Apunts canadencs: vagues

Vam arribar a Toronto en plena vaga dels treballadors municipals, fet que ens impedí prendre el ferry a les illes idíl·liques que voregen la seva costa. La vaga havia començat el 23 de juny i la seva conseqüència més visible eren els contenidors de deixalles a punt de rebentar. Malgrat tot, s’havien establert punts de recollida d’escombraries on els ciutadans podien traslladar-se a abocar la brossa i la ciutat no em semblà més bruta que Barcelona un dia de cada dia. Potser tinc molts prejudicis al damunt, però vaig pensar en la situació similar que es va viure a Nàpols i en el caos d’higiene que en va resultar. De vegades sembla que el terme “civisme” es va encunyar una mica més al nord d’on ens ha tocat viure.

Contràriament a l’actitud més relaxada dels països mediterranis, els vaguistes d’Amèrica del Nord no descansen ni un moment i desfilen circularment davant del seu lloc de treball, en aquest cas l’ajuntament de Toronto. La manifestació que va contemplar aquest cronista estava composta per unes deu persones amb les seves pancartes corresponents. Un cercle tan reduït estic segur que deu provocar freqüents rodaments de cap entre els seus participants.

Uns dies més tard va esclatar la vaga dels ferrocarrils. Durà només un parell de dies. El ferrocarril ha esdevingut, com a gran part d’Amèrica del Nord, un mitjà de transport residual (i en la nostra experiència, massa carregat de la mística pròpia d’un viatge en avió). Deu estar fortament subvencionat per sobreviure: tothom prefereix moure’s per carretera. Una vaga tan impopular com aquesta, en ple període de vacances, plantejà la possibilitat de la fallida definitiva dels ferrocarrils canadencs. Els treballadors decidiren tornar a la feina immediatament i, a més, s’oferí un descompte d’un 60% per a tothom que comprés bitllets abans del final de juliol. La mena de coses que no passarien mai a aquest costat de l’Atlàntic.

Apunts canadencs: Henry Moore

No, Henry Moore, un dels artistes britànics més importants, no era canadenc; i malgrat tot acabà tenint una relació especial amb la ciutat de Toronto gràcies a un curiós incident.

L’any 1958 l’arquitecte finès Viljo Revell va guanyar un concurs internacional per construir el nou ajuntament de Toronto. Revell, que era un admirador de l’obra de Moore, volia que una de les seves escultures s’aixequés en front de l’edifici a la nova plaça urbanitzada. L’any 1964 va visitar el taller de l’escultor per escollir-ne la peça i quedà encisat per la maqueta del que acabaria sent conegut com “Three Way Piece No.2: The Archer”. L’arquitecte animà Moore perquè en fes una versió en bronze a gran escala. Desgraciadament Revell morí l’endemà de la visita a l’estudi i Moore decidí tirar endavant el projecte, en record de l’amic mort, tot i que l’ajuntament de la ciutat no havia confirmat l’adquisició de l’obra.

L'arquer de Moore davant de l'ajuntament de Revell.

De fet, el consistori encara no s’havia posat d’acord. Malgrat que a mitjans dels 60 Moore ja era considerat un clàssic vivent, els regidors trobaven que l’escultura era massa cara, massa abstracta i que (el pitjor de tot) no era obra d’un artista canadenc. Finalment rebutjaren la proposta i fou l’alcalde Philip Givens qui s’ho va prendre com un assumpte personal i organitzà una col·lecta pública per adquirir l’escultura. Aquesta decisió impedí de retruc la reelecció de Givens.

Escultura de Moore davant de l'AGO

Moore per la seva part rebaixà el preu de l’obra en 20.000$ dels 120.000 inicials i així finalment “The Archer” s’aixeca ara a l’emplaçament pel qual fou construïda. Però el britànic encara va fer més, ja que en agraïment als ciutadans que havien costejat la peça va donar una col·lecció d’escultures, maquetes, esbossos, així com objectes naturals (petxines, ossos) que es trobaven al seu estudi i li havien servit d’inspiració. Fou així com l’Art Gallery of Ontario pot exhibir la major col·lecció pública d’obres de Moore del món (es calcula que són més de 900).

Sala Moore a l'AGO

Recordatoris

De vegades trobes campanyes, o iniciatives pròpies, que ho diuen molt bé.
Cada vegada que te'n vas al llit amb algú, també te n'hi vas amb el seu passat.

La SIDA desapareixerà algun dia... I mentre esperem, tenim l'oportunitat d'aprendre i de fer-nos grans... I ho hem de fer.

Apunts canadencs: a la recerca d’atractius

La CN Tower merite le détour.
Els atractius turístics de Toronto són més aviat limitats. El llac Ontario podria ser un d’ells, però la ciutat sembla que li giri l’esquena. La CN Tower, que apareix a totes les postals, ha estat durant 31 anys l’edifici més alt del món sense suports afegits. Però als emirats han construït darrerament alguna monstruositat que la venç. Encara així pujar al seu cim és encara una experiència digna de record pel seu ascensor de sòl transparent i pel mirador amb terra de vidre que fa rodar el cap.

Cada dia que passa les ciutats s’assemblen més: la mateixa arquitectura, les mateixes botigues, el mateix vestuari... Les autoritats locals s’esforcen en crear-hi al·licients que augmentin la seva autoestima i afavoreixin les arques municipals mitjançant el turisme. Malauradament, si les atraccions no et venen de sèrie, ho tens cru: no es pot improvisar d’un dia per l’altre una Acròpolis o una xarxa de canals (encara que Las Vegas o Dubai gairebé ho han aconseguit). Les solucions acaben essent sempre les mateixes, auguro doncs que aviat totes les ciutats seran diferents de la mateixa manera.

Un exemple del que dic són els museus, l’indret on acudeixen els turistes si no hi ha cap altra sortida. Tots els museus del món han descobert que hi ha dos temes que fascinen tothom, són les mòmies egípcies i els dinosaures, així que a totes les ciutats on anirem trobarem exposicions que es refereixen a un dels dos conceptes, o a tots dos barrejats.

Una forma més sofisticada de posar els museus en el punt de mira del turisme és implicar-hi un arquitecte estrella d’aquests que fan hores extres per acontentar l’allau de peticions que reben. Pel que vam poder veure, els museus de Toronto havien estat originalment uns edificis neoclàssics tan avorrits com a la resta del món fins que un parell d’intervencions cosmètiques els han posat, si més no, a les portades de les revistes d’arquitectura.

The Crystal de Libeskind al ROM
El Royal Ontario Museum (ROM) ara incorpora un poliedre encastat per Daniel Libeskind que desequilibra encara més l’esquizofrènia de les seves col·leccions, on tant et pots trobar l’esquelet de l’albertasaure com alguns dels rotlles de la Mar Morta. Més interessants són el parell de tòtems indígenes i les meravelloses escultures búdiques (vivament recomanades).

Gehry pel davant...

L’Art Gallery of Toronto (AGO) ha sofert un interessant rentat de cara a càrrec del mediàtic Frank Gehry (nascut a Toronto, però que fins el present no tenia obra a la seva ciutat natal). Els fons de la col·lecció són dignes però no per tirar coets i, quan ens enfrontem amb la pintura canadenca, hi ha un excés de postals nevades de l’UNICEF. En algunes sales s’intenta reviscolar la col·lecció, proposant lectures feministes o enfrontant l’academicisme amb la frescor impressionista. Pas mal, però els ulls se’n van darrera dels detalls de Gehry, especialment de la seva façana posterior de titani blau i dels rínxols que formen les escales. [Llegeixo ara que és un edifici impossible pels discapacitats, el que per un projecte acabat fa un any, sembla vergonyós.]

...i pel darrera.

Les escales de l'AGO
Una darrera nota xovinista: Santiago Calatrava té marcat una mica de territori a l’atri que uneix dos gratacels del districte financer. És allò que fa sempre, però queda prou bé.

L'atri de Calatrava

Apunts canadencs: les capitals artificials

Ottawa (amb accent a la “O”) és la capital de Canada perquè així ho va decidir l’august dit de la reina Victòria fa uns 150 anys. Va escollir aquest punt perquè es trobava a la frontera entre el que era llavors l’Alt i el Baix Canadà i, si bé avui dia pertany a la província d’Ontario, només cal creuar el riu veí per trobar-te a Québec.

Sala de lectura del parlament.
El centre visible de la ciutat ocupa a penes un grapat de mançanes i més enllà comença el que allí denominen sense cap ànim despectiu els “suburbs”, escampall de casetes baixes i solars on les males herbes els hi creixen molt esponeroses. Totes aquestes capitals polítiques designades a cop de decret (com Brasília, Ankara o aquesta ciutat que han muntat a l’interior de Myanmar i de la que encara no m’he après el nom) poden ser molt ben pensades i molt funcionals, però estan mancades d’allò tan indefinible que anomenem “ànima”. Potser és qüestió de temps, al cap i a la fi Madrid també va començar així i actualment té una personalitat innegable, que t’agradarà més o menys, però que hi és.

Ala del Parlament.

Canal Rideau

De fet, no m’esperava res de bo d’Ottawa i, per tant, no em va desagradar. Té un conjunt d’edificis oficials neogòtics que evoquen una autoritat tronada amb aromes de Lewis Carroll i un canal amb rescloses que travessa el centre i que, apart de ser patrimoni de la UNESCO, li proporciona unes gotes d’hedonisme molt benvingudes. Les seves esglésies tenen el sostre metàl·lic, cosa que no he vist enlloc més i que no estic segur que m’agradi (això de la “carpintería de aluminio” per força no pot ser bo).

"Maman" de Louise Bourgeois i catedral inoxidable.
Compta també amb un vell mercat restaurat on es concentra tota la població a l’hora d’endrapar i passar-s’ho bé, i amb un bar gai bastant insòlit, amb balconada de fusta, on confraternitzen camioneres i marietes, tots ells carregats de cerveses i d’anys.

Sota el turó del parlament discorre el riu Ottawa, que dins de la geografia canadenca deu de ser un accident secundari, però que pel seu cabdal faria caure la cara de vergonya al nostre Ebre (consolem-nos, en càrrega històrica de segur que els guanyem).

Tòtems del Museu de les Civilitzacions
Més enllà del pont hi ha la ciutat quebequesa de Gatineau (Hull pels anglòfons), seu del flamant Museu de les Civilitzacions. És un lloc important que cal visitar pel seu ambiciós intent d’encabir tota l’ànima d’aquest vast país en un edifici força espectacular. Aquí trobarem una vintena de tòtems de les tribus autòctones (la major col·lecció mundial), reproduccions de sis dels seus habitatges tradicionals, piles d’objectes “ètnics” i de declaracions políticament correctes (però d’això ja en parlaré un altre dia). També s’intenta reflectir la història de la colonització del país mitjançant reconstruccions una mica pessebrístiques, però d’indubtable eficàcia. Malgrat l’aire teatral de tot plegat, moltes de les peces són autèntiques; així el museu conté una veritable església ortodoxa de fusta, l’interior d’una llibreria de principis del XX, unes drassanes baleneres i la sala d’espera de l’aeroport de Vancouver en plens anys 60. Un deliciós túnel del temps que justifica la visita a Ottawa.

Papereria de principis del segle XX

Convit estiuenc

Els parèntesis em fugen.

(Convit de Uendos, Greixets i Maremortes)

Màtrix

El caràcter itinerant de les meves vacances no és dels que convida més a la lectura, però un llibre per a llegir durant les estones perdudes no falta mai a l’equipatge. Fa uns anys era partidari d’endur-me textos que contrastessin vivament amb el país visitat (què tal “Les misérables” a Jalisco o “Fortunata y Jacinta” a Singapur?). Darrerament, serà que m’he tornat més assenyat, procuro que la lectura tingui alguna relació amb l’escenari de destí.

Després de considerar Michael Ondaatje i Alice Munro, vaig tirar pel camí fàcil i vaig escollir Margaret Atwood (Ottawa, 1939), que deu ser l’escriptora més reputada i premiada del seu país (des del Booker al Príncipe de Asturias). Així mateix “The Handmaid’s Tale” (1985) (“El cuento de la criada”, Bruguera 2008) és una de les seves novel·les més populars; en el moment de la seva publicació va ser un best-seller que va rebre el premi Governor General i l’Arthur C. Clarke, va ser nominada pels premis Booker i Nebula, ha estat adaptada al teatre, a l’òpera (pel danès Poul Ruders) i al cinema (per Volker Schlöndorf, amb guió de Harold Pinter i interpretada per la recentment desapareguda Natasha Richardson, Faye Dunaway, Robert Duvall i Aidan Quinn).

Aquest “conte” de títol chaucerià seria millor anomenar-lo “relat”, ja que recull en primera persona les experiències de la criada Offred en els primers temps de la república de Gilead, una teocràcia fonamentalista que, en un futur gens llunyà, ocupa part del que avui anomenem Estats Units. En aquesta nova societat, nascuda per l’alarmant descens de la fertilitat de la raça blanca, els homes duen les regnes i les dones es veuen reduïdes al seu paper de reproductores o, en cas d’impossibilitat, al de catalitzadores de l’embaràs. Les nocions d’enamorament o de desig sexual han estat prohibides sota l’autoritat de citacions bíbliques del Gènesi (l’episodi de Jacob, Raquel i Leah, en concret). I malgrat tot, el desig persisteix per sobre de la llei...

En una primera lectura superficial queda clar que ens trobem davant d’un llibre feminista que, tot exacerbant el rol prototípic femení, intenta mostrar les seves febleses conceptuals. És un llibre molt arrelat als anys 80, quan el puixant moviment feminista va començar a rebre les seves primeres crítiques des de postures, diguem-ne, il·lustrades. Però “The handmaid’s tale” no és un pamflet, sinó la demostració palpable que Atwood és una escriptora descomunal, de raça. La seva malèvola distòpia ens és explicada amb calculat suspens, de forma fragmentària, amb freqüents retorns al passat. Així, el dia a dia de les “criades” revela lentament els detalls ritualitzats d’aquesta societat monstruosa, mentre els nebulosos records de la protagonista (de la qual no coneixerem mai el nom, només el seu patronímic) apuntaran a les suaus maneres com una democràcia pot esdevenir una dictadura per raons de “seguretat”. No sé si s’explicita a la narració o ho he imaginat, però la coneguda metàfora de l’aigua gradualment calenta on la granota acaba bullida hi és ben present.

Hi ha aquí molta tela a tallar. Des de la imatgeria sensual, els referents bíblics i la postmodernitat del narrador no-fiable. En un sentit totalment pràctic, també és un “cautionary tale”, un advertiment sobre el perill d’aquells que pretendran salvar-nos en el futur immediat, possibles ambaixadors de la sinistra república de Gilead.

Anecdòticament, després d’haver estat nominada als principals premis de ciència-ficció, Atwood es guanyà l’animadversió de tots els amants del gènere quan declarà que la seva novel·la pertanyia a la ficció especulativa, que la ciència-ficció era més aviat una qüestió de calamars gegants que parlen, dels quals la seva novel·la no en presenta ni un.

Conyes apart, lectura obligada.