Les adaptacions cinematogràfiques de les novel·les d’Agatha Christie resulten gairebé sempre agradables distraccions, encara que no acostumin a tenir gaire substància. Ambientades sovint als anys 30 o 40 són una oportunitat d’or perquè els departaments de vestuari i escenografia s’hi llueixin. A més l’alta quantitat de protagonistes que figuren als seus misteris permeten reunir un bon garbell d’estrelles i estrelletes, algunes d’elles rescatades d’un passat molt més gloriós. De vegades el cara a cara d’aquestes dives constitueix un dels majors al·licients de les pel·lícules, especialment pels que aprecien una mica de camp en les seves diversions. Recordem per exemple a Liz Taylor enfrontada a Kim Novak a The Mirror Crack’d/El mirall trencat o a Bette Davies intentant sobreactuar tant com Angela Lansbury a Death on the Nile/Mort al Nil, (el debut com a Hercules Poirot de Peter Ustinov).
Precisament és Evil Under the Sun/Mort sota el sol (vista a Filmin), la següent aparició d’Ustinov en el rol de Poirot, un dels cims d’aquesta propensió filogai d’algunes de les adaptacions de Christie. Apart d’Ustinov es recuperen de la cinta anterior a Maggie Smith i Jane Birkin, tot i que fan un altre paper diferent, i s’hi afegeix la igualment divina Diana Rigg: un trio d’actrius de característiques ben diferents, però totes mereixedores de culte. Roddy McDowell hi surt més amanerat que mai, vestit de mariner a la Jean-Paul Gaultier, mentre que el malaguanyat Nicholas Clay marca paquet amb un Speedo negre. Per acabar de completar l’atmosfera homòfila, la banda sonora es compon de versions de cançons de Cole Porter.
Un atractiu suplementari de la cinta és que va ser rodada a Mallorca, tot i que representa una illa de l’Adriàtic. Fa molta gràcia veure Sa Dragonera o els jardins de Raixa fent el paper dels terrenys de l’antic palau del rei de Tyrània. Amb tot aquest munt d’atractius, que la trama no sigui de les més rodones de la senyora Christie resulta gairebé negligible.
Cassandro (Amazon Prime) és un drama biogràfic del debutant Roger Ross Williams sobre el púgil mexicà gai del mateix nom, lluitador de «lucha libre» en qualitat d’exótico, una categoria propera al drag que sobre el paper incita l’homofòbia del públic per escalfar l’ambient dels combats. Però, malgrat tot Cassandro va guanyar-se el favor dels espectadors i esdevingué un buf d’aire fresc enmig de la masclista societat mexicana.
La temàtica prometia, per inusual i colorista; lamentablement la narració té un interès mínim i passa amb més pena que glòria. No estic segur que, com diuen alguns, es tracta de la millor interpretació en la carrera de Gael García Bernal, però el seu treball és certament notable i constitueix l’únic motiu per veure el film.
Arribo a The Little Things (Netflix) per opinions de la xarxa que em presenten aquest thriller policíac com a exemple d’originalitat argumental. John Lee Hancock va escriure el guió l’any 1993 perquè el dirigís Steven Spielberg, però després que el projecte passés per diverses mans, el va acabar dirigint ell mateix el 2021. Potser si s’hagués estrenat a principis del 90, quan Seven i les pel·lícules a les quals va inspirar estiguessin encara per conèixer, el film ens hauria sorprès una mica més; però a hores d’ara ni la persecució d’un serial killer, ni el policia turmentat pel seu passat, ni el sospitós psicòpata i amb ganes de protagonisme ens vindran gaire de nou.
L’apartat interpretatiu també ofereix menys del que promet. Denzel Washington, virtual protagonista, presenta un aire permanentment endormiscat. Jared Leto va rebre algunes previsibles (però immerescudes) nominacions per fer d’hipotètic assassí desequilibrat. Finalment Rami Malek, com a policia inexpert, quan no li pertoca sembla encara més guillat que Leto. Amb una durada de 128 minuts, la relació qualitat temps a esmerçar és clarament deficitària.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada