Glasgow, dècada dels 90. En un barri obrer devastat per la política econòmica de Margaret Thatcher creix l’adolescent Mungo. El pare és mort, la mare (sovint absent) és víctima de l’alcoholisme i el seu germà gran —pare prematur involuntari—l’insulta i el menysprea per la seva aparent falta de masculinitat. Només Jodie, la germana que brilla en els estudis i aporta l’únic sou regular de la llar, li ofereix suport i protecció. En aquest panorama desesperançat Mungo coneixerà el veí James, un altre adolescent solitari com ell, que li desvetllarà una forta atracció. Malauradament, Mungo és protestant i James catòlic, el que fa de la seva relació tan impossible com la de Romeu i Julieta; per no parlar que qualsevol indici d’homosexualitat és considerat en el barri un destí pitjor que la mort.
Després de la triomfadora La història de Shuggie Bain, que li va proporcionar el Premi Booker de 2020, Douglas Stuart prossegueix amb Un lloc per a Mungo (Edicions de 1984, traducció de Núria Busquet Molist) una altra narrativa d’inspiració autobiogràfica, que constitueix una mena de seqüela de l’anterior. Vegem si no: jove protagonista queer a Glasgow, mare alcohòlica, pare absent, assetjament escolar, dos germans més grans… L’única diferència notable és que Shuggie era un nen, mentre que Mungo ja té quinze anys: un noi sense amics, no gaire brillant en els estudis i sense cap noció de les perspectives que li ofereix la vida.
La novel·la s’articula en dos temps que es van alternant: l’excursió de pesca que fa Mungo el mes de maig amb dos homes desconeguts i els fets esdevinguts en els quatre mesos que precedeixen la sortida. Hi ha molta misèria i sordidesa en aquest llibre, potser massa: a les terribles escenes que tenen lloc durant la partida de pesca, sembla que l’autor s’esplaia més enllà de tota lògica narrativa. Costa de creure que un noi de quinze anys, després de les humiliacions patides, no trobaria la manera de fugir i allunyar-se dels seus agressors.
Malgrat aquesta tendència al tremendisme i un to general molt depriment, no deixa de tenir interès aquest racó de món d’horitzons limitats, on els homes joves no tenen altra sortida que demostrar la seva virilitat entrant en batusses de catòlics i protestants o deixant embarassada una noia qualsevol el més aviat possible. Hi ha quelcom tràgic en unes vides condemnades a no traspassar les fronteres del barri i s’agraeix que al final Douglas Stuart concedeixi als seus joves amants una possibilitat de fuita.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada