Un dia no gaire rodó

Uf, disculpeu, algun mala ànima m'ha tingut tancat a l'armari de les escombres tot el dia. Tot just ara començo a recuperar el control del bloc.

Sembla que avui hi ha hagut moguda. Algú pot fer-me cinc cèntims?

Pix escriu una novel·la

Pix entra a un supermercat de la cadena Bonpix i tot just després d’abandonar el seu carret de la compra (decorat amb quadrets mig escocesos), prop de les taquilles es troba el seu amic Dix.
—Hola Pix —diu Dix.
—Hola Dix —diu Pix.
—Has sortit a comprar? —pregunta Dix.
—He sortit a comprar —respon Pix.
—Què compraràs? —pregunta Dix.
—Què compraràs tu? —pregunta Pix.
—No es respon una pregunta amb una altra pregunta —diu Dix. Sembles gallec.
—Contesto com em dóna la gana —diu Pix.
—Saps que ets un cap quadrat?
—No em podria importar menys.
—Deixa’m endevinar-ho: potser cubs aromàtics de l’Avecrem de tota la vida? Glaçons de gel? Pasta per fer lasanya? Tovallons de paper?
—No, quatre brics de Pixy-Cola.
—Ha, ha —riu Dix.
—Me’n vaig —diu Pix.
—Bon viatg —diu Dix.

L’estrella es va apagant

En apropar-se a la cinquantena, Charles Dickens era ja un vell prematur. El seu estat de salut empitjorava per moments, patia del cor i coixejava del peu esquerre, possiblement a causa d’una tromboflebitis. Els fills, com sol passar quan els pares són uns triomfadors, foren inesgotable causa de decepció. Walter havia mort endeutat a l’Índia als 26 anys, els altres nois no foren capaços d’emprendre cap carrera profitosa i el pare es veié obligat a continuar amb les seves lectures públiques. La seva producció literària se’n ressentí i hagueren de passar 4 anys entre l’escriptura de “Grans esperances” (1860) i la de “El nostre amic comú” (1864).

Per acabar-ho d’adobar, l’any 1865, de retorn d’un viatge d’esbarjo a París es veié involucrat a l’accident ferroviari de Stapplehurst. Set vagons del comboi descarrilaren des d’un pont en reparacions i el vagó de Charles fou l’únic de primera classe que en sortí indemne. L’escriptor evità intervenir en la investigació sobre l’accident per tal que no se sabés que viatjava amb Ellen Ternan i la seva mare. Sembla que el trauma d’aquella catàstrofe li deixà seqüeles permanents.

Com havia fet amb tots els esdeveniments de la seva vida, Dickens utilitzà l’incident de Stapplehurst per escriure “The Signal-Man”, un conte de fantasmes en el qual el protagonista tenia una premonició de la seva mort en accident ferroviari. El més esgarrifós, i on es demostra que la realitat també escriu bons relats gòtics, és que el descarrilament havia tingut lloc un 9 de juny, la data exacta en la que moriria Dickens cinc anys més tard.

 
Atret per la promesa de grans beneficis, el novembre de 1867, als 55 anys, i vint-i-cinc anys després del seu primer viatge, Charles partí de nou cap als Estats Units. Aquest cop no l’acompanyà la dona, de qui estava separat, però tampoc Ellen Ternan, per por que la premsa americana trenqués el pacte de discreció i revelés l’existència de l’amant. L’exhaustiva gira inclogué 76 lectures, per les quals va guanyar l’enormitat de 19.000 lliures. Inicialment s’havien d’estendre fins a Chicago i Sant Louis, però a causa del mal temps i la seva salut declinant, es restringiren a Nova York i a Boston. També disposà d’una agitada vida social amb banquets multitudinaris on conegué celebritats com Ralph Waldo Emerson o el poeta Henry Wardsworth Longfellow. Després del mal record que havia deixat la seva visita anterior, Dickens assegurà als seus amfitrions que havia trobat el país molt canviat i que no tenia intenció de fer cap comentari crític en tornar a casa.

Prova de la popularitat de les seves intervencions públiques són les notícies reproduïdes a la premsa de l’època que parlen de cues de fins a 5.000 persones per aconseguir una entrada. La gent oferia fins a 10 dòlars per comprar un lloc de precedència a la filera, mentre que els cambrers d’un restaurant proper servien l’esmorzar a la gentada que esperava. Tot i que s’havia intentat que les entrades tinguessin un preu raonable, la revenda fou implacable. Mentrestant, Charles anava arrossegant la seva trombosi i un “veritable catarro americà” que no l’abandonava. Al final de la seva estada, que es prolongà fins a l’abril de 1868, l’autor era incapaç de prendre res sòlid i subsistia a base de xampany i ous batuts en xerès.

Malgrat tot, en tornar a casa el primer que va fer va ser firmar un contracte per fer 100 lectures més a Anglaterra. Guanyaria 8.000 lliures. Estava firmant també el seu certificat de defunció.

La família i un de més

A “The kids are all right” (2010), tercer llargmetratge de Lisa Chodolenko, Nic (Annette Bening) i Jules (Julianne Moore) formen una parella californiana que ha conviscut més de 20 anys. Tenen dos fills producte de la inseminació artificial, Joni (Mia Wasikowska) de 18 anys, que està a punt d’entrar a la universitat i el seu germà Laser (Josh Hutcherson) de 15, que la convenç, tot aprofitant la seva recent majoria d’edat, que contacti amb el banc d’esperma per esbrinar la identitat del seu donant. Així, després d’algunes reticències els joves coneixen Paul (Mark Ruffalo), el seu pare biològic, propietari d’un restaurant d’èxit que sembla viure a la cantonada (aquesta coincidència és l’únic detall d’una pel·lícula genuïnament creïble).

Al principi l’aparició de l’atractiu Paul introduirà una mica d’aire fresc en una relació que sembla estar una mica estancada. La figura paterna oferirà als fills un nou referent adult que els ajudarà a marcar la seva independència davant de les seves mares. I pel feliç solter Paul no deixa de ser un regal trobar-se integrat en una família gairebé perfecta en la formació de la qual ell només ha col·laborat amb unes gotes d’esperma. Per descomptat, el que comença sent divertit (tots són molt californians i molt guais), aviat derivarà cap al drama. Però aquesta no és una pel·lícula d’aquelles on un intrús s’introdueix en la vida d’algú per revelar-se finalment com un psicòpata, aquí lluny de truculències s’intenta parlar de persones reals i és innegable que tota ella respira veritat. Malgrat que cap personatge és del tot perfecte, es nota que Chodolenko (que firma el guió junt a Stuart Blumberg) se’ls estima a tots. La directora permet que de forma molt equitativa els tres adults, que són la clau del conflicte, tinguin ocasió d’exposar els seus motius. Això dóna al film el seu caràcter generós, viscut i emocionalment satisfactori.

De totes maneres és curiós que el lesbianisme de les protagonistes ocupi només un paper lateral dins de la trama. Hi és com un fet civilitzadament assumit, tot i que es suggereix de forma indirecta la tensió que viuen les parelles homosexuals per demostrar ser capaces de formar una família més que modèlica. M’imagino que els militants més radicals de la causa GLTB arrufaran més d’una vegada el nas, no tant per alguns detalls de la trama (que per un espectador superficial semblen suggerir que tota lesbiana el que necessita de debò és… bé ja sabeu), com per la tesi central de la pel·lícula, que no és altra que el matrimoni acaba cansant, que no és fàcil mantenir-lo i que tothom ha de posar-hi quelcom de la seva part si no es  vol desmembrar la família. No és una tesi innovadora, si no és pel seu corol·lari: tant si parteixen d’un matrimoni heterosexual com d’un homosexual, totes les famílies (excepte les infelices) són iguals. Lisa Chodolenko, lesbiana i mare per inseminació artificial sembla com a mínim una veu autoritzada i, si no és previsiblement didàctica, serà perquè confia en la maduresa dels seus espectadors.

Natalie Portman estava molt bé a “Black Swan”, però el seu paper era tot superfície i gens d’ànima. Annette Benning, que també estava nominada a l’Oscar, aconsegueix amb la interpretació de Nic el cim de la seva carrera, el que tractant-se d’ella vol dir molt. Sense maquillatge i en un rol més aviat antipàtic és un goig contemplar el seu treball, especialment quan sense necessitat d’obrir la boca pot revelar tant una joiosa epifania com el sentiment d’un món que s’enfonsa. L’escena del sopar a casa de Paul és un modèlic recital que passa de la comèdia al drama en pocs minuts i porta la marca de les grans actrius.

Al seu costat, Julianne Moore està també perfecta (sempre ho sol estar, de vegades en pel·lícules que no estan a la seva altura), però la paleta del seu personatge és més limitada i la seva “gran escena” sembla massa premeditada des del guió. Mark Ruffalo, un actor que rarament desentona, però que sovint oblidem en quines pel·lícules ha intervingut, dóna una rèplica de gran nivell a les dues tigresses protagonistes. I Mia Wasikowska, que fou l’Alícia de Burton, es fa perdonar totalment aquell pecat de “joventut”. Però no deixaré fora Josh Hutcherson, el seu germà en la ficció, perquè “The kids are all right” és d’aquelles pel·lícules de personatges que poden presumir d’un repartiment irreprotxable.

No hi ha en la proposta de Chodolenko gaire ambició creativa i podria fer pensar que el film ha estat pensat per a la televisió, cosa que actualment gairebé pot sonar com un elogi. Si us interessen els drames agredolços, amb personatges que no són fills d’una fórmula, amb situacions que fan somriure i d’altres que fan emocionar, i sobretot amb interpretacions fabuloses, no us l'hauríeu de perdre.

El dimoni de les llistes: universals

 

Paul Klee, "Pastoral" (1927)

• els acudits
• el concepte del color blanc, el concepte del color negre
• manipulació de relacions socials
• sinònims/antònims
• l’atracció sexual/l’atractiu sexual
• la metàfora
• els rituals de la mort
• mascles més propensos a la violència letal
• proverbis i parèmies
• la diurnitat
• els pronoms
• la promesa
• la música
• la violació
• els numerals, el número u, el número dos
• l’etiqueta
• la xafarderia
• el foc, la llança, la palanca
• les unitats de temps
• el comerç
• els contenidors
• tenir cura dels infants
• l’antropoformització
• les hores de menjar
• el matrimoni
• el passat, el present, el futur
• la poesia/la retòrica
• l’orgull
• l’enveja
• la propietat
• el marit usualment més vell que la dona
• estils de pentinat
• relació entre la malaltia i la mort
• les joguines

Selecció a partir de la llista compilada per l’antropòleg Donald E. Brown dels universals humans que compartim TOTES les cultures del planeta. Aquí podeu veure la llista completa.

Un afer sinistre (2 de 2)

En aquests temps presents, en els quals la correcció política afavoreix indiscriminadament les minories, comprovo que el 13 d’agost és el dia oficial que se’ns dedica als esquerrans. Ignoro si la celebració implica desfilades de l’orgull esquerrà, però m’imagino que no serien gaire lluïdes. Se suposa que, en un món dissenyat amb els dretans al cap, un munt d’estris d’ús comú ens han de representar una font d’estrès suplementària, com ara tots aquells objectes de natura asimètrica: tisores, poms de porta, armes, instruments musicals. Diades així pretenen sensibilitzar a la societat sobre els nostres particulars problemes i defensen l’existència d’instruments adaptats a les nostres necessitats.

Potser és que ja em va agafar massa gran, però confessaré que m’ha estat més fàcil adaptar-me als objectes hostils originals que a les seves versions suposadament més amigables. Per descomptat, tinc el ratolí de l’ordinador a l’esquerra del teclat, però mai no he entès perquè calia canviar la configuració dels seus botons. La primera vegada que vaig ser a Londres, fa una pila d’anys, vaig visitar la mítica botiga “Anything Left Handed Ltd”, al 65 de Beak Street. Testimonialment vaig adquirir un regle de plàstic on la numeració dels centímetres i les polzades anava augmentant de dreta a esquerra. Encara la tinc al pot dels llapis de l’escriptori, però en 30 anys no m’he acostumat a la seva refotuda numeració contra natura. Potser l'única alteració que hauria acceptat de grat és la d'aquells bancs de la universitat que tenien la superfície per escriure invariablement a la dreta.

Segurament el meu pitjor moment succeí durant la primària, quan la mestra s’entestà en fer-nos escriure amb ploma. Si no m’equivoco, com que l’invent del bolígraf era relativament recent, se’l considerava com un “parvenu” sense prestigi ni tradició, i en canvi l’estilogràfica era elegant i “senyora”, la genuïna transmissora de l’alta cultura. No cal dir que els meus quaderns eren tan plens de cal·ligrafies engargotades, com el lateral de la meva mà esquerra de taques de tinta. Per fortuna aquella dèria de les meves mestres no durà gaire, i el prestigi de les plomes juntament amb el de la llengua francesa passà a millor vida. Més tard m’he preguntat si en llengües que s’escriuen de dreta a esquerra, com l’àrab o l’hebreu, els esquerrans tindríem algun avantatge afegit. Sí que és cert que (jo al menys) tenim facil·litat per escriure de forma especular, de manera que el text només sigui comprensible a través del mirall. Potser aquest és un bon moment per informar que Lewis Carroll era esquerrà.

I ja posats, podem citar altres esquerrans cèlebres, tot i que dirimir qui ho era i qui no em sembla una qüestió abstrusa; i més si tenim en compte que era una tendència històricament mal vista i per tant reprimida. Cal preguntar-se quants homes i dones, famosos o desconeguts, no van poder sortir mai del seu armari. Així, amb tota la cautela possible, és tradició afirmar que foren esquerrans Juli César, Alexandre Magne, Carlemany o Napoleó (com veieu, no ens estem de res a l’hora de buscar companyia). També Gandhi i Fidel Castro, Lluís XVI de França o la inacabable reina Victòria d’Anglaterra. És curiós que molts presidents recents dels Estats Units ho fossin: Gerald Ford, Ronald Reagan, George Bush pare, Bill Clinton i Barack Obama. Significarà tot plegat que tenim fusta de líders?

Però també comptem amb artistes, com els escriptors Goethe, James Baldwin, Mark Twain, Eudora Welty, Jean Genet o H. G. Wells; els músics David Byrne, Kurt Cobain, Paul McCartney, Phil Collins, Judy Garland, Robert Plant, Cole Porter, Seal; pintors com Albert Dürer, Hans Holbein, Rafael, Leonardo, Paul Klee, M. C. Escher… Podria continuar amb esportistes, actors, científics i estrelles de la televisió, però no vull fatigar-vos.

Ah, Matt Groening el creador dels Simpson també és esquerrà. No m’hi havia fixat mai, i mira que la imatge es repeteix a cada episodi, resulta que Bart és esquerrà! També ho és el menyspreable plutòcrata Montgomery Burns. I llegeixo que en un episodi Ned Flanders obre a Springfield una botiga de nom “Leftorium” dedicada a vendre articles per esquerrans.

Deixo pel final una revelació francament sorprenentment que trobarem al sostre de la Capella Sixtina. Fixeu-vos en la conegudíssima imatge de la creació de l’home que pintà l’esquerrà Miquel Àngel. A la dreta veiem Déu que avança la seva mà destra, mentre que al costat oposat Adam tendeix la mà esquerra per rebre l’alè vital. Adam, el pare de tota la Humanitat, era per tant esquerrà! Com veieu, no em falten motius per sentir-me orgullós.

Un afer sinistre (1 de 2)

Podria haver-ho ocultat, ja que per la meva cal·ligrafia digital no crec que ningú ho hagués notat; però m’agrada anar amb la veritat pel davant i no vull enganyar els meus lectors. Així que ho confessaré tot d’una: sóc esquerrà i no m’importa ser-ho, ho trobo gairebé distingit. Potser en matèria de confessions no semblarà gran cosa; però fa 50 anys, quan jo vaig néixer, aquest comportament minoritari era encara controvertit. Per fortuna, les escoles a les quals vaig assistir foren prou il·lustrades com per saber que contrariar la tendència natural podia tenir efectes secundaris perniciosos. Així que vaig créixer esquerrà sense més problema que l’encuriosiment d’algun espectador a qui xocava la meva manera particular d’agafar el llapis. Significativament, no va ser fins els 20 anys, a un vagó de tren a Toledo, que un viatger que em contemplava escriure va observar que ho feia amb “la mano del diablo”. Ai, l’Espanya profunda!

Però no m’hauria d’haver estranyat, perquè malgrat que entre un 8% i un 15% de la població mundial és esquerrana, la mala fama ens acompanya gairebé des de l’inici dels temps. Només cal mirar les connotacions derivades dels mots “dret” i “esquerre” en diversos llenguatges. Així, el “left” anglès prové de l’antic anglo-saxó “lyft”, que significa “feble”; mentre que “right” és sinònim de correcte, d’allò que està bé, que és just. En francès “gauche”, en sentit figurat, indica turpitud. Però no cal anar tan lluny, del llatí clàssic hem heretat els adjectius “destre” i “sinistre” (també “maldestre”) i no cal ser un geni per saber quin dels dos és el positiu. Per cert, una font de constant perplexitat és el fet que el que en castellà es diu “adiestrar” sigui en català “ensinistrar”. Segons llegeixo a l’Alcover-Moll l’origen possiblement no tingui res a veure amb “sinistra”, sinó que provindria d’una barreja dels llatins “insignare” i “addextrare”.

Continuant amb el català, “dret” és tot allò que no és torçat i també la justícia, la llei, el que és conforme a la recta raó. “Esquerre”, igual que el castellà “izquierda”, prové del basc “ezker” i aquí sí que ignoro completament si al darrera s’hi amaguen interpretacions negatives. Curiosament, “tenir mà esquerra” implica una certa “destresa” a l’hora d’encarar problemes que requereixen subtilesa. En quant al “zurdo” castellà, se l’emparenta amb el celta “tsucca”, d’on prové també “zoquete”, o sigui que ja em direu.

Per no pintar-ho tot tan negatiu, també hi ha hagut cultures on els esquerrans hem gaudit d’una discriminació positiva. Així els inques consideraven que estem dotats de qualitats espirituals, màgiques i fins i tot curatives. En el budisme tàntric, la mà esquerra representa la saviesa. A Rússia, ser esquerrà és sinònim de ser un artesà hàbil amb les mans. I en el llenguatge dels mocadors del món del cuir i el sadomasoquisme dur-lo al  costat esquerre és signe de ser actiu i dominador.

Poc m’importa (o almenys no em canviarà la vida) quin és el motiu pel qual una mà predomini sobre l’altra. Sembla que el fetus ja indica la seva tendència en acostar una o altra mà a la boca i s’han identificat determinats al·lels lligats al fet de ser esquerrà. Des del punt de vista evolutiu, algun avantatge hi ha d’haver en que una part de la població sigui esquerrana. Pel que tinc entès, en determinats esports, pot constituir un factor sorpresa que ofereixi un plus tàctic inesperat. Llegeixo, per exemple, que el tennista Rafa Nadal, tot i ser dretà empunya la raqueta amb l’esquerra.

Per pures qüestions d’eficàcia narrativa em quedo amb la següent explicació. Suposem que l’home primitiu de mica en mica va adonant-se que les ferides al costat esquerre del pit (on per cert té el cor) són més letals que les altres. Així que, per precaució es muneix d’un escut protector que, lògicament, aguantarà amb la mà esquerra. Serà doncs la mà dreta la que li quedarà lliure i la que s’ocuparà d’atacar amb el sílex, la llança o l’espasa de rigor. Si non é vero…, és com a mínim un bon fonament evolutiu sobre la prevalença de l’ús de la dreta sobre l’esquerra.

Quant més penso en aquests assumptes de l’eterna lluita entre dreta i esquerra, i sense voler entrar en el terreny polític, més ressons hi descobreixo. L’ésser humà, “grosso modo”, compta amb un pla de simetria que el travessa verticalment des de la closca fins als peus. Per això dalt i baix, o davant i darrera, són conceptes planers. Per això mateix, esquerra i dreta són idees tan conflictives i no directament discernibles; almenys jo hi ha dies que no sé on les tinc. El sempre imprescindible Martin Gardner va escriure un llibre al respecte “Izquierda y derecha en el cosmos”, que em sembla que es pot trobar a Alianza, i que és una prova contundent de com és de fructífera i relliscosa la qüestió en més àmbits de la vida dels que us podeu imaginar.