Continuo la meva incursió en l’epidèmia americana d’opiacis amb la sèrie Painkiller estrenada a Netflix l’agost passat. Diu que es basa en L’imperi del dolor de Patrick Radden Keefe, que he llegit, i en el llibre Pain Killer: An Empire of Deceit and the Origin of America’s Opioid Epidemic del periodista Barry Meier, que desconec. En qualsevol cas, vistes les múltiples llicències que es pren la sèrie, dubto molt que hagin respectat cap treball periodístic seriós. Només cal veure com comença cadascun dels sis episodis, amb una dona de mitjana edat que ens adverteix que el que ve a continuació és una versió dramatitzada i amb alguns noms canviats de fets basats en la realitat, però que elles no són cap ficció. Tenen a les mans el retrat d’un jove, un fill o una filla seus, morts per una sobredosi d’OxyContin. Un pròleg que pretén excitar el lacrimal, però que fa pudor a manipulació sentimental.
Per intentar explicar la història des de diferents punts de vista, la sèrie alterna quatre fils narratius. Hi ha la visió de la companyia farmacèutica Purdue Pharma encarnada en la figura de Richard Sackler, hi ha els visitadors mèdics i representants comercials, exemplificats en un parell de Barbies d’actituds agressives i gustos molt cars, hi ha un cas d’addicte arquetípic —el propietari d’un taller de reparacions a qui el metge recepta OxyContin ran d’un accident laboral— i finalment hi ha l’Edie Flowers, personatge inventat, que ens va explicant, sovint en off, una versió simplificada de les múltiples investigacions i causes legals que conduïren a la caiguda de la família Sackler. Potser aquest relat falsejat però accessible és la mentida més justificada de Painkiller, ja que sovint les subtileses del món del dret i la jurisprudència constitueixen la part que més confusió provoca.
Però, legalismes a banda, tot en la sèrie adopta un to elemental, grotesc i sense una gota de subtilesa, una mena d’OxyContin per a dummies. Vegeu si no les representants comercials del fàrmac: rosses frívoles de llargues cames, que condueixen Porsches descapotables, esnifen als lavabos i no dubten a enllitar-se amb els metges que visiten. O aquest Richard Sackler, clixé del malvat que viu en una mansió solitària amb la sola companyia d’un gos de presa.
El capítol interpretatiu tampoc té cap distinció: Matthew Broderick, molt lluny dels seus èxits juvenils, resulta insípid, Taylor Kitsch és poc més que una cara bonica i Uzo Aduba, que ha brillat en altres ocasions, aquí està constrenyida per un paper merament funcional. Diuen que és lleig comparar, però Dopesick comptava amb els bons treballs de Michael Keaton, Kaitlyn Dever i Michael Stuhlbarg, bon motiu (i ni molt menys l’únic) per preferir aquesta sèrie abans de la mediocre Painkiller.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada