Envellint a l’escenari (1 de 2)

He invertit la foto per amortitzar els quartos gastats amb la Kate Moss.

Per molt que el vell adagi afirmi que els vells “rockers” mai no moren, el cert és que de vegades envelleixen penosament i seria preferible que es convencessin que ja ho tenen tot dit i es retiressin a gaudir de les rendes (vegeu sinó el llastimós espectacle d’en Keith Richards dient que en Mick Jagger la té petita, i en Jagger responent que en Richards és un borratxo “ionqui”, masclista i homòfob).

Aquests dies ha coincidit l’aparició de dos discos firmats per músics veterans que m’ha induït a reflexionar sobre les diverses formes d’encarar la maduresa. Començaré amb Bryan Ferry, per qüestions d’edat, ja que amb els seus 65 anys sembla a punt per la jubilació. Ferry, que va començar als anys 70, integrat dins de Roxy Music, amb una engrescadora barreja d’art-rock, avantguarda i glamur, va anar derivant, així que arribaren els 80, en l’electro-crooner ideal de l’era yuppie. El cim d’aquesta evolució fou el disc “Avalon” (1982), un àlbum que tots hem ballat, o hem utilitzat per a una vetllada romàntica o per una sessió sadomasoquista (que per les tres coses es presta perfectament). Des de llavors, Ferry ha anat repetint la mateixa fórmula, perfeccionant-ne el so, però sense assolir gairebé mai el mateix nivell d’inspiració. Jo, fan fidel, l’he continuat seguint perquè Ferry supleix la falta de muscle amb suprema elegància i en tots els seus discos s’hi pot trobar alguna perla (cultivada).

“Olympia”, el seu darrer àlbum, ha obtingut un cert ressò per raons del tot equivocades. S’ha anunciat com un reagrupament encobert dels antics Roxy Music, ja que hi col·laboren tant Andy Mackay, com Phil Manzanera i Brian Eno; però el cert és que aquests tres músics ja havien participat en discos anteriors de Ferry en solitari. També ha impressionat la quantitat de llumeneres que hi han intervingut, començant per la més visible de totes, una Kate Moss a la portada, que sembla disposada a vendre’ns l’última creació en perfums. L’àlbum és un producte de luxe, l’equivalent sonor a una bossa Hermès, farcit de figures mítiques o, si més no, molt actuals. Prengueu nota: Chris Spedding, Marcus Miller (Miles Davis), Robin Trower (Procol Harum), Dave Gilmour (Pink Floyd), Nile Rodgers (Chic), Steve Nieve (The Attractions), Dave Stewart (Eurythmics), Jonny Greenwood (Radiohead), Flea (Red Hot Chili Peppers), Jake Shears i Babydaddy (Scissor Sisters), Groove Armada…

La veritat és que el disc està molt millor del que calia témer i que els acabats són impecables, dels millors de la carrera en solitari de Ferry, però em pregunto si calia tot aquest malbaratament de talent. Són necessaris tres baixistes o quatre guitarristes en una sola cançó, quan el resultat és una superfície cromada on no ressalta cap personalitat individual? Representa el triomf d’aquest corrent estètic tan freqüent avui dia que es pot resumir en la frase “más vale burro grande, ande o no ande”. A cops de talonari, és clar.

Afegiré que m’agrada la versió de la meravellosa “Song to the siren” de Tim Buckley (tot i que no supera la de “This Mortal Coil”) i que l’àlbum comença molt astutament a "You can dance" amb una cita literal del “True to life”, una cançó del disc “Avalon”. I és que, qui reconeix els orígens, no perdrà la identitat.

[La segona part de l’apunt d’aquí una setmana, que ja sé que des del lloc de treball no és fàcil escoltar vídeos musicals. La pista és Steve Nieve].

El dimoni de les llistes: la boira

Londres. El període de Sant Miquel ha acabat fa poc, i el Lord Canceller presideix a Lincoln's Inn Hall. Temps implacable de novembre. Tant de fang als carrers com si les aigües s’haguessin enretirat de nou de la faç de la terra i no fóra cap prodigi trobar-se un megalosaure d’uns quaranta peus de llargada, balancejant-se com un llangardaix elefantí, Holborn Hill amunt. El fum que baixa de les xemeneies fa un suau plugim negre, amb volves de sutge tan grosses com veritables flocs de neu, endolats, hom podria imaginar, per la mort del sol. Els gossos, indistingibles en el fangar. Els cavalls, no gaire millor, esquitxats fins a les mateixes ulleres. Els vianants, empenyent els uns als altres els seus paraigües en una epidèmia de mal humor, perden el peu a les cantonades, on desenes de milers de peus d’altres vianants han lliscat i relliscat des que s’ha fet de dia (si és que avui s’ha fet de dia), tot afegint nous dipòsits de fang, crosta sobre crosta, enganxats tenaçment en aquests punts del paviment i acumulant-se a interès compost.

Boira per tot arreu. Boira riu amunt, on sura entre illots verds i prades; boira riu avall, on rodola impura, entre fileres de vaixells i les riberes contaminades d’una ciutat gran (i bruta). Boira en els aiguamolls d'Essex, boira en els turons de Kent. Boira que penetra les cabines de les barcasses del carbó; boira que jeu sobre les drassanes i flota a les eixàrcies dels grans vaixells; boira que es deixa caure sobre les bordes de les gavarres i les petites embarcacions. Boira als ulls i a la gola dels vells jubilats de Greenwich, que respiren amb dificultat vora el foc als seus asils; boira al broquet i la cassola de la pipa vespertina del capità irat, tancat a la seva cabina; boira que pessiga cruelment els dits de mans i peus del petit grumet que tremola a coberta. Passavolants sobre els ponts que, des de les baranes, tafanegen un cel baix de boira, tots ells envoltats de boira, com si ascendissin en globus suspesos en núvols de broma.

Llums de gas que apareixen a través de la boira en diferents llocs als carrers, de manera similar a com, des dels camps xops, poden veure aparèixer el sol el pagès i el mosso que mena l’arada. La majoria de les botigues il·luminades dues hores abans d'hora, com els llums de gas semblen saber, ja que tenen un aire demacrat i reticent.

La crua tarda és més crua, i la densa boira és més densa, i el carrers enfangats són els més enfangats prop d’aquest destorb coronat de plom,  ornament adequat per al llindar d'una vella corporació de caps de plom, Temple Bar. I just a fregar de Temple Bar, a Lincoln's Inn Hall, al cor mateix de la boira, seu el Gran Lord Canceller en el seu Tribunal Suprem de la Cancelleria.  

(inici del primer capítol de “Vil·la Trista” o “Bleak House”, traduït per un servidor)

Dissecció d’un vídeo

“Anatomía de un instante” de Javier Cercas és per partida doble la crònica d’un fracàs i la crònica d’un triomf. El fracàs inicial, l’intent de Cercas d’escriure una novel·la sobre el cop d’estat del 23-F, esdevingué finalment el llibre que ara podem llegir: una narració literària dels fets d’aquell dia, dels seus protagonistes i del seu abans i després. No estic segur que el resultat sigui el millor dels Cercas possibles, però com que ha rebut el Premi Nacional de Narrativa, caldrà parlar del triomf del novel·lista.

L’altre fracàs i l’altre triomf seria el del mateix cop d’estat: fracassat com a tal, però del que en resultaren conseqüències positives com la consolidació de la democràcia o la condemna pública a les actituds més retrògrades del vell franquisme (tot s’ha de dir, també oferí a la Corona un paper estabilitzador del que difícilment ens podrem desempallegar). Per tant, hom no sabria dir si el cop va ser un malson o una benedicció.

Cercas, que és jove, però també gat vell, ho explica tot amb claredat persuasiva i trenca alguns falsos records que tots tenim sobre la infausta data com, per exemple, que el cop el veiéssim en directe per televisió. També remarca la passivitat inicial de tota la societat civil, incapaç de condemnar el cop, un fet que tothom ha mirat d’oblidar. Estilísticament abusa de la repetició retòrica de frases, com si ens volgués conduir sempre al centre del mateix laberint. Però també troba relacions i simetries que il·luminen la història com només ho podria fer un artista. En la seva repetida contemplació del vídeo de l’assalt al congrés, prem la tecla STOP diverses vegades.

La descripció del que veu és fàcil, les lectures que n’extreu no ho són tant. Cercas es fixa en els tres protagonistes que no han obeït l’ordre de “todos al suelo”. Són Adolfo Suárez, el general Gutiérrez Mellado i Santiago Carrillo, tres figures aparentment allunyades, però de connexions evidents. En imatge especular, els tres autors visibles del cop, Armada, Milans del Bosch i Tejero representen els tres antagonistes ideals per cadascun d’ells. També és brillant la comparació d’Adolfo Suárez amb el general della Rovere de la pel·lícula de Roberto Rossellini: el trepa sense escrúpols que assoleix finalment la dignitat de l’heroi.

La narració detallada i desesperadament circular del cop comença amb força, però per a mi acaba sent tediosa en el tram final, quan es descriuen minuciosament les mil i una trobades dels conspiradors. Sortosament l’epíleg, que connecta Suárez amb el pare recentment desaparegut, tanca el llibre de forma molt satisfactòria.

Mil

Imatge d'antonio vista a flickr

Amigues, amics, seré breu. Si Blogger no m’enganya, aquest és el meu apunt número 1.000 en poc més de dos anys (sense comptar els del meu bloc paral·lel i tonto). Com que aquest esforç estakhanovista, un cop desaparegut el camarada Stalin, ningú no me’l premiarà, em faig jo mateix un exercici d’autohomenatge, em petonejo les galtes i m’atorgo per unanimitat relativa la Cruz Laureada de Sant Jordi i el Premi d’Honor de les Lletres de la Sopa. Acabades aquestes engavanyadores cerimònies, apagats els focus, desconnectats els micròfons i amb les nenes que m’han donat la toia enviades a dormir, m’enfronto al futur amb furiós optimisme i també (confessem-ho) amb angoixada incertesa. He dit.

Prostadt, o ciutat de la pròstata

Pavelló per prendre les aigües.

Ara som a Baden Baden, ciutat balneària coneguda des de fa segles, però que durant el segle XIX —temps en els que la platja no era tan popular i Marbella i Eivissa estaven per descobrir— va esdevenir el lloc d’estiueig preferit de les celebritats, dels artistes i de la reialesa. En els seus jardins s’hi podia trobar la reina Victòria, el kàiser Guillem o l’emperador Napoleó III, els músics Berlioz o Brahms, o els escriptors Tolstoi i Turgueniev. Dovstoievski escrigué “El jugador” aquí i perdé fins la camisa al casino. Literalment.

Per descomptat, visitar ara un indret tan carregat de llegenda literària produeix una certa decepció. Els edificis decimonònics tenen un encant tronat incapaç de recuperar la glòria passada, potser perquè els rics actuals busquen altres coses i en ple mes d’agost només s’hi troben turistes de pa sucat amb oli (com nosaltres) o jubilats que hi deuen viure tot l’any pels beneficis de les aigües i del microclima. Miris on miris només hi veus farmàcies, clíniques, residències per a la tercera edat i botigues d’ortopèdia. Una mica descoratjador, la veritat.
 

Antiga estació.

L’actual estació del tren queda lluny del centre, perquè l’antiga estació ha esdevingut una de les sales de concerts més grans d’Alemanya. La llarga galeria on es prenien les aigües ara mostra un interior bastant esbalandrat. La font d’aigües sulfuroses queda perduda entre els prospectes de l’oficina de turisme i, si no dus un recipient, has de pagar 50 cèntims perquè et lloguin un got. Les jubilades s’esmunyen al bar i, quan el cambrer no mira, pispen els gots de plàstic.

 

Casino.

El casino que, diuen, és el més bonic del món, no impressiona ni per dins ni per fora i la seva apoteosi de daurats sembla que prefiguri l’estètica de Marina D’Or. Al seu davant hi ha algunes botigues en forma de pavelló on venen quincalla caríssima i de gust més que dubtós que només compren els russos. Sí, hi ha molts russos, de fet el rus és la segona llengua de la ciutat. Serà per Dovstoievski (de qui hi ha un parell d’estàtues)? O és que la ciutat ha esdevingut una meca del “shopping” pels nous rics de l’ex Unió Soviètica?

Fiodor després d'haver empenyorat les sabates.

Més agradable, però igualment artificiós, és recórrer la molt llarga Lichtaller Allee entre prats, roserars i palauets d’estil Hausmann. El riu, amb la llera pavimentada amb llambordes, presenta una profunditat d’un pam i un seguit de ponts inútils, tots ells molt bufons.
 

L’endemà tornarem a la pragmàtica Stuttgart, un necessari bany de realitat per acabar les vacances.

La versió Nabokov

Vladimir Nabokov, també conegut com Vladimir el Temible, va impartir classe de literatura durant gairebé 20 anys a les universitats de Wellesley i Cornwell. Foren degudament recollides, entre d’altres, a “Curso de Literatura Europea” (Bruguera, 1983). En aquest volum el novel·lista parla de cada autor a partir d’una de les seves obres més significatives. De Dickens escull “Bleak House”, decisió que li aplaudeixo, i ho fa a continuació d’haver parlat de Jane Austen i el seu “Mansfield Park”. Tot i que Nabokov reconeix el valor literari de la senyora Austen, confessa que no pertany ben bé a la seva corda. En canvi, Charles Dickens…

“Ara estem en condicions d’abordar Dickens. En condicions d’abraçar Dickens. En condicions de gaudir de Dickens. En les nostres relacions amb Jane Austen hem hagut de  fer un cert esforç a fi de poder-nos reunir amb les senyores al saló. En el cas de Dickens, ens demorarem a la taula amb el nostre porto daurat”.

El comentari té un regust condescendent, evidentment masclista, com si la visió femenina d’Austen fos més difícil de compartir, menys universal, que la masculina de Dickens. El curs data dels anys 50 del segle XX, tinguem-ho en compte abans de ser massa durs amb l’autor.

“Amb Dickens ens eixamplem. Em sembla que l’obra d’Austen és una encantadora readaptació de valors antiquats. En el cas de Dickens, els valors són nous. Els autors moderns encara s’embriaguen amb la seva collita. Aquí no hi ha problemes d’enfoc com a Austen, ni nuviatges, ni titubejos. Senzillament, hem de rendir-nos davant de la veu de Dickens: això és tot. Si fos possible, m’agradaria dedicar els cinquanta minuts de cada classe a la muda meditació, concentració i admiració de Dickens. Tanmateix, la meva missió és dirigir i explicar aquestes meditacions, aquesta admiració. Tot el que heu de fer quan llegiu “Bleak House” és relaxar-vos i deixar que sigui la vostra espina dorsal la que domini. Encara que llegiu amb la ment, el centre de la vostra fruïció artística es troba entre els vostres omòplats. Aquest petit estremiment és amb tota seguretat la forma més elevada d’emoció que la humanitat experimenta quan assoleix l’art pur i la ciència pura. Rendim culte a la medul·la espinal i el seu formigueig. Enorgullim-nos de ser vertebrats, doncs som uns vertebrats en el cap dels quals s’hi posa la flama divina. El cervell no és més que la prolongació de la medul·la: però el ble recorre tota l’espelma de dalt a baix. Si no som capaços d’experimentar aquest estremiment, si no podem gaudir de la literatura, llavors deixem tot això i limitem-nos als tebeos, a la televisió i a la novel·la de la setmana. Però crec que Dickens demostrarà ser més fort”.

I estic segur que això que Nabokov escriu sobre “Bleak House” ho subscriuria igualment sobre gran part de la producció dickensiana.

Jardiel i jo

El meu pare era un lector eclèctic i autodidacta que en els seus gustos reflectia els de tota una època. Algun dia hauré de parlar del contingut de la seva reveladora biblioteca, però avui em detindré només en els quatre amples volums de pell vermella que anunciaven en lletres daurades les obres completes d’Enrique Jardiel Poncela i que acabaren sent un dels millors vicis solitaris de la meva preadolescència.

Des de ben petit vaig ser un vailet enverinat per la lletraferidura i per tant no era estrany que tafanegés els llibres del pare. Algun dia ell em devia descobrir amb un dels llibres de Jardiel a les mans i em digué que era massa petit per llegir-los i que ja em donaria permís quan arribés a l’edat adequada. Evidentment no em podia haver posat a les mans un argument millor per caure en la temptació i, a partir d’aquell moment, em vaig llegir els quatre volums d’amagat, darrera de la butaca del menjador.

Enrique Jardiel Poncela (Madrid, 1901-1952) és un autor dels més anòmals i curiosos de la literatura espanyola. En una època en la que predominava l’humorisme costumista i castís, ell va introduir l’absurd, el cosmopolitisme i fins i tot un cert postmodernisme “avant la lettre”. Va gaudir d’un efímer èxit en vida, gràcies a algunes de les seves obres teatrals, va viatjar a Hollywood un parell de vegades per ocupar-se de les versions en castellà d’algunes produccions americanes i va morir prematurament, arruïnat, mig abandonat pel públic i els amics. Tant el franquisme com l’oposició el va considerar sempre sota sospita, el que sempre és un bon senyal. Ja ho deia ell al seu projectat epitafi: “Si queréis los mayores elogios, moríos”.

A Jardiel fa anys que el teatre el recupera i el reivindica. Peces com “Eloisa está debajo de un almendro” o “Cuatro corazones con freno y marcha atrás” son obres mestres d’una ruqueria pràcticament perfecta, però també d’un enginy que no admet discussió. És una pena que el nostre “teatre nacional de Catalunya” només doni cabuda a la propina de Lope de Vega i els seus contemporanis del segle d’or com a artistes convidats. A Madrid, en canvi, gaudeixen periòdicament de les seves ocurrències brillants. I sense cap sentiment de culpa.

Però, tot tornant al vailet de deu anys que es llegia els toms vermells com si fossin magdalenes, el teatre no fa de bon de llegir. Així que el petit Allau es concentrà especialment en les quatre novel·les que Jardiel va escriure. Per si algú ho ha oblidat, són les següents:

1 Amor se escribe sin hache (1929)
2 ¡Espérame en Siberia, vida mía! (1930)
3 Pero… ¿hubo alguna vez once mil vírgenes? (1931)
4 “La tournée de Dios” (1932)

No sé perquè no en va escriure més, perquè són les quatre estupendes, o bé divertidíssimes, que ve a ser el mateix. En llegir-les per primera (i segona) vegada vaig riure molt, tot i que en silenci, perquè no em descobrissin els pares. Devien ser per a mi una mena d’educació sexual, ja que hi apareixien sovint escenes de llit, el·lípticament descrites, on senyoretes que bevien còctels i fumaven amb broquet i que tenien “senos explosivos como granadas de mano” sentien espasmes (que no orgasmes) entre llençols de setí. No sé si això m’ha servit per res posteriorment, el que és segur és que el seus estirabots humorístics em van impregnar indeleblement, com alguna vegada deixo escapar en aquesta pàgina.

Feia temps que les seves novel·les estaven descatalogades i, fins i tot jo, començava a pensar que potser llegides ara resultarien passades de moda i d’una inacceptable incorrecció política. Però segurament m’equivocava, perquè la gent de Blackie Books, una petita editorial d’un gust gamberro i envejable, acaba de ressuscitar la primera i la darrera de les novel·les de Jardiel. Aviat els hi dedicaré un apunt com cal, però ja us dic des d’ara mateix que us recomano llegir-les i que rigueu tant com pugueu.