El dimoni de les llistes: Rodgers i Hammerstein

 

Pintura de PJ Crook

Gotes de pluja sobre les roses, els bigotis dels gats

Teteres de coure brillant i calentones mitenes de llana

Paquets de paper marró lligats amb cordill

Aquestes són algunes de les meves coses favorites

Ponis de color crema i cruixents “strudels” de poma

Timbres i campanetes de trineu i “schnitzel” amb fideus

Oques salvatges que volen amb la lluna sobre les ales

Aquestes són algunes de les meves coses favorites

Noies vestides de blanc amb llaços de setí blau

Flocs de neu sobre el meu nas i les meves pestanyes

Blancs hiverns d’argent que es fonen en primaveres

Aquestes són algunes de les meves coses favorites

Quan el gos mossega

Quan l’abella pica

Quan em sento trist

Només em cal recordar les meves coses favorites

I ja no em sento tan malament.

Contús

No sé que em passa, ja em disculpareu, però estic una mica confús. Amb tota seguretat volia escriure sobre una altra cosa, però ara no recordo sobre què. He revisat alguns apunts que guardo al rebost per quan em falla la inspiració, però els noms de Kazuo Ishiguro, Jane Eyre o un tal Charles Dickens no em diuen res. De totes maneres sona tot molt espès, didàctic i professoral. Em pregunto qui pot tenir ganes de llegir aquestes regurgitacions literàries, quan al món que ens envolta hi ha tantes coses boniques per contemplar.

De fet tenia un títol ja escrit “Una tardor infinita: nusos” i també unes inicials (DFW) que em continuen rondant pel cap, però ni que em matessin seria capaç d’omplir de contingut aquests misteriosos referents. Bé, la veritat és que aquest vespre m’ha passat una cosa més aviat còmica. Estava endreçant la cuina i anava a desar uns bols grossos a un dels prestatges més alts. Es tractava d’aquests bols bastant pesats, de duralex, que es fan servir per les amanides. No sé com ha anat que se m’han escapat de les mans i m’han caigut sobre el cap, en concret a la zona parietal esquerra. El cop m’ha fet mal, però no vull exagerar: no m’he fet sang, no m’he desmaiat ni res. El pitjor ha estat l’escampall de vidres minúsculs que, després d’escombrar-los a consciència, em temo que continuarem recollint durant les properes setmanes.

Curiosament el xoc, més que no un efecte físic, crec que m’ha produït una revelació (gosaré dir-ho?) transcendental. De sobte he descobert que el color magenta i el groc són meravellosos. Que a Xile s’han salvat 33 minaires. Que aviat el Papa de Roma ens visitarà i que la Sagrada Família ha aguantat que la tuneladora li fregués els baixos. Oi que vivim al millor dels mons possibles? I si ho dubtéssiu, no cal sinó contemplar la perfecció anatòmica d’un ósset de goma.

Sospito que acaba de néixer un nou Allau.

Coetzee pòstum

Foto d'Axel Bührman a Flickr

Dos dels millors llibres de J.M. Coetzee (aquell escriptor sud-africà que va ser guardonat amb el Nobel el 2003) són les seves reminiscències autobiogràfiques recollides a “Infantesa” i “Joventut” [les trobareu a Edicions 62 i són de lectura obligada per passar de curs]. Les esperances (grans) que teníem els seus seguidors per continuar llegint el seu exercici memorialístic foren sobtadament truncades per la recent mort de l’autor. Com a trist consol per pal·liar l’absència de Coetzee, un jove biògraf britànic de nom Vincent ha pres el testimoni autobiogràfic i publica ara “Temps d’estiu” (Edicions 62, 2010), treball d’investigació que prolonga els dos primers volums i ens presenta l’artista durant els anys 70, ja a la trentena, retornat a Sudàfrica i convivint amb el seu pare vidu a Ciutat del Cap. La narració s’atura poc després de la publicació de la seva primera novel·la, “Dusklands”, de 1974.

El procediment per redactar el llibre no deixa de ser curiós, perquè a partir dels dietaris que escrigué a l’època l’autor difunt, el biògraf va escollir cinc (i només cinc) persones que li semblaren rellevants i les entrevistà exhaustivament. Aquestes entrevistes de vegades revelen més sobre l’entrevistat que sobre el propi Coetzee i en algun cas hom es pregunta sobre la conveniència d’haver escollit aquestes persones i no unes altres. Dues d’elles, una jove veïna casada i una col·lega francesa de la universitat, mantingueren amb John Coetzee una relació amorosa. L’únic home entrevistat és un professor universitari que no sembla que tingués una amistat molt íntima amb el novel·lista. Parla també la seva cosina favorita qui, pel fet de viure en una granja al bell mig del Karoo, va tenir poques oportunitats de veure’l. I per últim una ballarina brasilera, mare d’una de les alumnes de Coetzee, de la qual sembla que es va enamorar sense ser correspost (potser la presència més discutible entre els interviuats).

El retrat que es desprèn no és gens afavoridor pel futur premi Nobel. Coetzee apareix com un home dotat de poc sentit pràctic, deixat en la seva aparença, de moviments maldestres i nul·les aptituds socials. Sobreviu, amb més pena que glòria, amb petites tasques de mestre, tot i que no té vocació. Com a amant és fred i mediocre, amb tendència a intel·lectualitzar les passions. Tampoc és capaç de comunicar-se amb el seu pare, amb el que es veu obligat a conviure en una depriment simbiosi.

Els anys 70 a Sud-Àfrica foren temps estranys en els que l’anòmal règim de l’apartheid començava a mostrar les seves costures. Tot i que no és aquest el subjecte del llibre i que els interlocutors el viuen passivament, afectats de forma indirecta, és inevitable que traspuï en desenes de detalls de la vida quotidiana. Els protagonistes viuen la situació amb sentiment de culpa, però incapacitats per actuar. En paraules que suposadament va dir Coetzee, la seva presència allí pot ser legal, però no és legítima.

En aquest sentit “Temps d’estiu” és molt revelador. En canvi, com a esbós biogràfic, peca de l’arbitrarietat del seu plantejament, que acaba oferint una fotografia esbiaixada d’objectivitat més que dubtosa…

I ara tornem a començar. Com sabem, Coetzee no és mort. Ha estat el propi Coetzee qui ha escrit “Temps d’estiu” i ha situat la seva mort en un moment indeterminat anterior a desembre de 2007. “Temps d’estiu” és una construcció tan fictícia i tan real com tota la resta de la seva obra. En totes les seves fotos Coetzee té pinta de llop astut i no hi ha dubte que està dotat d’una intel·ligència esmolada. Aquest llibre, que completa la seva trilogia autobiogràfica, pot contemplar-se com un exercici de masoquisme confessional o com una immensa broma de la qual ell n’és la víctima. Tot això no treu que sigui un text lúcid, nítid i tallant com l’aire hivernal del Karoo, una reflexió magistral sobre un temps, un país i un ésser inadaptat en el qual, malgrat tot, també ens hi podrem reconèixer. Del millor de la collita d’aquest any.

Capital de províncies

Algú s’ha pres mai seriosament el Gran Ducat de Luxemburg? Andorra, San Marino o Liechstentein poden ser irrellevants a nivell mundial, però compten amb la simpatia que desvetlla la seva petitesa, la seva anomalia política i la seva aparent modèstia. En canvi Luxemburg disposa d’un territori una mica més galdós, un prestigiós historial europeista, una sospitosa absència de luxemburguesos cèlebres i la mala fama de tenir molts calés amagats. Tot plegat fa ràbia i no és d’estranyar que a les seves llibreries es trobin pamflets humorístics sobre el que significa ser luxemburguès (ja veieu, catalans, que no som els únics amb problemes d’identitat).

Nicky de Saint-Phalle, perduda a Luxemburg.

No he conegut ningú que confessi obertament que ha estat mai a la ciutat de Luxemburg. Tampoc és tan vergonyós: ser-hi durant unes hores fins i tot pot estar bé. Lëtzebuerg, com s'anomena en luxemburguès, és una ciutat de prop de 90.000 habitants, encara que en una primera ullada ningú no ho diria. Es troba situada en un emplaçament d’orografia impossible que demostra un gran esperit defensiu, però poques aspiracions expansives. El penyal sobre el qual està assentat el nucli antic de la població dóna tot just per a una desinfectada versió d’un país d’opereta, “palais ducal” inclòs. Als flancs de l’elevació rocallosa s’hi poden trobar diverses mostres d’arquitectura militar antiga i per això la UNESCO ha col·locat la ciutat a la seva llista de prodigis mundials (sembla que Goethe també admirava aquestes coses).

Als barrancs que envolten el barri vell s’hi troben horts ben poc urbans, la mitjanament pintoresca ciutat baixa i fins i tot un simulacre de riu que de fet en són dos, l'Alzette i el  Pétrusse. Més amunt volen els viaductes i algun senyor banc d’arquitectura hausmanniana.

I allà al fons creix una ciutat de gratacels de manual, com un miratge ondulant de vidre i ciment. És Europa, m’informen els acompanyants beduïns.

L’inici de la maduresa

“Dombey and Son” (Dombey i Fill) marca un moment important en la carrera literària de Dickens, ja que enceta el seu estil de maduresa. Fins llavors havia escrit els seus llibres amb una certa despreocupació i no tenia inconvenient en introduir dins de la trama principal qualsevol personatge interessant que li vingués a la imaginació, encara que aquest no tingués altra funció que la d’entretenir el lector a expenses de la coherència del llibre contemplat com un tot. A partir de “Dombey and Son”, cada actor de la novel·la, per pintoresc que sigui, complirà un paper que influirà en l’avançament de la trama.

G. K. Chesterton, que era un ferm defensor de l’estil juvenil del novel·lista, ho resumeix molt bé:

“El canvi va fer de Dickens un novel·lista millor. No estic segur que el fes millor persona. Un bon personatge de Dickens necessita de tota l’eternitat per estirar-hi les cames; i els personatges dels seus últims llibres estan ensopegant sempre amb algun molest absurd de la trama. Per exemple, a “Dombey and Son”, Mrs. Skewton és realment molt divertida. Però ningú que estimi el veritable aroma de Dickens la compararia ni per un moment, per exemple, amb Mrs. Nickleby. I el motiu de la inferioritat de Mrs. Skewton és simplement aquest, que té alguna cosa a fer dins de l’argument; ha d’enredar o ajudar a enredar Mr. Dombey perquè es casi amb Edith. Mrs. Nickleby, per altra banda, no té res a fer en la història, excepte destorbar tothom. La conseqüència és que no ens queixem que ella destorbi tothom, sinó que els altres la destorbin. Què són el sol i les estrelles, què són el temps i les estacions, què és el mer Univers, per tenir la presumpció d’interrompre Mrs. Nickleby?”

Una vegada més, tot i que adoro la senyora Nickleby, discrepo de Chesterton però reconec que és un argumentador brillant. El primer Dickens és una successió d’escenes fresques i desprejudiciades: les més còmiques, les més lacrimògenes, les més sentimentals i grotesques, les més espaterrants que mai va escriure. El segon Dickens busca l’obra ben feta i fa que tots els elements del llibre siguin subsidiaris d’una idea central. Perd vivacitat, però aconsegueix major profunditat psicològica i l’empremta que roman és per la totalitat del llibre i no pels seus episodis dispersos. Que cadascú esculli l’estil que més s’estimi, si és que cal fer una elecció; jo, com tot bon pare, me’ls estimo tots dos. Els temps presents de consum ràpid i atenció limitada afavoreixen la fragmentació pirotècnica i centrípeta de “Nicholas Nickleby” i altres fruits de joventut. Però us asseguro que (consell d’amic) no tindreu cap queixa si llegiu qualsevol de les novel·les que Dickens va escriure des de “Dombey and Son” fins a la seva mort.

I ara mirarem què explica aquest “Dombey and Son”.

Contracorriente

Confessaré que la perspectiva de veure una pel·lícula peruana centrada en una relació homosexual, com és aquesta “Contracorriente” del debutant Javier Fuentes-León, em predisposà a contemplar-la amb un cert paternalisme condescendent. Sabem que bona part de l’Amèrica Llatina és terreny abonat pel masclisme més homofòbic i que qualsevol creador que vulgui enfrontar-s’hi d’una forma eficaç, és a dir connectant amb el públic, és fàcil que caigui en un didactisme que als nostres ulls pot semblar superat. Per fortuna, m’equivocava.

El film s’ambienta en una comunitat de pescadors de la costa nord del Perú. Miguel, un pescador casat i pare imminent, manté una relació en paral·lel amb un pintor foraster que viu en una casa de la platja. La vida en el poblet, dominada per la influència de la religió i pels rumors de taverna, no és l’entorn més propici perquè aquest amor fructifiqui i Miguel viu en permanent conflicte una situació que qüestiona el seu sentit de la virilitat. La mort accidental del seu amant introdueix en la pel·lícula un gir cap al realisme màgic i descobreix a Miguel les delícies de l’armari ideal. Però els difunts tenen les seves prioritats i el jove pescador haurà de decidir entre trair el seu amor o desafiar la moral de la comunitat.

Narrada amb intel·ligència i versemblança, “Contracorriente” no predica des d’una postura de superioritat i adopta un punt de vista proper al cor d’aquesta petita societat masclista i desconfiada amb tot el que ve de fora. Deixaré que sigui el propi Javier Fuentes-León qui ho expliqui:

"Muchas películas han lidiado a fondo con la discriminación y el tema de la homofobia, pero generalmente representada como una fuerza externa, es decir, la discriminación de otros hacia una persona diferente a ellos. Y aunque existe una buena dosis de eso en Contracorriente, creo firmemente que la mayoría de las veces nuestro peor enemigo no es necesariamente la intolerancia de los demás, sino nuestros propios prejuicios internos, y sobre eso también me interesaba hablar en esta película.

Si uno puede superar sus propios prejuicios y aceptarse tal como es, a pesar de las convenciones sociales y las falsas expectativas que uno crea para sí mismo, entonces lidiar con la discriminación de los demás se hace mucho más fácil. Porque estar tranquilo con uno mismo es lo que nos da la fuerza para poder enfrentar cualquier obstáculo que venga de afuera, y a la vez lo que permite que actuemos con honestidad. Por eso para mí era importante explorar en Contracorriente las consecuencias de nuestro comportamiento deshonesto cuando tratamos de esconder nuestra verdadera naturaleza por una necesidad vital de querer encajar en los parámetros aceptados de la sociedad en la que vivimos, y cómo nuestras acciones equivocadas terminan afectando a las personas que más queremos.

Existe un vacío alarmante, cuando de modelos a seguir se trata, para los hombres y mujeres latinoamericanos que están luchando para definir su identidad sexual. Mi intención con Contracorriente es contar una historia apasionada y absorbente que conecte con una gran audiencia, independientemente de su orientación sexual, y que ayude a llenar ese vacío."

“Contracorriente” crec que aconsegueix la connexió que busca, ja que va rebre un dels premis del públic al festival de Sundance i, el que és més important, diversos guardons al festival de cinema de Lima. Podria criticar que la pel·lícula llimi algunes arestes per complaure l’espectador o que els seus atractius protagonistes siguin tan “masculins”, però ja n’hi ha prou de prevencions estúpides, la veritat és que “Contracorriente” m’ha emocionat.

Mario Vargas Dickens

No tenia intenció d’escriure sobre el recent Nobel concedit a Mario Vargas Llosa, perquè aquestes polèmiques anuals sobre el premi suec acostumen a ser sempre les mateixes i ja cansen: que si Borges o Cortázar no el van obtenir, que si aquest altre autor se’l mereixia més... Bé, els premis sempre tenen un costat injust i sobre gustos no ens posarem mai d’acord o sigui que millor deixar-ho així. Només diré que a mi Mario Vargas Llosa em sembla un escriptor molt sòlid i que ha firmat tres o quatre novel·les d’una qualitat inapel·lable que el fan mereixedor del Nobel com el que més. El fet que, com a personatge públic adopti postures que sovint ens són antipàtiques, no hauria d’invalidar les seves fites literàries. Em sembla per tant mesquina l’actitud amb la que s’ha rebut el premi en alguns ambients catalans i/o d’esquerres, on em temo que ha predominat més la víscera que el coneixement de l’obra del peruà.

Però no vull embolicar-me en polèmiques sinó apuntar una curiosa coincidència que he trobat entre les figures de Mario Vargas Llosa i de Charles Dickens. Els que pensin que m’he begut l’enteniment, potser tindran raó, però això no impedirà que us ho expliqui igualment.

Ignoro la consideració que pugui tenir Mario Vargas Llosa envers l’obra de Dickens, però és innegable que admira la gran novel·lística del XIX i que, en certa manera, n’és el continuador amb un llenguatge, però, que pertany plenament al segle XX. Igual com van fer Balzac, Tolstoi, Dickens o Hugo, Vargas Llosa aspira a una novel·la “total” on el temps i la societat quedin descrits en tots els seus detalls i relacions amb una multiplicitat de punts de vista. “La casa verde”, “La fiesta del chivo” i molt especialment “Conversación en la catedral” són mostres d’aquesta ambició enciclopèdica (i són, de passada, el que més m’agrada de la seva producció).

Tant Dickens com Vargas començaren la seva vida professional en el periodisme i d’una forma o altra no l’abandonaren mai més. Tots dos s’implicaren activament en la societat del seu temps i intentaren canviar allò que no els agradava per mitjans que anaven més enllà de l’escriptura, tot i que Dickens mai no va arribar a immiscir-se en l’arena política.

Dickens va triomfar als 24 anys amb “Pickwick” i fama i fortuna no l’abandonaren mai més. Vargas ho va fer als 27 amb “La ciudad y los perros” i des de llavors la seva reputació s’ha mantingut pràcticament immutable.

Dickens estimà tota la vida el teatre. Escrigué obres originals o n’adaptà d’altres, les dirigí i hi actuà. En la seva maduresa va fer gires triomfals tot llegint fragments dels seus textos. Vargas Llosa havia escrit ja diverses obres de teatre, però en els darrers anys se l’ha vist sovint sobre un escenari, fet no gaire freqüent en el gremi dels escriptors.

No sé si tot plegat conforma un paral·lelisme raonable, però, què voleu?, la inspiració és un bé escàs, i cal aferrar-se a un clau roent si vols publicar un apunt diari.