Menys pels teus diners

Aquest passat cap de setmana s’ha parlat fins a l’avorriment d’això de la pujada de l’IVA tant a la televisió com a la premsa en paper. Ens ha calgut aguantar infinitud de prescindibles entrevistes amb consumidors que ens informaven de les seves intencions futures en matèria d’assistència al teatre, compra de retoladors “fosforito” o cura i tenyit dels cabells, així com càlculs sobre l’hipotètic increment de despesa que representaria per a una família mitjana formada per pare, mare i dos fills (de sexe indiferent).

Com que a casa no hi ha nens en edat escolar, ni cotxe, ni excessives despeses en perruqueria m’imagino que la sentida serà menor. No queda bé dir-ho, però tinc mala memòria per les xifres i no retinc els preus dels articles de primera necessitat, una mica  com aquells polítics que, quan els entrevisten a televisió, no són capaços de donar el preu de la barra de mig si no és amb un marge d’error de dos euros amunt o avall i, per tant, pago el que em demanen sense buscar desesperadament el saldo. Tot i això sóc sensible a aquelles ofertes impossibles de refusar i per tant malfio de les ampolles de xampú que m’ofereixen un 10% gratuït, perquè sóc conscient que podrien estar-me ensarronant sense que jo me n’adonés.

Diuen alguns comerciants que, de moment, aquest augment de l’IVA l’assumiran ells i no repercutirà en el consumidor. M’imagino que un impuls tan altruista no durarà gaire i que l’alça de preus s’esdevindrà més d’hora que tard sense que jo em doni per al·ludit.

Encara així, alguna cosa està canviant subterràniament. Diumenge passat vam demanar ous ferrats amb pernil a un restaurant al que anem sovint i, si bé el plat havia estat muntat amb molt més sentit teatral de l’habitual, era palès que la ració havia disminuït en relació a ocasions anteriors.

I si la disminució de la quantitat és preocupant, jo que sóc frugal de mena, m’inquieto per la possible minva de la qualitat, molt més difícil de demostrar. Ja fa temps que sospito que als sucs Granini, amb tota la seva carretada de fruita fresca madurada al sol mediterrani, li estan colant més préssecs comatosos del que solien. I, serà que me n’he cansat, però no trobeu que els iogurts grecs de Danone no són tan bons com abans?

Portuari

Res més característic d’Hamburg que els magatzems del seu vell port, edificis de maó de set pisos amb un propòsit ben definit. La zona es diu Speicherstadt i, com tot en aquesta vida, s’està intentant reciclar pel consum turístic. Hi trobareu un museu-masmorra dels horrors, un museu de miniatures i un altre d’espècies i condiments; però de moment el barri encara conserva un aire secret i solitari on proliferen els magatzems de catifes turques. La seva misantropia garanteix que mai de la vida Hamburg serà qualificada com la Venècia del nord.

Un món de metros: Adana

Un milió i mig d'usuaris. Inaugurat el 2007. 13 quilòmetres de recorregut. 13 estacions.

Arribo al darrer tram d'aquesta sèrie, el de les xarxes incipients que ni tan sols mereixen l'esforç d'un disseny. No serà sempre el cas, però aquest metro lleuger opta per una visió parvulària de la cartografia. Un milió i mig d'usuaris mereixen una mica més, però ja es veu que als turcs no els perd l'estètica.

Imatges d’Alícia: Hamburg

Alice Pleasence Liddell a l'estiu de 1858, segons Lewis Carroll

Diu que déu els cria i ells s’ajunten, de manera que no va ser gens sorprenent trobar al Kunsthalle d’Hamburg una exposició titulada “Alice im Wunderland der Kunst”, o sigui “Alícia a la Terra de Meravelles de l’Art”. La mostra havia estat vista l’any passat a la Tate Liverpool, però sembla ser que la versió alemanya és sensiblement diferent. No sé si és habitual la col·laboració entre aquests dos museus, però trobo que té molt de sentit la relació entre aquests dos grans ports europeus que, a més, són els pares putatius de The Beatles.

Diapositiva, a partir de John Tenniel (principi del segle XX)

L’exposició explora la rica vena iconogràfica encetada pels llibres d’Alícia de Lewis Carroll, a la qual jo ja vaig dedicar en el seu dia més apunts dels estrictament necessaris. Hi trobareu els retrats que Carroll feu de les germanes Liddell, el manuscrit original amb il·lustracions del propi autor, les estampes canòniques de Tenniel, l’impressionant Alice Liddell adulta de Julia Cameron, alguns bibelots victorians que representen una mena de proto-merchandising i algunes edicions posteriors a càrrec de gent tan il·lustre com Arthur Rackham, Ralph Steadman, Salvador Dalí o Pat Andrea. La majoria d’ells ja vaig citar-los en el seu moment, encara que vaig passar per alt la Kiki Smith de qui recupero ara la seva il·lustració a la piscina de llàgrimes.

Les imatges que il·lustren el díptic literari carrol·lià configuren un concepte fàcilment classificable. Molt més complicat resulta establir quines obres plàstiques ha inspirat. El seu caràcter oníric facilita la màniga ampla, però jo no hi inclouria tot el que escapa a la lògica i conté miralls, i nenes ensucrades.

"Waking" (1865) de Sir John Everett Millais

L’exposició aconsegueix incloure a la vegada el document històric i l’especulació estètica. L’art sempre feliç de Pipilotti Risl contrasta amb l’Alícia desencantada de Max Ernst, potser perquè la primera és molt més jove que la segona.

"Alice el 1941" (1941), Max Ernst

I encara que aquesta col·laboració liofilitzada entre Walt Disney i Salvador Dalí es decanti més pel kitsch que per l’ortodòxia carrol·liana, juro que també forma part de l’exposició.

Fins el 30 de setembre. No us la perdeu.

Un pròleg

De tant en tant el bloc encara ofereix alguna alegria allà per on menys pots esperar que arribi. La cosa va anar més o menys així.

Fa uns mesos la blocaire Mr. K preguntava al seu bloc First swimming lesson si algú coneixia alguna persona del país familiaritzada amb l’obra de Charles Dickens. Ferran Ràfols Gesa, traductor i propietari de La maquina de fer llibres, li apuntà la meva antiga sèrie “Dickens o res”. Així fou com la petita i interessant editorial Navona, especialitzada en rescatar clàssics bàsicament anglosaxons dels dos darrers segles, va posar-se en contacte amb mi i em proposà prologar un llibre de relats de Charles Dickens i Wilkie Collins. Vençudes les primeres reticències, al cap i a la fi no sóc més que un lector, vaig acceptar amb la il·lusió tan infreqüent de treballar en el que més t’agrada.

Crec recordar que vaig enllestir la feina pel maig i no ha calgut esperar gaire: ahir em va arribar a les mans el llibre acabat. El volum es titula “Cuentos de viajeros y posadas” i em sembla que ha quedat molt bé; i no ho dic amb orgull de pare ja que la meva contribució no supera les quatre planes, però trobo que des del disseny de la coberta fins la traducció del poeta José Luis Piquero són excel·lents. I el contingut, que si no m’equivoco és tot inèdit al país, resulta tan entretingut i variat com tot el que va sortir de les plomes d’aquells genis populars que foren Charles Dickens i Wilkie Collins.

Em diuen que d’aquí cosa d’una setmana arribarà a les llibreries. I jo què he de fer, si no recomanar-lo?

Kunsthalle

El Hamburger Kuntshalle és un molt bon museu de belles arts, encara que no pot competir en excel·lència amb els seus homòlegs a Berlín i Munic. La col·lecció queda repartida en tres edificis interconnectats i d’arquitectures ben diferents: un palauet neoclàssic, un casalot de maó vermell i un cub contemporani. El seu punt fort és la pintura i escultura alemanya dels dos darrers segles, encara que es poden trobar bones obres d’artistes sempre benvinguts com Manet, Cezanne o Picasso.

Potser el quadre més cèlebre del museu és el que encapçala l’apunt, “El viatger sobre un mar de boira” de Caspar David Friedrich, epítom de la pintura romàntica gràcies a aquesta figura audaç que sembla desafiar l’univers des d’una posició de superioritat. La imatge és tan poderosament evocadora que s’ha emprat infinitat de vegades per il·lustrar cobertes de llibres i decorar cambres d’adolescents rebels. També ha servit d’inspiració pel disseny d’un CD de Jonas Kaufmann.

Gairebé tan famós és aquest altre quadre de Friedrich, “El mar de gel”, de temàtica encara més original. Un paisatge radicalment desolat, inhòspit, cantellut, que fa pensar en Arthur Gordon Pym i també en les forassenyades expedicions polars que s’esdevindrien un segle més tard.

Un altre artista ben representat és el suís Paul Klee, proteic creador d’infinits estils compatibles, sempre propers a l’artesania, l’entomologia i la miniatura. No sé si m’agrada més el seu peix daurat de 1925, envoltat d’un misteri de pantocràtor romànic, o la simpàtica revolució dels viaductes de 1937, pantalons arquitectònics que semblen buscar raons.

Molt més difícil serà defensar “Phryne davant de l'Areòpag” de Jean-Léon Gérôme, quan ja fa dècades que l’Acadèmia del XIX ha estat condemnada a l’ostracisme estètic. Però malgrat tot, és difícil apartar els ulls d’aquesta estampeta tan detallada, on queden ben documentades tant la nuesa de la tal Phryne com les diverses reaccions dels honorables ciutadans. Diguem que la pintura és competent, però no alça el vol: el que interessa aquí és la misèria humana en tot el seu esplendor i la seva vergonya, culet inclòs. El naixement del “paparazzo”.

Hamburg per a principiants

Foto de JMT

És típic d'Hamburg i es diu Labskaus. Crec que conté carn picada de bou, patata, ceba, òbviament remolatxa, i aquest dos ous tan ferrats com impertinents. Tastar-ho una vegada a la vida és més que suficient i potser excessiu.

Si ho penses fredament, és curiós que un dels ports més importants del món estigui situat a un riu. Hamburg s'aboca a l'Elba amb un projecte urbanístic que (diuen) és el més ambiciós d'Europa. Com a mascaró de proa l'Elbphilarmonie d'Herzog i de Meuron. Queda al fons de la foto, però (feu-me cas) no val la pena acostar-s'hi. El millor de tot és el nom: la Filharmònica de l'Elba. Llàstima que sigui una sala de concerts i no admeti de sèrie les filles del Rhin.