Saben aquell - La desconocida - Interdit aux chiens et aux italiens - L'exorcista del Papa

Saben aquell de David Trueba apel·la a tots els que recordem amb afectuosa nostàlgia els bons moments passats escoltant els acudits de l’Eugenio. La cinta és una biografia bastant convencional de l’humorista i abasta l’evolució de la seva carrera des que va conèixer Conchita, la seva futura dona, fins la mort d’aquesta una dècada llarga més tard. Queden fora del film els anys foscos de la depressió i les addiccions, que possiblement haurien donat més joc dramàtic, i es limita a mostrar-nos una típica història de salt a la fama, des de les estretors econòmiques del principi fins a assolir una popularitat aclaparadora i omnipresent.

Malgrat la intervenció en el guió del temible Albert Espinosa, la història està explicada amb sensibilitat, encertades el·lipsis i delicats detalls. Molt bona ambientació que ens trasllada a la dècada dels 70, sensació que s’accentua per la presència de figures com Pedro Ruiz o Mònica Randall. Però el motiu principal que la pel·lícula funcioni tan bé són els seus dos protagonistes: Carolina Yuste, que ha après català per fer el paper i no grinyola en cap moment, i David Verdaguer, mimetitzant perfectament l’humorista i capaç al mateix temps d’aconseguir escenes de gran emotivitat.

La desconocida de Pablo Maqueda (a Filmin) s’inicia com un cas de ciber-assetjament a menors, quan un home adult es cita amb una adolescent en un parc; però les coses no són el que semblen, com es comprovarà després d’uns quants girs de guió. Potser en el cap del director i del guionista la idea era brillant, però abunden els moments irrellevants i les imatges amb més pretensions que eficàcia. Si prologues la teva pel·lícula amb un cartell demanant a l’espectador que no revelis el final, crees unes expectatives que fàcilment seran defraudades. El treball de Laia Manzanares i Manolo Solo és l’únic que salva parcialment un argument rebuscat i innecessari.

Interdit aux chiens et aux italiens (Prohibit a gossos i a italians) és una pel·lícula d’Alain Ughetto estrenada el 2022 i que es pot veure a Movistar+. Ughetto, mitjançant la tècnica de la stop motion, explica la vida de la seva àvia Cesira, nascuda a les muntanyes del Piemont i obligada a emigrar a França per qüestions tant econòmiques com polítiques. La seva vida recorre la història de la primera meitat del segle XX, amb guerres diverses, epidèmies, l’aparició del feixisme, l’ocupació alemanya… Però on també hi ha espai per les alegries quotidianes, els enamoraments, els fills, la participació en el progrés del país i, per descomptat, el Tour de France.

Malgrat els seus detalls específics, aquestes són vides com tantes altres, però en recordar-nos com la xenofòbia fa no pas gaire la projectàvem sobre els nostres veïns més propers, ens alerta perquè no oblidem la condició d’immigrants que tots hem sofert d’una manera o d’altra. Amb senzillesa i humor aquesta petita joia molt recomanable per a tots els públics servirà també per reflexionar quin destí volem donar a la trontollosa Unió Europea.

Veient L’exorcista del Papa (Julius Avery, 2023) ni per un moment pensaries que el seu protagonista Gabriele Amorth fou un personatge real, fundador de l’Associació Internacional d’Exorcistes i autor d’alguns reputats tractats de dimonologia; ja que la pel·lícula no mostra cap respecte per la veritat històrica i s’endinsa amb entusiasme en tots els clixés del gènere de les possessions diabòliques.

El massiu Russell Crowe es posa en la pell del pare Amorth amb la versemblant inversemblança que demana aquest tipus de pel·lícula: jovial i amic dels acudits, prepotent amb les forces diabòliques i rossegat per la culpa (manen les exigències del guió), fa goig veure’l travessar Europa cavalcant una vespa vermella. Sense ell el film potser seria inaguantable i costaria més acceptar les incongruències que apareixen en pantalla, com la conegudíssima biblioteca del Trinity College de Dublín fent el paper de biblioteca papal, una parròquia de barri que figura ser una capella vaticana o les costes irlandeses que simulen infructuosament els boscos de Segovia. També l’ostensible data de 1987, durant el papat de Wojtyla, xoca amb la presència del molt italià Franco Nero assegut a la cadira de Sant Pere.

Si amb les habituals emissions d’esputs i procacitats a càrrec d’un infant posseït no en teníeu prou, L’exorcista del Papa hi afegeix investigació arqueològica, levitacions màgiques i lluites amb crucifixos-làser, de manera que el pare Amorth acaba sent una barreja d’Indiana Jones, Gandalf i Obi Wan. El clímax és un embolica que fa fort que agrairan tots els amants del cinema de crispetes que gosin deixar de banda els prejudicis.