Tolstoi fuig en tren

 

El proper 20 de novembre es commemorarà el centenari de la desaparició del gran escriptor Lev Tolstoi. Permeteu-me que m’avanci a escriure’n amb motiu de l’estrena de “The last station” (Michael Hoffman, 2009), que parla precisament dels mesos que precediren la mort del novel·lista a la remota estació de trens d’Astapovo.

L’escriptor, reconegut ja en vida com un dels gegants de la literatura, després d’escriure “Ana Karenina” (1877), quan ja s’apropava a la cinquantena, va començar a virar cap a una interpretació radical del missatge de Crist, renegà de les seves obres anteriors i va anar aparcant la ficció per dedicar-se a la propagació del seu nou credo. La seva personal lectura dels Evangelis i, en particular, del Sermó de la Muntanya el conduïren a un cristianisme anarquitzant que rebutjava qualsevol església, estat o forma de poder, incloent-hi la propietat privada. Molts dels seus admiradors, com ara Turguenev, no comprengueren aquest canvi de rumb i l’instaren a que tornés al món estrictament literari. Però Tolstoi persistí tossudament en aquesta senda fins a la seva mort. Precisament estic llegint ara “El regne de Déu és entre vosaltres” (una de les seves obres doctrinàries i un dels meus “santjordis”) i algun comentari al respecte apareixerà de ben segur properament en aquestes pàgines.

Tolstoi, que era comte, pertanyia a una família de l’aristocràcia més rància, i és molt lògic que la seva senyora, la comtessa Sofia (que li havia donat 13 fills), no veiés amb bons ulls la conversió del seu marit, que posava en perill l’herència dels seus descendents. No ha de ser fàcil conviure amb un personatge messiànic (segurament per això Crist no va viure mai en parella). D’això parla precisament la pel·lícula.

Cinematogràficament correcta (nivell diumenge a la tarda), amb un guió que afavoreix el to tragicòmic i presenta alguna llacuna (per què tots els “paparazzi” són presents a l’agonia ferroviària de l’escriptor, mentre que la comtessa no en sap res fins que el secretari no li envia un telegrama?), podríem oblidar-la fàcilment si no fos perquè planteja qüestions interessants sobre la manera com la negació de qualsevol església inevitablement en crea de noves, o com l’amor, l’afecte o com li vulgueu dir, està pel damunt de qualsevol ideologia.

Però el que salva definitivament “The last station” són els seus intèrprets. Paul Giamatti, amb els seus recargolaments de bigoti, potser es passa en el seu paper de tolstoià extrem, i acaba com caricatura del dolent de la pel·lícula; però James McAvoy expressa perfectament l’atabalament del jovencell que es troba de sobte en el paper de secretari del colossal escriptor. I llavors tenim a Christopher Plummer i Helen Mirren, i aquest duel d’histrions veterans i excelsos mereix tots els aplaudiments. La Mirren és una tigressa d’aquelles que “mata por sus hijos” o per un amor que encara, després de 48 anys, no ha mort del tot, ella sola ja val el preu de l’entrada. Però el Tolstoi de Plummer, contràriament als meus prejudicis, és una figura més càlida i menys dogmàtica del que caldria esperar d’un il·luminat; irònicament es declara poc “tolstoià” més d’una vegada. No sé si aquest retrat correspon a un correlat històric, potser ni m’importa, almenys evita l'encartonament propi d’aquest tipus de produccions. Si oblido que aquests personatges van existir realment, me’ls crec igualment, i tant que me’ls crec!

Les desaparicions d’Aurore Clement

 

 Aurore Clement és una actriu francesa de rostre lluminós que va debutar al cinema l’any 1974 al “Lacombe Lucien” de Louis Malle. Des de llavors no ha parat de fer pel·lícules, tot i que repassant la seva filmografia, en conec ben poques: “Les Fantômes du chapelier” de Claude Chabrol, “Paris, Texas” de Wim Wenders o la “Marie-Antoinette” de Sophia Coppola. Ha estat l’actriu fetitxe de Chantal Ackerman i des del 1986 està casada amb l’eminent director de producció Dean Tavoularis, responsable d’aquesta feina en la majoria de les pel·lícules de Francis Ford Coppola.

Però, si ara la menciono, és per un fet curiós, una casualitat que fa temps vaig observar: Aurore Clement és la presència absent en dues obres mestres de la història del cinema.

La primera és “El Sur” de 1983, la pel·lícula “inacabada” de Víctor Erice. Recordem que la història està ambientada en una ciutat de províncies del nord d’Espanya durant la postguerra, on Estrella, a mesura que esdevé adolescent, va descobrint que el seu pare amaga el secret d’una altra vida anterior que el pertorba, una vida que va quedar abandonada en un mític “sud” del que mai no vol parlar. En una de les escenes veiem com la filla sorprèn el pare entrant a un cinema per veure una pel·lícula on apareix l’actriu Irene Ríos. Gradualment, Estrella comprèn que ella és l’amor que el seu pare va haver de deixar enrere. En la breu seqüència en blanc i negre que apareix en el film, Irene Ríos està interpretada precisament per Aurore Clement. La pel·lícula conclou amb el suïcidi del pare i la partida d’Estrella cap a aquest Sud idealitzat.

Però, realment la pel·lícula conclou aquí? Víctor Erice és un director perfeccionista que probablement pot acabar amb la paciència, i el pressupost, de qualsevol productor. En aquest cas, Elías Querejeta va decidir tancar l’aixeta dels diners i donar així la història per acabada, tot i que no era aquesta la intenció del director. La pel·licula, amb aquest final obert, tal com la coneixem, és perfecta i, per tant, no és d’estranyar que siguin molts els que aprovin la decisió del productor. Però Erice ha continuat insistint al llarg dels anys que considera “El Sur” com una obra mutilada.

La intenció d’Erice era que en aquest viatge vers el Sud, Estrella completés la comprensió de la figura paterna i retornés al Nord amb una nova maduresa. Les experiències meridionals implicarien, apart de l’ampliació del vitalista personatge de Rafaela Aparicio, la trobada amb un germà desconegut, l’aparició d’un home que es va autolesionar per no haver d’intervenir a la Guerra Civil (Fernando Fernán-Gómez) i, més important pel que ens ocupa, l’encontre amb aquella Irene Ríos/Laura que havia estimat el seu pare. Així, per atzars de producció, el paper d’Aurore Clement va quedar reduït a unes breus imatges de melodrama, cinema dins del cinema.

L’altra obra mestra, que la precedí en el temps, és el famós “Apocalypse Now” que Francis Ford Coppola filmà el 1979, una obra extraordinària en tots els sentits. El rodatge a les Filipines, ple d’incidències i calamitats que van estar a punt de costar la vida al director, estigueren a l’alçada del seu caràcter èpic. La pel·lícula en la seva estrena durava uns considerables 153 minuts, o dues hores i mitja, si ho voleu més fàcil. Coppola havia rodat molta més quantitat de material que va deixar fora per no comprometre la comercialitat del film o perquè havia quedat insatisfet dels resultats tècnics. Amb l’arribada de l’era digital, alguns d’aquests errors van poder ser corregits i l’any 2001 el director va presentar una nova versió, coneguda com a “Apocalypse Now Redux”.

Aquesta versió sumava 49 minuts més a l’original. Entre els fragments afegits, el més llarg i substanciós, era una seqüència ambientada en una plantació francesa, resta colonial de l’antiga Indoxina. El fragment venia a continuació de la mort de Clean (un Laurence Fishburne de 14 anyets). Els colons francesos s’oferien a enterrar el difunt, en una escena on hi apareixen dos dels fills de Coppola. Després hi havia un sopar en el qual el cap de la plantació (Christian Marquand) criticava durament la intervenció americana a la guerra. Entre els comensals, una jove vídua callada, que interpretava (sí) Aurore Clement.

Martin Sheen i Aurore Clement

Acabat el sopar, Aurore Clement (Roxanne Sarraut-de Marais) i Martin Sheen (Willard) parlen i fumen opi. Ella explica els conflictes interiors que sentí el seu difunt marit durant la guerra d’Indoxina. Després es despulla i li etziba: “En tu hi ha dues persones, no ho veus? Una que mata i una que estima”. I se’n va. A la propera escena, la llanxa dels militars americans abandona la plantació. D’això se’n diu una el·lipsi.

Serà la Clement la més el·líptica de les actrius?

Jesús Moncada creua la Diagonal

Pintura de Jesús Moncada

Me’l va presentar Ricard Creus a mitjans dels 80, quan Jesús Moncada era encara escassament conegut; no estic segur d’haver intercanviat amb ell més d’algunes paraules de cortesia. Després, al llarg dels anys, em vaig creuar amb ell cinc, sis o set vegades, sempre al carrer, sempre al mateix indret: el flanc occidental de la plaça del Cinc d’Oros (curiosament al mateix lloc on vaig veure per primer i últim cop Salvador Espriu). Ell sempre baixant cap a “ciutat”, mentre jo m’enfilava a Gràcia. Mai més vaig tornar a parlar amb ell i, malgrat tot, fins a l’últim encontre, sempre m’envià una salutació de passada. El fet em sembla notable, perquè el més normal és que hagués oblidat aquell jove alumne d’en Ricard; jo almenys ho hagués entès perfectament. Vaig voler llegir en aquella actitud, la marca d’una persona amable, senzilla i fidel als seus amics. Prou sé que aquestes virtuts no l’havien de fer necessàriament millor escriptor, però segurament el feren millor persona, fet molt més important.

Ara que es commemoren els cinc anys de la desaparició de l’escriptor de Mequinensa, he rescatat aquest ínfim record, que trobo que s’adiu molt bé amb la seva vida discreta. Moncada evità sempre l’exposició pública; en tota la seva carrera només escrigué dotze articles, alguns d’ells circumstancials (com els que es veié obligat a fer les dues vegades que guanyà el premi Creixells); els guardons que rebé foren sempre per obra publicada i vull imaginar-me que les feines d’autopromoció el devien engavanyar. Autor d’una obra breu en títols (tres reculls de contes i tres novel·les), però molt consistent, basada tota en el món que va deixar enrere quan va venir a Barcelona l’any 1968. Aquest espaiament entre llibres, indica la cura meticulosa, com d’orfebre pacient, amb la que abordava la seva feina.

Per això mateix, el poc soroll que va fer en vida, perdura després de mort. Per això mateix, l’acceptació i l’estima gairebé unànime de crítica i públic que va gaudir en vida, perdura després de mort. No crec que la seva reputació sigui flor d’un dia. Els seus llibres, que en el fons són un sol llibre, continuen dia a dia enamorant tots aquells que s’endinsen en les seves històries nostàlgiques, picaresques, tendres i humorístiques. I per molts anys!

Imatges d’Alícia: sexe, Alícia i bloc & roll

Feia temps que tenia emmagatzemades algunes imatges més o menys transgressores referents al món d’Alícia, trobades a la xarxa o enviades per algun dels meus lectors (gràcies Comtessa, Clídice, Galderich, Girbén, Puigmalet, Miq…), amb les que no sabia ben bé què fer. Aprofitant que fa un parell de dies Astrum des del seu Horroerótica em va fer un particular homenatge parlant de l’apoteosi freak que deu ser “Alicia en el País de las Porno maravillas”, incloc aquí aquest material miscel·lani de qualitat estètica força variable.

Aquesta caràtula del vídeo en Galderich me'l va enviar en dues ocasions. Certament la imatge el va impressionar!

Una Alícia adicta a les pastilles, obra de Mireia Pérez, vista a la revista de comics online "El estafador".

Dustin Nguyen, que ha dibuixat Batman per DC Comics, ens presenta el Cavaller Fosc com a participant reticent d'aquest te multitudinari.

A l'episodi "Summer of 4 Ft 2", els Simpson passen les seves vacances a la platja. Lisa, incapaç de fer noves amistats, entra a una biblioteca on se li apareixen els personatges de les seves lectures. Alícia la convida a un te; però el Barretaire Foll treu una arma i l'adverteix: "No ho facis, Lisa. És una trampa. Corre! Corre!"

Aquesta és de William Tucci. M'imagino que a la xarxa se'n poden trobar moltes de similars intencions. Us/me les estalvio.

"Eat me, drink me", una il·lustració una mica zoofílica de Benjamin Lacombe.

I per acabar, una versió bastant subversiva de l'artista Nicole Eisenman, on Alícia es troba amb Wonder Woman d'una forma bastant inusual. Com que la imatge pot xocar algunes sensibilitats, haureu de clicar aquí per veure-la (si sou més grans de 18 anys i bla, bla).

El jove Dickens

Potser hem oblidat que la fotografia fou inventada durant la vida de Charles Dickens. Mentrestant, calia confiar en les tietes desocupades, com Janet Barrow, que feien miniatures tan poc compromeses com aquesta (Charles als divuit anys).

En un to de fulletó que s’adiu amb el novel·lista, ara direm allò de: havíem deixat Charles en el moment que el seu pare l’alliberava de les penoses tasques a la fàbrica de betum i li permetia tornar a l’escola.

L’alegria durà poc. Als 15 anys fou obligat a abandonar definitivament els estudis i començà a treballar com a oficinista en un despatx de procuradors. Hi va romandre un any i mig i de l’experiència guardà per sempre més una marcada desconfiança envers els administradors de la llei. Durant aquests anys continuà cultivant la seva afició pel teatre i va considerar la possibilitat d’esdevenir actor. En algunes sales “privades”, tot pagant dues lliures, era possible actuar en alguna de les funcions, fins i tot de protagonista, fent de Hamlet o de Macbeth. Així fou com Dickens adquirí unes “taules” que li serien molt útils en el futur. Potser, a causa d’aquestes aficions una mica bohèmies, va adquirir el costum de vestir d’una forma extravagant, amb armilles cridaneres i força quincalla a la vista.

La fortuna del pare havia millorat en rebre el retir de l’Armada amb una pensió de 145 lliures anuals. Va aprendre llavors taquigrafia i va començar a fer cròniques judicials i parlamentàries. Amb el seu recolzament, el fill l’imità. El periodisme era una feina ben remunerada que, pel tracte que permetia amb tots els estrats de la societat, li resultava atractiva. Després d’estudiar de forma autodidacta i amb no poques dificultats els misteris de la taquigrafia, esdevingué el competidor del seu propi pare, asseguts l’un al costat de l’altre a les sessions del Parlament. La seva opinió sobre la classe política no en va sortir gens afavorida d’aquelles sessions.

El 1829, als disset anys, s’enamorà de la germana d’una amiga de la seva germana Fanny. Es deia Maria Beadnell, era filla d’un banquer, i tenia un any més que ell. Maria era coqueta i gaudia turmentant el jove enamorat, però tenia clar que el periodista incipient no estava a l’alçada de les seves aspiracions (la pobra, tenia pa a l’ull). Els seus pares, no cal dir-ho, tampoc contemplaven la relació amb complaença. Charles aguantà aquell joc de desdenys fins l’any 1833, en el qual se li acabà la paciència (i els papàs enviaren la Beadnell a estudiar a París). Posteriorment convertiria Maria Beadnell en Dora, el primer amor, encantador i cap de pardals, de David Copperfield, destinada a morir jove en una poc subtil venjança.

Retrobà Maria Beadnell l’any 1855, convertida en una senyora casada, grassa, voluble i insuportablement xerraire i, tot enterrant el bell record del seu primer amor juvenil, la retratà com la ridícula Flora Pinching, passió adolescent de l’heroi Arthur Clenman a “Little Dorrit”.

Segur que no li calia, però el rebuig de la Beadnell esperonà encara més les ambicions del jove Dickens. Decidit a fer-se un nom, començà a recórrer el país amunt i avall, tant per cobrir campanyes electorals com a la recerca de la notícia fresca, amb l’aspiració sempre de ser el primer en donar-la a la llum. De passada es familiaritzà amb el món de les diligències, les posades i els hostals, i sobretot amb els milers d’històries que hom podia trobar al llarg dels camins o prop d’una pinta de cervesa en bona companyia. Els retrats costumistes, els petits trossos de vida que va anar publicant en diaris diversos van gaudir de l’acceptació del públic. Ningú encara ho sabia, però el triomf era a la porta.

La senyoreta R. E. Drummond el miniaturitzà als 24 anys.

Si una nit d’hivern un viatger

El “topos” literari ens és familiar, com reflectia Italo Calvino a la seva novel·la més meta-literària, el viatger que arriba a l’hora foscant a les portes d’una ciutat desconeguda; millor si això succeeix en un temps pretèrit; encara millor si l’època de l’any és hivern i el lloc Mitteleuropa. Una ciutat, Wandernburg, de localització imprecisa i canviant, on fins i tot la disposició dels seus carrers es modifica orgànicament. Una ciutat imaginària (sí, Calvino de nou).

El viatger misteriós, de qui a penes en sabem el nom, demora la seva partida, primer atret per la filosofia natural d’un vell que toca un orgue de maneta, després per una burgeseta lletraferida que condueix un saló literari i està promesa en matrimoni a un noi de casa molt bona. Com era d’esperar, se’n segueix una intensa relació amorosa i clandestina. I per amanir-ho tot, un violador emmascarat s’amaga als carrerons més foscos de la ciutat…

Les més de 500 pàgines de “El viajero del siglo” de Andrés Neuman es resumeixen ràpid, però m’han costat considerablement de llegir. La novel·la està guardonada amb el premi Alfaguara 2009 i amb no sé quin premi de la crítica i l’autor ve precedit d’un comentari laudatori de Bolaño, però si no m’hagués caigut per Sant Jordi, no crec que mai m’hi hauria acostat. El fet que argument tan breu s’allargui tant es deu, apart de les ambicions per fer una gran novel·la totalitzadora que deu de tenir l’autor, a la immensa quantitat de discussions de tot tipus que mantenen els personatges a les reunions dels divendres de Sophie. Indubtablement Neuman en sap molt d’història i de literatura, i queda clar que, a través de converses entre gent del XIX pretén abordar qüestions que també són pertinents ara mateix. Tot i això, no sóc amic de la novel·la d’idees. Les idees prefereixo buscar-les en altres llocs o fins i tot dins d’una novel·la, sempre que no estiguin presentades explícitament com a tals.

Andrés Neuman se’n surt bé de l’experiment de narrar una història antiga amb tècniques modernes (el·lipsis, muntatge paral·lel, frases interrompudes) i trobo que escriu de forma brillant, especialment les escenes eròtiques. Tot i això he acabat amb una sensació d’estafa, li hauria agraït que el llibre tingués 300 pàgines menys. Comprenc que un escriptor pot enamorar-se de la seva pròpia prosa i dels personatges i situacions que van sortint del seu cap, però crec que també deu un respecte al temps dels seus lectors. L’equilibri entre contingut i durada és difícil d’establir, cada història requereix el seu propi ritme i no tinc res en contra dels llibres llargs. És més, m’atrauen, segurament per la promesa de riquesa interior que suposen. Però a la meva biografia lectora ja compto amb un bon grapat d’obres de llarg recorregut i cada dia agraeixo més els artistes de la brevetat. Almenys si fracassen o no m’interessen, no em fan perdre gaire temps.

Mentrestant, al prestatge dels llibres per llegir m’espera des de fa mesos “The infinite jest”. Un dia d’aquests m’hi posaré per fer el meu particular “infinite Summer”.

Sense comentaris

Obra de Marcia Dalfini

Comentar o no comentar, that’s the question.

La possibilitat de dir la teva en un bloc és l’ornament, entre democràtic i demagògic, que permet al propietari descarregar una mica del pes del seu egocentrisme culpable. És clar que ningú no té obligació de fer-ho, i de totes maneres nosaltres, els webtinents disposem d’eines per saber quanta gent ens llegeix calladament. Però la veritat és que en el fons ens encanta que la gent comenti, encara que ens trametin pures inanitats.

No em queda tan clar perquè cal fer-ho. Corregir un error palès, sol·licitar informació, aportar una dada suplementària i pertinent, són tres motius ben lícits. La resta de propòsits són més discutibles i acompanyaran el gust de cadascú.

Tanmateix, el fet de comentar, independentment del seu contingut, representa un gest de solidaritat, un signe d’adhesió i una mena de firma al llibre de visites. Existeix una diplomàcia, de regles mai no escrites, que obliguen a fer-se visible en els blocs “amics”. Quan algú que sol deixar un comentari freqüent, emmudeix durant dos o tres dies, la teva confiança trontolla. L’hauràs ofès? T’ha abandonat per rebolcar-se en pàgines més agradoses? Així de febles són els nostres egos.

A la recíproca, quan visito altres blocs mai no sé com actuar. De vegades el comentari sorgeix amb naturalitat. En altres ocasions no se m’acut res a dir, i ho sento com una traïció. Hi ha certs territoris on la majoria dels textos em semblen excel·lents sense necessitat d’afegir-hi res més, i dir-ho una vegada rere l’altra sonaria a pura llagoteria mecànica. Cal que obri la boca només quan un apunt em sembla que està per dessota del nivell habitual? Seria injust.

Per facilitar una valoració menys compromesa s’han inventat aquests sistemes de les estrelletes, i les etiquetes de “m’agrada”, “no m’agrada”, “execrable”, etc. La veritat és que t’impliquen tant i tant poc, que semble almoines dipositades distretament en sortir de missa de dotze. Jo no acostumo a fer-ne cap ús.

Els veritables professionals, que volen establir bones connexions amb tothom i ser els més llegits de la xarxa, s’ho planifiquen amb una agenda que estableix el programa de visites. Cada "x" dies entren al teu bloc, fan un comentari tèbiament pertinent i, després, fins a la propera “lectura del comptador”.

El fet és que darrerament estic una mica inapetent a l’hora de fer comentaris. Tot i agradar-me el que llegeixo, sovint no se m’acut res a dir i escriure un “molt bo!” em sembla poca cosa. No m’ho tingueu en compte, ja se’m passarà i no us preocupeu que no estic sortint amb un altre.