La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXIV. Maquinària de l’ascensor, 2

De vegades imaginava que l’edifici era com un iceberg i que les diferents plantes i els sotateulats n’eren les parts visibles. Més avall del primer nivell dels soterranis començaven les masses immergides…

Així comença aquest espectacular capítol, amb la imaginació d’un subjecte el·líptic i una teoria de l’iceberg que no és la de Hemingway. Podem aventurar que la ment que imaginava així l’edifici era la de Valène, el pintor que aspirava a fer un retrat de la totalitat de la novel·la, i res no sembla contradir-ho. Anirem baixant per successives plantes subterrànies, tan pertorbadores com les de l’Infern del Dant, organitzades tanmateix com el  reflex fosc de la civilització de la superfície. De vegades ens vindran al cap aquelles il·lustracions a doble pàgina de les enciclopèdies juvenils, que mostraven els misteris de les entranyes de la ciutat: el túnels del metro, les clavegueres, els grans conductes de l’aigua i l’electricitat, galeries de les mines…

Però també hi figuraran tot d’objectes inesperats en un comerç clandestí que transita per una aigua negrosa:

barques de fons pla, bots llastats de bótes buides navegarien en aquest llac sense llum, plens de criatures fosforescents transportant d’una riba a l’altra cistells de roba bruta, lots de vaixella, motxilles, caixes de cartró lligades amb cordills; caixons plens de plantes ornamentals neulides, baixos relleus d’alabastre, busts de Beethoven, butaques Lluís XIII, gerros xinesos, cartrons de tapissos que representarien Enric III i els seus favorits jugant al bilboquet…

De sobte, després d'haver estat contemplant el món des de petites cel·les habitables durant pàgines i pàgines, sembla que la novel·la vulgui sortir a l'exterior. Observarem sense cap sorpresa que tant se val fora com dins: no hi ha cap diferència.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXIII. Marcia, 5 (2)

 

Les dues seccions del capítol estan separades per un pictograma que representa un barret punxegut de fada i una vareta màgica. A continuació comença la «Història del baster de la seva germana i del seu cunyat» però, a diferència de les moltes altres històries contingudes en aquesta novel·la, està anunciada amb una tipografia especial (disculpeu l’escaneig deficient): 

En català ho han respectat, mentre que en castellà han fet servir unes lletres ni tan sols aproximades.

La paraula «baster» l’he hagut de buscar al diccionari i vol dir una persona que fabrica o adoba arreus per a les bèsties equines, tot i que el protagonista del relat poca oportunitat té d’exercir aquest ofici. El seu nom és Albert Massy i va néixer al poble de Saint-Quentin [amb el que es compleix la referència obligada a Quentin Matsys]. El seu taller de baster va precedir la botiga de la senyora Marcia, però abans Albert havia sigut un prometedor ciclista. Un petit accident sense conseqüències físiques el va deixar fora d’una etapa del Tour, fet que el va desmoralitzar completament. Després va provar de competir en l’especialitat del mig fons i la història es va repetir —inicis esperançadors i un fatal contratemps posterior—; però, enlloc d’abandonar definitivament el ciclisme, va decidir convertir-se en pacemaker, és a dir el motorista que marca el ritme del ciclista en la modalitat de mig fons.

Per assabentar-vos de l’accident que va provocar i de l’horrible deformitat que va causar en el seu deixeble Lino Margay, del matrimoni de la seva germana amb l’horripilant Lino i de com tot plegat va derivar en una versió moderna de La bella i la bèstia haureu de llegir les nou pàgines d’aquesta història farcida de proeses esportives i de màfia sud-americana.

Entre un munt de ciclistes autèntics dels anys vint i trenta s’hi esmunyen alguns de ficticis. Apart d’un Hans Gottlieb que és un homenatge al dibuixant de còmics Marcel Gotlib, amic de Perec, trobarem un Peter Mond i un Arnold Augenlicht que satisfan el requeriment «música serial» [Mond és lluna en alemany, d’aquí la citació al Pierrot Lunaire d’Arnold Schoenberg. Das Augenlicht és una obra d’Anton Webern.]

Un tal Morel tant pot provenir de la Historia Universal de la Infamia de Borges com de la invenció de Bioy Casares. El que sí procedeix del famós conte Hombre de la esquina rosada de Borges és Rosendo Juárez El Pegador. Perec l’anomena «Le Cogneur», Josep Escuer ho tradueix com «El Leches» i Bats/Lladó com «El Mastegots».

Si no ho hagués explicat Perec a la citada conferència, difícilment hauríem endevinat que la frase «Barrett havia contractat un assassí anomenat Razza per liquidar el seu contrincant Ramón» amaga tres personatges del film italià «L’ultimo killer» que va veure durant la redacció del capítol.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXIII. Marcia, 5 (1)

 

El capítol 73 havia de ser especial, ja que Perec va néixer un 7 de març, per això és un capítol doble on les traves i les restriccions estan duplicades. Per exemple, la trava de les coordenades que obligava a fer servir el número 94, es verifica dues vegades (Suite sérielle 94 i 94 rue des Acacias).

La primera part funciona com un capítol estàndard de la novel·la, on es descriu l’espai de la botiga d’antiguitats que gestiona David Marcia. Com ja s’explicava al capítol LXVI, és una zona dedicada a les peces petites, que el client es pot endur sense dificultat. D’entre la munió d’objectes que es citen, en destacaré alguns.

—una de les obligacions que es va imposar Perec fou introduir una referència a algun fet quotidià que li hagués succeït durant la redacció del capítol. Evidentment és pràcticament impossible detectar aquestes referències; però per aquest capítol en concret les va revelar en una conferència que va fer al cercle Polivanov el 17 de març de 1978. Així sabem que la presència d’uns tamborets Early American provinents de l’antiga estació de posta de Woods Hole (Massachusetts) es deu a que el dia que escrivia el capítol va rebre una postal d’aquella localitat.

—una altra obligació autoimposada és l’al·lusió a objectes particulars. Gràcies a la conferència citada al punt anterior, sabem que el «cap de noia de cera pintada, amb autèntics cabells implantats un a un i que poden pentinar-se» pertanyia a Catherine Binet, la companya de Perec. 

—la balança de canvista d’or lliga amb el quadre dels canvistes de Quentin Matsys.

—les dues cartes del tarot de Bonifacio Bembo —el Diable i la Casa de la Caritat— remeten, per haver estat la seva inspiració, a El castell dels destins creuats d’Italo Calvino.

—un mirall octogonal en marc de carei (toujours l’octogone!)

—les teieres brandades per braços humans similars a les de la pel·lícula de Jean Cocteau La Bella i la Bèstia, anuncien la segona part del capítol, que serà una reelaboració d’aquest conte popular.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXII. Soterranis, 3

Al soterrani de Bartlebooth no ens sorprendrà trobar-hi quatre baguls, testimoni dels seus anys de viatges pel món. Els va encarregar, impermeables i reforçats, a la casa Asprey de Londres (que encara existeix avui dia). El primer bagul havia contingut un vestuari complet, adaptat a totes les ocasions i climes. El segon bagul estava destinat a tots els materials de pintura i dibuix necessaris per realitzar les aquarel·les, embalatges per trametre-les a Winckler perquè fes els puzles, guies i mapes, productes d’higiene personal, una farmaciola, càmeres fotogràfiques i una màquina d’escriure.

El tercer contenia tot el necessari per sobreviure en una illa deserta, en el cas que Bartlebooth i Smautf naufraguessin. S’hi reflectia modernitzat el contingut que el capità Nemo llençà en una platja pels colons de L’illa misteriosa. L’últim bagul es reservava per sortejar incidències menors i a dins s’hi trobava des d’una tenda per a sis fins a un inflador de pedal. Dit amb poques paraules, tot el necessari per improvisar una acampada.

El tercer i el quart bagul no el van haver de fer servir gairebé mai. Bartlebooth estava acostumat a viatjar amb tota classe de conforts, esperava que li servissin el xerès en safata de plata i que l’aigua per afaitar-se estigués a vuitanta-sis graus exactes (exigència que compartia amb Philéas Fogg). De totes maneres Bartlebooth rarament parla dels viatges.

Sí que ho fa Smautf, tot i que està perdent de mica en mica la memòria. Havia anotat les seves experiències en un dietari, de forma tan succinta que ara li costa recuperar a què es referia amb aquestes notes [una rèplica quasi exacta del Diari de Londres de Stendhal]:

Les habitacions obertes a la fonda,

Voleu… mi?

És gelea de peu de vedella (calf foot gelley)

Manera de portar les criatures.

Sopar a casa del senyor Macklin.

Sí que recorda que el senyor Macklin era un botànic que feia un recompte exhaustiu de la flora de Kenya i que estava obsedit per donar nom a alguna espècie d’Epiphyllum. Dotze anys més tard Smautf va trobar a les illes Salomó un missioner que també es deia Macklin i que era nebot de l’anterior.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXI. Moreau, 4

Fa una estona havíem estat a la seva cuina i ara passem al menjador de la senyora Moreau que el temible Henry Fleury també va redecorar radicalment. L’estança havia tingut un mobiliari tradicional, excessiu i carrincló, amb alguns tocs orientals —una fruitera plena de taronges, una palmera coco weddelliana i un tapís arabitzant. Fleury era adepte a la teoria segons la qual la gustació depenia no tan sols del color dels aliments sinó també de l’aparença física de l’entorn. Aprofundint aquestes idees va arribar a la conclusió que el color blanc era l’ideal per fer ressaltar el gust dels aliments.

En conseqüència va recobrir tota la sala amb plafons plàstics de color blanc, que dissimulaven les motllures, inutilitzaven totes les portes excepte la que s’obria al vestíbul i condemnaven totes les finestres; la il·luminació havia de ser exclusivament artificial. Al centre de la sala hi havia una taula octogonal (de nou l’octògon!) de marbre i vuit cadires blanques de plàstic modelat. No hi havia cap altre mobiliari.

La vaixella, dissenyada per l’estilista Titorelli [nom d’un personatge pintor a El Procés de Franz Kafka] era de colors pastel —ivori, groc clar, verd aigua, rosa tendre, malva lleuger, salmó, gris clar, turquesa…— i se seleccionava d’acord al color bàsic entorn del qual giraria tot l’àpat.

Durant deu anys, fins que la salut li va faltar, la senyora Moreau va organitzar un sopar mensual amb la precisió d’una maniobra militar. El primer va ser un banquet dominat pel color groc i al seu proveïdor de material de càmping Hermann Fugger (amic dels Altamont i de Hutting) li va dedicar un àpat de color rosa. El mil nou-cents setanta es va celebrar l’últim, un sopar negre servit en plats de pissarra amb caviar, calamars a la tarragonina, mitjana de senglar Cumberland, amanida de tòfones i pastís de mirtils.

La senyora Moreau gairebé mai tastava els plats. Les nits que no hi havia banquet sopava amb la seva amiga la senyora Trévins a l’habitació d’una de les dues. Plegades recordaven els vells temps que passaren a Saint-Mouezy. La senyora Moreau encara tenia ben present el primer cop que va veure un avió, l’any 1915. Un biplà aparegué entre la boira, va aterrar en un camp i en va baixar un bellíssim jove gal·lès que li va preguntar com arribar al castell de Corbenic. Ella no sabé respondre, ja que aquest castell pertany a la llegenda artúrica i era la suposada seu del Sant Grial.

Lancelot a Corbenic

***

Gràcies a aquest capítol ara sé que la llet de peix, o sigui el seu semen, que junt als pits de pollastre i el formatge Edam constituïa la dieta de la senyora Moreau, és un ingredient de la cuina coreana, japonesa, siciliana, russa i romanesa.