Elemental

 

Durant uns quants anys l’estudi Pixar ens va enlluernar, no només amb uns dissenys per ordinador de primer nivell, sinó també (o molt especialment) amb uns guions innovadors, capaços d’inventar universos sorprenents que suscitaven al mateix temps una inesperada emotivitat. Malauradament ja fa massa temporades que la inspiració sembla haver-se’ls estroncat i al màxim que poden arribar en alguns casos és a fer pel·lícules simpàtiques, però gens memorables. La seva darrera producció Elemental suposa però un disbarat conceptual que costa d’entendre com ha pogut passar per alt a totes les parts implicades, començant pels quatre guionistes que firmen la història.

El film té lloc a Element City, una metròpolis on —tot inspirant-se en la clàssica teoria dels quatre elements— hi conviuen éssers d’aigua, de terra (amb plantes), de foc i d’aire (núvols, en realitat). Bé, per no faltar a la veritat, les primeres criatures de foc que hi ha a la ciutat desembarquen a l’inici del film i tot —des del vestuari i els costums, fins la musica que els acompanya— suggereix que han emigrat des d’algun lloc similar al Pakistan o l’Índia. La flamígera família protagonista ha d’enfrontar-se a la xenofòbia dels seus conciutadans i no els queda altre remei que anar a viure a un barri apartat que funciona com una mena de ghetto.

Queda clar que els liberal-progressistes de Disney/Pixar pretenen donar amb aquesta pel·lícula un missatge antiracista i conciliador en defensa de la germanor universal, però no semblen haver calibrat l’abast precís de la seva metàfora. Perquè aquí no es tracta (o no només) d’una qüestió de prejudicis, sinó també de supervivència, ja que les criatures de foc representen un perill real, de lesions en primera instància i de combustió en els casos més greus. No és raonable que la resta d’habitants de la ciutat vulguin prendre distàncies davant la nova classe de migrants?

Una subtrama que té a veure amb una fuita d’unes tuberies (trama que l’espectador atent descobrirà que no té cap solta) farà conèixer l’Ember (foc) i en Wade (aigua), parella improbable que s’acabarà enamorant per necessitats del forassenyat guió. A partir d’aquí presenciarem un accidentat festeig en el qual aquests èmuls de Romeu i Julieta hauran d’evitar tota mena de contacte físic, no fos cas que tots dos sucumbissin evaporats. Però, després de passar 90 minuts patint perquè l’Ember i en Wade no provoquin cap sinistre, al final resultarà que es poden abraçar i no passa res. Serà cosa de l’amor que tot ho venç… etcètera. 

Malament quan una pel·lícula com Elemental et fa estar més pendent de les inconseqüències del guió que del que els passa als personatges. En un cas així, dir que els efectes de l’aigua i del foc estan molt ben aconseguits sona a premi de consolació.