La culpa no era del disonaure

Al sempre interessant bloc que escriu a l’Ara el biòleg Daniel Closa llegeixo dos apunts que, en principi, no tenen res a veure, però que jo m’afanyo a relacionar.

El primer apunt parla de la prohibició a les escoles de Nova York d’anomenar segons quins termes als exàmens que passen els seus alumnes. Tal com es llegeix, sembla que les autoritats escolars miren de no estressar els seus estudiants amb conceptes que podrien ser conflictius per a alguns d’ells. La llista, on hi apareixen coses tan aparentment innòcues com els aniversaris, els balls, els extraterrestres, les “celebrities”, els animals antropomòrfics o els dinosaures, no es vol presentar com una mostra de censura sinó com una mesura perquè ningú no sigui discriminat per les seves creences. Al·leguen, per exemple, que la menció als dinosaures podria trasbalsar els nens (i les nenes) de conviccions creacionistes; mentre que les festes d’aniversari podrien ofendre els Testimonis de Jehovà, ja que aquest credo no les celebren.

Ara podem fer una mica de conyeta amb això de la correcció política i amb com poden arribar a ser d’il·lusos aquests ianquis; però el cert és que són ells els que tiren del nostre carro cultural i n’hauríem d’estar preparats, perquè d’una manera o altra aquestes bajanades arribaran entre nosaltres, si és que ja no hi han arribat. Deixem per un moment aquestes qüestions educatives i passem a l’altre apunt d’en Closa, que parla sobre medicina.

Sembla ser que, d’un anys ençà, entre la població urbana no paren de créixer les al·lèrgies, l’asma i les intoleràncies a certs aliments, problemes que no semblen afectar les comunitats rurals. El que se sospitava feia temps, ara ho comencen a confirmar els científics: l’excés d’higiene pot arribar a ser contraproduent. Tot organisme viu, i molt especialment durant la infantesa, necessita aprendre a conviure amb l’entorn en el que creix. Una certa exposició als factors patògens és beneficiosa, perquè ajuda el cos a crear les defenses adequades per combatre’ls, mentre que d’una criança enmig de cotó fluix només se’n resulten éssers vulnerables a la primera agressió accidental (que, tard o d’hora, es produirà).

No es defensa aquí un visca la brutícia (per no dir la merda), és clar, però s’alerta sobre la histèria desinfectant de tants productes de neteja, que s’anuncien amb orgull “antibacterià”, i sobre les super-mares que esterilitzen el xumet del seu vailet cada vegada que aquest cau (el xumet, no el vailet) a terra. Tot aquest zel pot acabar sent contraproduent i, fins i tot, nociu, engendrant criatures inadequades, imant de qualsevol malaltia que passava per allí.

I amb aquestes lliçons al cap, tornem ara al motiu del primer apunt, per establir-hi un paral·lelisme que no em sembla forassenyat. L’educació hauria de ser l’aprenentatge d’un sistema crític per enfrontar-se i acomodar-se en relació al Món. Qualsevol intent que fem d’eliminar les friccions i presentar una realitat alterada i sense arestes, produirà només uns subjectes vulnerables, destinats a patir “al·lèrgies” socials i altres desequilibris psíquics. Perquè, per molt que els haguem protegit dins d’una bombolla edulcorada, tant els dinosaures com els aniversaris els estan esperant allí fora i tard o d’hora se’ls trobaran.

A Hard Rain’s a-Gonna Fall

Els actuals temps de recessió, d’inseguretat laboral i d’anunci de canvis a pitjor han propiciat darrerament una profusió de narratives apocalíptiques de les quals “Take Shelter” (“Refugia’t”), segon film de Jeff Nichols, podria ser un atípic exemple.

Curtis Laforche (Michael Shannon) és un obrer d’una explotació sorrera que viu amb la seva esposa Samantha (Jessica Chastain) i la seva filla sord-muda a un punt indeterminat del Midwest americà. Al principi de la pel·lícula tot sembla somriure a aquesta família normal i corrent, quan se’ls comunica que aviat operaran la seva filla per posar-li un implant que pal·liarà la seva sordesa. Tanmateix, Curtis comença a tenir somnis amenaçadors (una tempesta que s’acosta, estranys que l’agredeixen, el seu gos que l’ataca…) i els interpreta com a premonicions serioses davant de les quals cal actuar.

Per altra banda, atès que hi ha antecedents d’esquizofrènia a la seva família, es pregunta si totes aquestes visions no seran els primers indicis de la malaltia mental. Curtis busca ajuda psiquiàtrica, sense comunicar-ho a la seva família. Entre aquestes dues forces oposades, la del do profètic i la de l’admissió de la follia, el protagonista cau en una espiral delirant que l’aliena de la comunitat i amenaça amb el desmembrament de la seva llar.

Jeff Nichols manega molt bé tots elements al seu abast per aconseguir dues hores d’angoixa i tensió sostinguda: des dels cels inacabables de les planes centrals americanes, fins a la música impactant de David Wingo, passant per la utilització molt ben dosificada dels efectes especials i un entorn d’una vulgar quotidianitat que potencia l’estranyesa de les obsessions de Curtis. Michael Shannon, actor especialitzat en personatges tèrbols i turmentats (“Revolutionary Road”, “Boardwalk Empire”), porta sobre les seves espatlles tot el pes de la pel·lícula i ho fa de forma excel·lent, mostrant no només els seus dimonis interiors, sinó també la preocupació genuïna pel benestar de la seva família. I Jessica Chastain, que l’any passat no devia parar de treballar (“L’arbre de la vida”, “El deute”, “Criades i senyores”), fa d’un paper que podria ser subsidiari una creació plena de fragilitat, però també de determinació i lleialtat.

Tot i ser una pel·lícula molt personal, fa venir al cap altres títols recents, com la fluixa “L’incident” de M. Night Shyamalan, per la seva presentació de la natura com a amenaça pels humans, o “Melancholia” de Lars von Trier, per la seva visió de l’apocalipsi com una qüestió personal. “Take shelter” trasllada l’angoixa de Curtis a l’espectador, que no sap si es troba davant d’un film sobre la fi del món o bé una pel·lícula de terror psicològic (i quin terror hi ha pitjor que la por de tornar-se boig?). Incòmoda, absorbent i brillant metàfora dels temps presents.

Un món de metros: Guangzhou

Fundat el 1998 per servir als 8 milions d’habitants del que solíem anomenar Canton.

 
Aquests xinesos, quan s’hi posen, no hi ha qui els pari i en aquests anys han construït ja 8 línies, 236 quilòmetres de vies i 144 estacions.

 
El seu mapa, sense ser particularment emocionant, és d’una admirable claredat, fet infreqüent en els disssenys orientals.

Van der Weyden 3

La dictadura del temps

Cada nou llibre d’Imma Monsó sol presentar una visió gens adotzenada d’algun problema d’abast universal i “La dona veloç”, recent Premi Ramon Llull, no defrauda les expectatives. En aquesta ocasió el tema principal de la novel·la és el de la gestió del temps, una obsessió ben actual que, vulguem o no, ens acaba afectant a tots des de gairebé el bressol fins el sepulcre.

La seva protagonista Agnès Bach (escurçada a Nes per qüestions d’eficiència) és una psiquiatra prop de la cinquantena, que té una veritable obsessió per la planificació de les seves hores, a fi de minimitzar les activitats tedioses, però indefugibles, i disposar així de més temps per matar en ocupacions que mai no s’acaben de determinar. Aquest cercle viciós, no per absurd menys real, articula una narració no estrictament realista, però de fàcil empatia.

Els capítols alternen un relat en primera persona, on la Nes explica records de la seva peculiar família, amb la narració en tercera persona de la peripècia present de la protagonista. Com sempre amb Monsó, brilla un humor irònic i uns personatges lleument excèntrics que sorprenen, però també fan reflexionar. En exagerar l’obsessió de la protagonista fins a l’absurd, s’obté un efecte molt divertit que m’ha recordat una mica Amèlie Nothomb.

Mentrestant, com ja sabem, continua estalviant-lo, el temps. Ara, per exemple, trucarà a l’Eloi a la vegada que es fa el cafè i llegeix el diari i farà les tres coses alhora. Mai no llegeix el diari com a única acció. Sempre, mentre el llegeix, o està menjant, o està parada en un semàfor. O està rentant plats, perquè de vegades utilitza el del dia anterior per evitar mullar el terra de la cuina i, de sobte, s’adona que li ha passat per alt alguna notícia i mentre ensabona els gots s’enretira de l’aigüera i abaixa la mirada per llegir una notícia al diari mullat.

Confesso que jo també he caigut més d’una vegada en aquesta optimització multitasca, tot i que diuen que són les dones les que excel·leixen de debò en fer tres coses alhora. On ja no he arribat és a considerar la conveniència de tallar o no una relació amorosa, com fa la Nes, per raons d’estalvi de temps. Per no parlar de la Rut, la seva germana, a qui no és el temps sinó l’espai el que la devora en un dels capítols més divertits del llibre.

El problema que li he trobat a “La dona veloç” és que, tot i ser un esplèndid estudi de caràcter, no acaba de funcionar com a novel·la. Les coses que li passen a la Nes són més episòdiques que no pas impulsores de l’acció. Hi ha molts diàlegs, un viatge, uns dies fent de cangur d’una neboda, la redacció d’un llibre sobre casos clínics, la complicada relació amb el seu pare ancià (la decrepitud dels pares i com encarar-la està esdevenint un gènere narratiu per dret propi); però tots aquest fets són pinzellades que completen el retrat sense que, en el fons, alterin la trajectòria circular de la protagonista. En un llarg capítol quasi final U., el pare que Nes hauria volgut tenir i que ha estat absent durant tota la novel·la, apareix de sobte per representar el seu paper de “deus ex machina”, i revelar-li que la seva percepció de la realitat és totalment errònia. El mecanisme grinyola, igual com algunes expressions fora de lloc (“partir-se el cul de riure”, per citar-ne una).

És una llàstima, perquè aquesta novel·la, que té grans moments còmics i observacions molt fèrtils, i que a més està escrita amb una prosa lleugera que permet travessar-la a tota pastilla, acaba obligant a alentir la marxa del lector en el seu últim terç, quan t’adones que el llibre no et durà més enllà d’on ja t’ha dut.

Me'n recordo (LII)

A casa seva el coneixen a les hores de dinar: emprat per la meva mare, quan a les notícies sortia algú suposadament famós que ella no coneixia.

Indiscret

—Tieta? Hooola, sóc la Rosaura… Com que quina Rosaura? La teva neboda!… La filla de la Dolors, sííííí, qualsevol diria que tens tantes nebodes… Bé, sí, la filla de la teva neboda, ho feia per escurçar, que això de neboda valenciana no m’agrada gens… No, no cal que t’excusis, potser t’he agafat en mal moment… La migdiada? Però si només són quarts de tres!… Tant d’hora dines? Ai, perdona, no ho sabia, jo és que jo encara no he dinat… No, no sóc a casa, sóc al bus… Sí, sí, a l’autobús… No, és que aprofito l’hora de dinar de la feina per fer uns encàrrecs… La qüestió és que et trucava per donar-te una bona notícia: en Josep Maria i jo hem decidit casar-nos!… En Xavier? No sé de què em parles, jo no he tingut cap “nòvio” que es digués Xavier, et deus confondre. Potser et refereixes a en Francesc... Sí, és clar, sant Francesc Xavier, per això ho dius; però el meu ho celebrava per sant Francesc de Paula i em parles de fa molt de temps... Ho vam deixar córrer fa més de deu anys… En Josep Maria, si tu el coneixes!, te’l vaig presentar a l’aniversari de la Montsita… Sí, més aviat alt i amb el cabell que li comença a clarejar… Com pot ser que no te’n recordis? Qualsevol diria que canvio d’home com qui canvia de muda… Bé, com vulguis, però ens casem… Que quan? Encara no ho sabem. M’ho va proposar abans d’ahir. Ara hem començat a iniciar els tràmits, però volia que ho sabessis abans que ningú… Sí, a la mamà ja li ho he dit, no passis ànsia... Sí, als meus germans també… És clar que hi estàs convidada!… No, no serà a cap església…  Sí, ja ho sé que a la mamà li hauria agradat, però ni en Josep Maria ni jo som gaire de missa i al papa tant li fa. Encara així, mirarem que la cerimònia civil sigui lluïda. Potser a l’ajuntament de Sant Privat... No, de debò que és molt bonic i gens fred. L’alcalde és amic d’en Josep Maria de tota la vida, van anar a escola junts i segur que farà un discurs molt sentit… Jo ja li he dit a en Josep Maria que si no m’organitza una cerimònia especial, no cal ni que ens casem... Llista de noces? No siguis ridícula, ho tenim tot, Fa sis anys que vivim junts. Amb que vinguis, serà suficient… Ara t’he de deixar, estic arribant a la meva parada… No, no, tranquil·la, no cal que facis res, jo t’aviso… Ja en parlarem, compta que tindràs algun mitjà de transport. La tieta Victòria està igual que tu… Petons, sí, sí, petons, et deixo… Sí, sí, t’he de deixar. Molts petons. Parlarem aviat.

—Mama? Torno a ser jo, acabo de parlar amb la tieta Carme. Ja li ho he dit, perquè es vagi preparant… L’he trobada una mica confosa, crec que el cap no li rutlla gaire… Es pensava que encara sortia amb en Francesc, imagina’t… No, sóc al bus… Sí a l’autobús… I tu com segueixes?… I la cosa no millora?… No podria baixar el papa a la farmàcia i…? Sí, ja ho sé, que ell va a la seva i no t’hi pots refiar; però no és normal que et duri tants dies. Tu ves bevent molta aigua, no sigui que et deshidratis… Intentaré passar… No sé si avui o demà, avui ho tinc una mica malament… Cuida’t… T’he de deixar, que estic arribant a la meva parada. Petonets.

—Hola, xato, sóc jo… Sí, al bus, a l’autobús. I tu?… Ja he fet tota la ronda de trucades que faltaven. La majoria les he fetes des de la feina… Sí, tothom està avisat, o sigui que ara no et pots tirar enrere (ha, ha)… Pobre de tu! Has parlat amb el teu amic?… Ostres, no havia caigut que hi va haver eleccions municipals l’any passat. I ara què fem? Que la cerimònia, sense que sigui religiosa, vull que quedi mona… Doncs espavila!… Acabo de parlar amb la mama i continua amb les cagarrines… Sí, tot són corredisses al vàter i només fa aigua. Em comença a preocupar. L’hauré de passar a veure, però no avui, que tinc hora a la podòloga. Et veuré al vespre… Xato, sí, jo també. T’he de deixar, que estic arribant a la meva parada.

Fa estona que he desistit de llegir el breviari de poemes de Martí i Pol que duc entre mans i, abans que Rosaura faci la següent trucada, li etzibo:

—L’ajuntament de Cercadans a l’Alta Cerdanya té una sala pregòtica, ideal per a casaments laics, on vostè, en Josep Maria i les seves innombrables tietes xarugues podran viure una experiència matrimonial inoblidable. I per les cagal·leres de la seva mamà, em permeto recomanar-li l’aigua de llimona, l’arròs bullit i la poma rallada. Remeis tradicionals, ja ho sé, però que no depenen tant d’un gest del dropo del seu papà com ho són els medicaments farmacèutics.

Rosaura per primera vegada s’adona de la meva existència i em mira amb expressió horroritzada. Com si estigués violant la seva intimitat.