Botiguers

 

The Shop Around the Corner (o El basar de les sorpreses) és una de les més delicioses comèdies d’Ernst Lubitsch (encara que, ben mirat, gairebé totes les seves ho són). Es basa en una obra de teatre hongaresa i, encara que no sigui necessari, manté la localització a Budapest, una decisió que uns anys més tard seria totalment inaudita per a una adaptació feta a Hollywood i que ens permet gaudir de personatges que es diuen Pepi Katona o Hugo Matuschek. La major part del film té lloc en una botiga de productes per a regal on hi treballen un grapat de personatges perfectament caracteritzats pel guió. Entre ells hi ha la Klara Novak i l’Alfred Kralik, dos dependents que es detesten mútuament, tot i que sense saber-ho mantenen una correspondència amorosa secreta.

Malgrat l’aparició d’una temptativa de suïcidi, la comèdia respira en general un to de bonhomia escassament maliciosa. Els treballadors de la botiga esdevenen presències entranyables i tant Margaret Sullavan com James Stewart, la parella d’enamorats, tenen la presència ideal perquè qualsevol espectador s’hi pugui identificar i s’interessi per la seva fortuna. Lubitsch hi afegeix la seva usual saviesa en la posada en escena, especialment a la magistral trobada fallida en el cafè. Una comèdia de deu.

L’any 1998 Nora Ephron va dirigir i va escriure amb la seva germana Delia la pel·lícula You’ve Got Mail (Tens un e-mail), una adaptació als temps moderns de The Shop Around the Corner de Lubitsch. En lloc de companys de feina, els protagonistes es converteixen en rivals comercials: ell dirigeix uns grans magatzems dedicats a la venda de productes culturals, mentre que ella és propietària d’una petita llibreria independent. En aquesta ocasió la seva correspondència amorosa té lloc a través del correu electrònic en substitució del correu tradicional.

De fet el guió s’esforça a demostrar que està molt al dia en avenços tecnològics, de manera que, vista avui, la cinta ha quedat molt desfasada. No és només la idea de mantenir un festeig a través dels e-mails, sinó conceptes com el ciber-sexe, les màquines d’escriure com a signes de progressisme o la prevalença de les super-botigues per damunt del petit comerç han evolucionat de formes que no es podien preveure fa vint-i-cinc anys. 

Va a gustos considerar que Tom Hanks i Meg Ryan —en el seu tercer aparellament cinematogràfic— formen el duet romàntic ideal (per a mi no ho són), però el que costa més d’empassar-se és que ella caigui rendida davant de la persona que ha enfonsat el seu negoci. Bé, són convencions lligades a aquest gènere, on l’amor ho venç tot, fins i tot el seny i el bon gust.

I continuant amb el comerç al detall, arribo a The Little Shop of Horrors (o La botiga dels horrors) de 1986 i dirigida per Frank Oz, que havia sigut originalment una pel·lícula d’horror còmic creada per Roger Corman l’any 1960, i que el 1982 es convertí en un musical off-Broadway, el primer gran èxit del duet format per Alan Menken i Howard Ashman. Malgrat una estrena decebedora, el film esdevingué ràpidament obra de culte i veient-lo t’adones que de motius no en falten, començant per una combinació poc habitual de terror, comèdia i musical.

El disseny de la planta alienígena i carnívora és tot un triomf, còmica i horrible al mateix temps, amb uns llavis de gran plasticitat i la veu inoblidable de Levi Stubbs dels Four Tops. El protagonista Rick Moranis es confirmava aquí com l’ideal platònic del «nerd» que ja va apuntar dos anys abans a Ghostbusters, mentre que Ellen Greene —estrident, càndida i sexy— apareixia com la seva parella somiada. En papers breus (però no menors) hi figurava bona part de la plantilla del Saturday Night Live del moment: Steve Martin, John Candy, Bill Murray, Jim Belushi… 

El vessant musical mostra algunes perles com el tema titular o Suddenly Seymour, besllums d’un talent que aviat esclataria en produccions animades de Disney com La sireneta o La Bella i la Bèstia. En quant al genial trio de coristes sortides del laboratori de Phil Spector que comenten l’acció prefiguren clarament les muses cantaires que Menken introduiria a la cinta d’animació Hercules. Una esbojarrada festa tot plegat, molt allunyada del dolç basar de les sorpreses on havíem començat.