Els bisbes i la Gran Carbassa

Gràcies a Déu, mentre existeixi la Conferencia Episcopal, no em faltarà inspiració per escriure aquests allaus. Ara es depenjen amb un ferotge atac contra el pujant costum de celebrar la festa de Halloween a Espanya en detriment de la tradicional festa dels difunts. Lamenten que, enlloc de dur els nens als cementiris per posar crisantems sobre les tombes dels familiars traspassats, els pares fomenten una visió carnavalesca i festiva de la mort, un assumpte que caldria prendre sempre seriosament.

Afegeixen que la festa de Halloween té origens pagans i que els celtes la nit del 31 d'octubre celebraven el culte al déu de la mort i les tenebres amb sacrificis animals i humans. I que la culpa de l'èxit d'aquesta festivitat entre nosaltres prové del cinema americà.

Reconec que serà difícil erradicar aquesta tendència pagana, perquè el personal, si el deixen escollir, sempre preferirà la gresca a la freqüentació dels fossars. De totes maneres en aquesta ocasió (i no voldria que els bisbes es fessin il·lusions) estic bastant d'acord amb els arguments de la CE. Jo també sóc més partidari d'un plat de panellets amb un gotet de moscatell.

La Reina no calla

Encara no havia acabat de deixar caure el meu últim allau sobre la Reina, que la polèmica per les seves paraules ja havia causat un enrenou considerable. Els detalls del llibre que les conté, reproduïdes ahir per EL PAÍS, han aconseguit el dubtós récord d'ofendre pràcticament tothom (i això que tant el PP com el PSOE ha mantingut un pacte de silenci al respecte).

La Casa del Rey s'ha vist obligada a emetre un comunicat on diu: "Doña Pilar Urbano (...) posa en boca de Sa Majestat unes suposades afirmacions que avui reprodueixen alguns mitjans de comunicació. Suposades afirmacions que, en tot cas, s'han fet en un àmbit privat, i que no corresponen amb exactitud a les opinions donades per Sa Majestat la Reina..." El que es pot resumir en el següent galimaties lògic: la Reina no ha dit això i, a més, el que no va dir ho va no-dir en privat. Sigui com sigui, el llibre havia estat revisat i aprovat per la Casa del Rey, per tant cal pensar que les "suposades" declaracions els hi van semblar correctes. Ara que no ens vinguin amb excuses de mal pagador.

Més significatiu em sembla observar com l'opinió reial sobre els homosexuals és la que ha provocat una repulsa més unànime, mentre que les seves paraules en defensa de la religió només han fet alçar la veu a IU i al president de la Confederación Española de Asociaciones de Padres y Madres de Alumnos. No sé si això es deu a una indiferència generalitzada pels temes religiosos o més aviat (tal com em temo) a que els ateus acostumem a ser la tribu menys combativa de totes.

Crec que el fet de ser súbdits d'una reina creacionista és preocupant, però gens estrany si es considera que la monarquia gaudeix de totes les seves prerrogatives "per la gràcia de Déu". Però que la Reina renegui de l'estat làic es podria considerar anticonstitucional i mereixeria una demanda judicial que no seré jo qui dugui endavant.

Parla la Reina

Les poques vegades que he sentit parlar Donya Sofía, m’ha semblat que tot el que deia era d’una entendridora banalitat (o potser l’estic confonent amb la Reina del “Polònia”). Ara tindrem l’oportunitat de confirmar, o no, aquesta llegenda urbana que afirma que la monarca és “una persona molt intel·ligent”, ja que (com informa EL PAÍS) avui es presenta a Madrid el llibre “La Reina muy de cerca” de la periodista Pilar Urbano, on Sofía, a punt de complir els setanta anys, es despatxa sobre tota mena d’assumptes i personatges. Pels fragments que publica el diari ens assabentem de coses tan curioses com que deu ser una de les poques admiradores que té Alfonso Guerra en aquest país; però també d’opinions previsibles en contra de l’avortament i l’eutanàsia.

Sobre la religió afirma: “S’ha d’ensenyar religió a les escoles, almenys fins a certa edat: els nens necessiten una explicació de l’origen del món i de la vida”. Potser sí que ho necessiten però, l’explicació ha de ser necessàriament religiosa? ¿Els nens no reben “fins a certa edat” la seva ració de fantasia amb els contes i les sèries de dibuixos animats? ¿Cal sobrecarregar-los amb més rondalles que possiblement els traumatitzaran de per vida?

Però anem al gra, perquè a mi el que m’interessa és quan la Reina parla d’homosexualitat. Vegem que diu:

“Puc comprendre, acceptar i respectar que hi hagi persones amb una altra tendència sexual, ...”

No comença gaire bé quan li calen tres verbs encadenats per afrontar la qüestió; no sé, sembla massa cautelós i estudiat. A més, aquest “altra” deixa entendre a quin bàndol se situa ella i té un tuf de superioritat paternalista (al cap i a la fi, és una reina). Fins ara, res de greu; llavors matisa (ai!):

“...però ¿que se sentin orgullosos per ser gais? ¿Que pugin a una carrossa i surtin en manifestacions? Si tots els que no som gais sortíssim en manifestació... col·lapsaríem el trànsit.”

Aquí Sa Majestat ja ensenya el llautó; potser no ens “comprèn” tant com pretenia si pensa que totes les tendències sexuals tenen els mateixos problemes d’acceptació. Per a ella tot l’objectiu de les nostres manifestacions és pujar-nos a una carrossa i fer-li la competència. També és lleig que torni a remarcar que ella no és gai i que forma part de la immensa majoria. Deixant de banda que per col·lapsar el trànsit d’una ciutat és suficient amb els acomiadats de Nissan, que són minoria numèrica davant dels homosexuals. Però seguim endavant, perquè hi ha més:

“Si aquestes persones volen viure plegades, vestir-se de nuvis i casar-se, poden estar en el seu dret, o no, segons les lleis del seu país...”

Suposo que hi deu haver pocs països al món –potser Corea del Nord?– que prohibeixi per llei que la gent comparteixi sostre i, pel que fa a vestir-se de nuvi, tampoc em sembla que cap país ho consideri punible; en tot cas només és un caprici car. Ara bé, casar-se (i aquí és on volíem arribar) ja és una qüestió més delicada i la Reina no es mulla. Pot ser que “aquestes persones” en tinguem dret... o no. Tot depèn del lloc on hagis nascut. Ella acatarà el que diguin els jutges, perquè es tracta d’un assumpte de legalitat i no d’igualtat. I rebla:

“... però que no ho anomenin matrimoni, perquè no ho és. Hi ha molts noms possibles: contracte social, contracte d’unió”.

Hem topat amb la terminologia, l’habitual cavall de batalla de tots els que s’oposen al matrimoni gai. Hom diria que en les qüestions ètiques tots estem d’acord; però en quant a la denominació, a molts els hi aflora l’acadèmic de la llengua que duen dins. Espero que no sigui dogma la infal·libilitat reial, perquè la Reina té molt clar el que és i el que no és un matrimoni. I ho diu per experiència!

En resum, li aconsello que sigui menys “comprensiva” i que faci una mica més de treball de camp. O no.

El català (i el castellà) que ara es parla (II)

On diu: La vetlla de Tots Sants el timador va optar per no cridar l'atenció.

S'ha de llegir: La nit de Halloween l'enginyer social va decidir mantenir un perfil baix.

Desfogament

Això que ve serà tediós i li ha passat a tothom, una mica com si us expliqués la meva mili; però no quedaré tranquil fins que no em despatxi de gust.

Heus ací els antecedents. Tinc contractat amb Telefónica el servei d’ADSL de 3Mb, a més de les trucades nacionals, per una tarifa plana. Fa dos dies vaig rebre una carta de la companyia amb la paraula “gràcies” estampada pertot arreu en diversos idiomes. M’oferien doblar-me la capacitat de la connexió i a més el servei de televisió Imagenio, sense modificar-me la tarifa que estic pagant durant els propers dotze mesos.

L’oferta em va interessar i aquesta tarda m’he disposat a contractar el servei. Entro a la pàgina online de Telefónica i començo a buscar entre les promocions sense trobar la meva. Torno a llegir-me la carta amb més atenció i descobreixo la frase:

“Sol·liciteu aquesta oferta trucant al 1004, a www.telefonicaonline.com/catalunya o a les Botigues Telefónica i els Distribuïdors Autoritzats.”

O sigui que l’oferta és exclusiva per Catalunya, tot un detall compensatori d’altres greuges. La localitzo a l’adreça que m’indiquen i començo a omplir les dades i fer clic als “Acceptar” i “Següent” de rigor, fins que arriba un punt en el que un verd “Acceptar” em fa aterrar a una finestra que diu “La seva comanda ha estat eliminat correctament del carro de la compra. Tancament aquesta finestra per a continuar comprant.” (sic) O sigui que em fan fora del procés sense contemplacions i amb impunitat lingüística. Ho provo un parell de vegades més abans de decidir-me a trucar al 1004.

Una veu pregravada em saluda i em diu que si vull ser atès en castellà premi ‘1’ i en català ‘2’. (He premut el dos, però tant se val, perquè la coherència idiomàtica dels meus interlocutors és bastant erràtica). La mateixa veu mecànica em demana que exposi amb claredat el propòsit de la trucada. Conscient que estic parlant amb una màquina i tot preguntant-me com coi s’ho fa per comprendre la complexitat del llenguatge humà, enuncio el meu propòsit amb una vocalització exagerada i cridant molt, com fan certes persones monòglotes quan parlen als turistes que pregunten on és La Pedrera. La veu em diu que em passarà amb algú de "comercial". Dedueixo que la màquina m’ha entès a la primera.

A continuació una altra veu femenina se’m presenta pel seu nom (un nom que sembla inventat de tan exòtic com és). “Estava intentant contractar el servei Trio Familiar per l’online, i aparentment no em deixa”. Silenci a l’altre extrem de la línia. “Escolti, m’ha sentit?” “Estava intentant contractar el servei Trio Familiar per l’online, i aparentment no em deixa”, repeteix la noia impecablement (o serà encara un altre robot?). “Què puc fer?”, li dic per incitar-la a prendre la iniciativa. “Bé, des d’aquí li ho podem fer. L’adverteixo que haurà de pagar setanta-dos euros pel decodificador”. “A la carta que m’han enviat, diu que és gratis”. “Ah, és l’oferta per sis mesos”. “A la carta diu que és per un any”. “No em consta, aquí només tinc l’oferta de sis mesos”. “És que és una oferta només per a Catalunya”. “Doncs jo no li puc fer. Jo no la tinc. Provi a fer-ho per l’online”. En aquest moment m’adono que he estat xuclat dins de l’infern habitual del que se'n diu laxament atenció telefònica. “Ho he provat, però no em deixa”. “Intenti-ho més tard” (és el que es coneix com “la solució informàtica”). “No sembla que sigui problema de línia, és més aviat un error de programació, i com a la carta diu que ho puc fer des del 1004...”. “Li estic dient que no ho puc fer”. “I no em pot passar amb algú que ho pugui fer?” “Li passo el servei online, no es retiri”. Uns segons de musiqueta sintètica i després: “Bona tarda, l’atén XYZ, com el puc ajudar?” Estic començant a explicar-li les meves malaurances, quan es talla la línia.

Respiro fons i torno a marcar el 1004. Passo el mateix protocol robotitzat. Aquest cop, per fer-li la vida més fàcil a la màquina, intento ser més concret en exposar l’objecte de la trucada: “Problema amb contractació online”. Sono com un indi de western antic. La gravació em respon, “Per contractar productes online, entri a la pàgina www.telefonicaonline.com. Gràcies per utilitzar els nostres serveis”. I la molt barruda penja!

Tercer intent. La veu suposadament humana es diu Núria. Exposo el cas. Silenci per part de Núria (imagino que les ensinistren per parlar només el mínim i sempre en presència d’un advocat). Amb poques variacions es repeteix el diàleg anterior, “jo no tinc aquesta oferta”, “torni-ho a provar”. Finalment m’escombra de nou cap al telèfon de l’online. El noi que ara m’atén és prou receptiu com per escoltar la meva retransmissió en directe de les passes que vaig fent a la pantalla fins el cul de sac final. Li canto el nom de la pàgina on apareix l’oferta a la que aspiro i, un cop convençut, pren les meves dades i m’anuncia que abans de divendres un comercial em trucarà.

He passat un parell d’hores distretes i qui sap si l’epopeia continuarà. Plug & play per dos dies consecutius.

PS: Ningú no em va trucar, ni abans del divendres ni després. Finalment vaig poder fer-ho des d'un altre ordinador.

Plug & Play

El meu germà m'envia l'adreça d'una pàgina des d'on podré descarregar-me un concert de Sigur Ros a New York. En el primer intent sembla que baixar cadascuna de les cançons des de l'Explorer per la meva línia ADSL de 3Mb em costarà més de set hores, i els sobtats talls a la connexió fan avortar les primeres provatures. Després descobreixo a la mateixa pàgina la possibilitat de fer-ho des de Firefox amb l'ajuda d'una eina que es diu "Download them all!" i en menys d'una hora tinc tot el concert al meu disc dur en format FLAC.

El format FLAC és un protocol que comprimeix la informació musical sense fer-li perdre les seves qualitats sòniques, cosa que no passa amb l'ubicu MP3. Tot i això, no tinc clar com escoltaré aquest gavadal de bits. Provo amb les diverses eines que venien amb el meu ordinador i totes es mostren declaradament obtuses a l'hora de reproduir els sons. Em toca fer una mica d'investigació, fins que trobo el Roxio perdut entre la infinitut de programes que m'ofereixen més del mateix. M'enregistro, perquè cal fer-ho, i així acabo obtenint un CD universalment audible després de tres dies de recerca a temps parcial.

Compto que la propera vegada tot serà més fàcil, però penso també en aquell vell eslogan de fa més de deu anys, allò del "plug & play" que en una època més innocent ens prometia un futur digital sense complicacions. No em considero un analfabet informàtic, però veig que tot s'està tornant més complex enlloc de tendir a un protocol universal. Els perplexos usuaris ens trobem envoltats de regnes de Taifas de difícil comunicació diplomàtica entre ells. No ens sentim ciutadans d'enlloc i correm per la planúria digital, tot buscant eixopluc mentre la pluja de virus va caient.

Ah, el concert dels Sigur Ros és molt bo, com calia esperar.

La jerarquia eclesiàstica

El papa es qui va posar la seva llavor al ventre de la mama.

Les mongetes son verdes i allargades i se solen menjar bullides (els seus pets són dolços i rodonets). En canvi els canonges es mengen crus en amanida.

El bisbe és una botifarra curta, feta de carn de porc picada, greix, sang i tendrums; s’assembla al bull.

En castellà, un ‘cardenal’ és una taca de color cardenal que apareix a la pell després d’haver rebut un cop.

Els capellans són esquitxos de saliva que surten disparats, quan parles o cantes o esternudes.

Si, en transcriure un nombre, canvies per error l’ordre de dos dígits (per exemple: 18.273 i 18.237), se’n diu que has fet un frare.

Quan dues persones conversen i, per atzar, diuen simultàniament la mateixa paraula o frase, diem que han fet un bisbe. Desconec, però, si hi ha una paraula per indicar el fenomen més infreqüent en el que una paraula que estàs llegint la sents simultàniament dita o cantada per algú. Modestament, proposo a l'Institut d'Estudis Catalans dir-ne un arquebisbe.