presenta el futur dels personatges en dècades a venir. D’aquesta manera la sèrie es pot donar per tancada i ben tancada, tot evitant la temptació d’apèndix ulteriors.

En tot cas la temporada l’he trobada molt brillant i plena de moments inoblidables. De vegades ha estat pels decorats espectaculars —la terminal aèria de la TWA, el parc d’atraccions de Coney Island…—, o pels números de gran musical, com el que s’ambienta a una fira de mostres; però sobretot m’han enamorat les escenes corals, com les dels dinars familiars o la del casament de Zelda, situacions de caos hilarant que semblen inspirades en Berlanga. I aquí cal nomenar, perquè s’ho mereixen, el quartet de consogres (Tony Stalhoub, Marin Hinkle, Kevin Pollak i Caroline Aaron) que m’han fet definitivament feliç.

****

El final de Succession i Mrs Maisel ha coincidit amb un moment personal de fatiga en relació a les sèries televisives i m’ha succeït un parell de vegades (cosa inhabitual en mi) que he deixat de veure’n una al cap d’un o dos episodis. Em va passar amb Inseparables (Amazon), on Rachel Weisz refà el doble paper de Jeremy Irons a la pel·lícula de Cronenberg, amb resultats francament morbosos que em van fer molta mandra. Em va passar també amb Un espia entre amics (Movistar+), on els continus salts temporals i les foscors pròpies del gènere em van dissuadir des del primer moment.

Fins i tot les sèries que m’he vist amb cor de finalitzar són sovint una acumulació d’ocurrències sense solta que volen passar per originalitat. Ja em va succeir amb la recent Mrs Davis (HBO) i s’ha repetit amb High Desert (Disney+), un altre disbarat d’inversemblança creixent que ni la molt competent Patricia Arquette és capaç de salvar. Voldrà dir això que he exhaurit la meva capacitat de sorprendre’m per algun programa televisiu? Possiblement no, però a partir d’ara caldrà anar-los buscant amb vidres d’augment.