L’aventura americana

La ciutat-estat de Bremen té el seu territori dividit en dos nuclis inconnexos: d’una banda la ciutat pròpiament dita i de l’altra Bremerhaven, el port marítim situat seixanta quilòmetres al nord a la boca del Weser. Bremerhaven, ciutat de 115.000 habitants, presenta una factura nova no gaire encisadora, encara que pugui tenir algun atractiu pels que es deixen encisar per la poètica dels ports i les velles embarcacions. El motiu principal per apropar-s’hi són un parell de museus-espectacle de creació recent i, malgrat una certa coincidència d’estratègia museística, d’interès gairebé antagònic.

El més recomanable dels dos és el Centre de l’Emigració Alemanya dedicat a recordar tots els que salparen des d’aquests molls per buscar un futur millor a l’altra riba de l’Atlàntic. Acostumats a considerar Alemanya com un país d’acollida d’emigrants, sobta una mica pensar que per aquí entre 1830 i 1974 hi passaren més de set milions de passatgers que fugien de condicions econòmiques adverses, quan no de persecucions per motius ètnics o polítics.

Encara que l’edifici nou de trinca va ser inaugurat l’any 2005 al lloc exacte on partien els vaixells cap a l’Amèrica, tot el contingut del museu és pura reconstrucció i facsímil, amb la presència d’alguns maniquís que poden resultar una mica inquietants per a les ànimes sensibles. La idea central és la de fer-te sentir en la teva pròpia pell l’experiència de l’emigració i l’itinerari reprodueix, de forma afortunadament poc agressiva, les estacions d’aquest calvari. Per afegir llenya a la identificació, cada tiquet d’entrada va lligat al nom d’un emigrant històric real, del qual es pot anar seguin la seva fortuna al llarg del recorregut. Sospito que s’han escollit casos exclusivament triomfadors per no deprimir els visitants.

La visita comença a les llobregues sales d’espera, passa pels molls, on viatgers i familiars s’apinyen entre els baguls de l’equipatge, davant del casc del vaixell que els durà a Amèrica. Un cop pujada la passarel·la es poden visitar els interiors reconstruïts de tres vaixells d’èpoques diferents, amb els seus dormitoris, les seves comunes, els seus menjadors, els menús, i fins i tot les diversions a bord. Per descomptat, tot plegat té un lleuger balanceig realista i pels ulls de bou es pot contemplar l’oceà.

Una sala anomenada “Galeria dels 7 milions” conté calaixos amb desenes d’històries individuals on s’expliquen l’origen, la professió, l’edat, el grup familiar, els motius per l’emigració i el destí final d’aquesta. L’itinerari continua amb l’arribada (poc traumàtica) a Ellis Island i la disseminació a partir d’allí per la ciutat i posteriorment pel país. Tot això, que descrit pot semblar una falla, a l’hora de la veritat és molt informatiu i ridículament eficaç, capaç de reproduir el vestíbul de Grand Central Station en petit format i sense que a ningú li hagi caure la cara de vergonya.

Una segona part de l’exposició, de creació més recent, descriu l’impacte que va tenir sobre la societat alemanya la immigració dels anys 60 i 70, arribada per sustentar el seu miracle econòmic. Encara que hi ha mostres de pel·lícules i de cançons pop que il·lustren la presència dels forasters, aquesta part del museu és més aviat una concessió a la nostàlgia “vintage”. De totes maneres, els alemanys, que no es pot dir que amaguin el cap sota l’ala, projecten al cinema del museu documentals que poden parlar, per exemple, de l’ambigua situació d’alguns fills d’emigrants a l’Argentina, possibles descendents del nazisme que cohabiten amb els fugitius de l’antisemitisme.

La segona oferta museística d’impacte que hi ha al port és la Klimahaus Bremerhaven 8º Ost. No es pot negar que ocupa un edifici singular i que la seva premissa és tan capriciosa com xorra: un recorregut antropològic, biològic, ecològic pel meridià 8º E, per la simple raó que aquest és el meridià que passa per aquí. Les parades d’aquesta circumval·lació global passen per Suïssa, Sardenya, Niger, Camerun, Antàrtida, Samoa i Alaska. El recorregut dins de l’edifici és tan torturat com el del tren de la bruixa i, com sol passar en aquest tipus d’instal·lacions, molts dels botons que prems ja no revelen cap reacció. Aquí és impossible sentir la menor relació amb la realitat. Interessant saber que els sards no utilitzen assecadora i estenen la roba al sol. Potser els nens petits s’ho poden passar bé fent coses tan estranyes com munyir una vaca de cartró pedra.

Revolució (1976) (2 de 2)

“Tintín i els Pícaros” és cèlebre per haver trencat diverses tradicions de l’univers Tintín que, tot sabent retrospectivament que aquesta seria l’última aventura completada, potser no hauria calgut tocar. Per començar Tintín pateix una posada al dia de la seva imatge que l’obliga a muntar en moto, exhibir símbols pacifistes i practicar ioga, tot en perfecta concordança amb la contracultura dels anys 60. També és l’últim a sortir de casa, quan l’aventura truca a la porta, una indigna actitud sedentària que ni l’habitualment plàcid Tornassol secunda. Però el canvi més agressiu és la desaparició dels seus característics pantalons de golf, substituïts per uns texans marrons, lleugerament acampanats, molt anys 70. Haddock, que des dels seus inicis a la sèrie es caracteritzava per la seva dipsomania, perd aquí (la identitat i) tot el gust per l’alcohol i revela que el seu nom és Archibald. Fins i tot el complidor Néstor apareixerà sota una llum més tèrbola com a un bevedor secret. L’adagi popular ja ho aconsella: si una cosa funciona, no la toquis. I a l’aventura dels Pícaros, Hergé va tocar massa coses.

Com a tots els “Tintins” tardans, el llibre repeteix (i se’n ressent) de la reaparició de vegades forçada de personatges coneguts o saludats de títols anteriors. Castafiore, Irma, Wagner, fins i tot Llantió, pertanyen a l’àmbit domèstic i natural de la sèrie, on també podríem incloure els periodistes Walter Rizzotto i Jean-Loup de la Bataillerie provinents de la recent “Les joies…” Herència de “L’orella escapçada” són Alcázar i Tapioca (aquest, primícia en versió visible), Ridgewell i els seus arumbaies, i també Pablo, traïdor vocacional. La inclusió més insòlita és la del coronel Sponz (aquí coronel Esponja, que no es diu Bob), veritable Scarpia d’una “Tosca” capgirada, on Bianca Castafiore fa el paper del revolucionari empresonat Cavadarossi, mentre que Haddock, una vegada més representa l’alliberador inconscient i la víctima perfecta de les circumstàncies.

L’únic personatge important que és realment nou l’encarna Peggy l’esposa americana d’Alcázar, una gorgona de caràcter impossible que converteix al general en un autèntic calçasses. Malgrat que Hergé assegurava que havia tret la inspiració d’una membre del Ku-klux-klan que havia vist a la televisió, la seva inclusió com una de les figures femenines més destacades de la sèrie li valgué redoblades acusacions de misogínia. Res de particularment nou.

La visió política d’Hergé sobre l’escenari sud-americà, no gaire diferent de la que va mostrar quaranta anys abans a “L’orella escapçada”, insisteix en una absurda rotació bipartidista marcada per la dinàmica dels cops d’estat. En aquesta versió moderna cadascuna de les faccions compta amb un suport que té el seu correlat al món real. Si Tapioca és recolzat per una Bordúria palesament situada més enllà del Teló d’Acer, Alcázar representa els interessos probablement americans que es materialitzen a la “International Banana Company”. No és una versió gaire arriscada, però almenys no peca de maniquea.

“Tintín i els Pícaros” seria malgrat tot un àlbum poc problemàtic, i fins i tot agradable, si no exhibís un estil gràfic tan sospitós. És ben coneguda l’anècdota d’un Bob de Moor que va dibuixar unes planxes falses que suplantaven de forma impecable les originals del Mestre. A partir d’aquí no costa gaire imaginar que l’Estudio Hergé és el responsable a “Els Pícaros” d’alguns dissenys qüestionables dins de la sèrie: manierismes, perspectives que traeixen la línia clara, excés de primers plans i una Bianca Castafiore dibuixada a l’infern.

Reconec que aquest apunt s’ha demorat més temps del necessari, com si volgués reproduir en menor escala els dubtes creatius d’Hergé; però la veritable raó d’aquesta espera és que l’any 1976, quan es va publicar l’àlbum, les meves hormones tenien altres preocupacions molt allunyades del que li pogués passar al repòrter belga. Tant el llibre dels “Pícaros” com l’aventura pòstuma posterior van ser els meus germans petits els que les van comprar i jo mai he arribat a fer-les del tot meves. Encara així, la relectura recent m’ha fet descobrir algunes vinyetes genuïnament còmiques, com les molt negres que envolten l’afusellament dels Dupondt. No, no és un gran final per a la saga. Deixem-ho en digne.

Revolució (1976) (1 de 2)

No sorprèn que Hergé sentís una mena de pànic escènic a l’hora de prosseguir les aventures del seu heroi. El que havia començat quaranta anys abans com una despreocupada sèrie infantil havia anat adquirint una gradual complexitat que havia culminat en un parell de títols tan adults i tan inclassificables com “Tintín al Tibet” i “Les joies de la Castafiore”. Quan el dibuixant intentà tornar a una aventura més clàssica a “Vol 714 a Sidney”, es va percebre una certa decepció en l’acollida que va tenir l’àlbum, especialment per part de la crítica. Els anys 60 significaren la proclamació dels còmics com una de les arts (la novena, crec) i tant els historiadors, com els semiòlegs, els filòsofs del llenguatge, els epistemòlegs i els assagistes de tot pelatge centraren els seus esforços en disseccions estructuralistes, marxistes (o ambdues coses a la vegada) de fins i tot la més insignificant tira còmica.

Hergé, intimidat per tota aquesta atenció acadèmica, va obrar amb molta cautela (vuit anys li va costar, el lapse més llarg entre àlbums): no es podia permetre ni un pas en fals; amb doble motiu, ja que la nova aventura s’havia de centrar en els moviments de la guerrilla a Latinoamèrica, un afer delicat per a un autor que tenia fama de ser home d’ordre i en temps, a més, que afavorien l’antiautoritarisme. La llarga i torturada escriptura del guió del que acabaria sent “Tintín i els Pícaros” està perfectament documentada a “Tintin et les Bigotudos”, testimoni imprescindible per a tot aquell que vulgui assistir de prop al procés creatiu d’un narrador de primera fila en estat d’assetjament.

La pàgina 22 bis que no cabé a l'àlbum.

I malgrat tota aquesta premeditació, un cop llegit, “Tintín i els Pícaros” no brilla precisament per la solidesa de la seva estructura narrativa. El primer acte resulta especialment matusser. A la primera pàgina Tintín es veu obligat a fer unes llargues explicacions sobre la situació sòcio-política de San Theodoros, excés verbal sobre el qual el capità ironitza, tot dient que li ha fet venir sed. A continuació es veu a la televisió l’arribada de Bianca Castafiore a Tapiocàpolis. No sembla gaire rellevant periodísticament que el noticiari mencioni també la presència del pianista Igor Wagner, de la cambrera Irma i dels detectius que protegeixen les seves joies (els Dupondt). L’escalada del conflicte diplomàtic que culmina amb el viatge dels nostres herois a San Theodoros, se sosté en gran part a través de titulars de diari. Tot plegat queda discursiu i pobre per a un llibre que havia disposat de vuit anys de relaxada gestació.

La geografia d’aquesta aventura pateix a més d’incoherències insalvables. San Theodoros, el país imaginari que aparegué per primer cop a “L’orella escapçada”, es podia situar a algun punt poc determinat del cor de Sud-Amèrica, com un Paraguai amb selva, pampa i barrets mexicans. A “Tintín i els Pícaros”, en canvi, les referències són molt més específiques: abans d’aterrar a Tapiocàpolis, Bianca Castafiore ha passat successivament per Ecuador, Colòmbia i Veneçuela, itinerari que sembla apuntar a un destí caribeny o centreamericà. La visita a la piràmide “pasteca” de Trenxcoatl [“pastèque” = síndria, “trenchcoat” = trinxera, gavardina] confirma que ens trobem pels verals de Guatemala o Mèxic; però llavors apareixen Ridgewell i la tribu arumbaia (així com una anaconda i un caimà), que són inequívocament amazònics. També sona geogràficament inepte que la premsa situï Moulinsart a “Europa Occidental”, una menció ambigua que evita emprar “Bèlgica”, la paraula prohibida.

La noia dels teus malsons

Difícil ho tenien els directors Jonathan Dayton i Valerie Faris per prosseguir la seva carrera, després d’un debut tan aplaudit com el de “Little Miss Sunshine”; potser per això han trigat sis anys a estrenar una nova pel·lícula: “Ruby Sparks”. Vist que una setmana després de la seva estrena, no hi ha cap sala en V.O. que la passi a totes les quatre sessions, es pot deduir que no seguirà l’èxit de la seva predecessora.

La història és simple i directa. Calvin Weir-Fields (Paul Dano) és un escriptor que va triomfar als divuit anys amb la seva primera novel·la i que ha passat els següents deu anys bloquejat en un estat misantròpic i estèril. Instat pel seu psiquiatra (Elliot Gould), Calvin escriu el breu retrat d’un personatge fictici que condensaria tot el que voldria trobar en una dona; poc després descobreix que Ruby Sparks (Zoe Kazan), la noia somiada, s’ha fet realitat i que, a més, pot emmotllar-la als seus desitjos. D’entrada la situació pot semblar ideal, però fins i tot l’espectador més distret endevinarà que la cosa no pot acabar bé. Allò que diuen que no hi ha res pitjor que les pregàries ateses.

Es diria que el guió, que firma la pròpia protagonista (néta d’Elia Kazan), és una sàtira al personatge de la “pixy girl”, típic de les comèdies independents: la noia bufona, absurda i efervescent, amb la personalitat d’un cascavell, l’existència de la qual es deu únicament a l’interès amorós del protagonista. El tipus de noia per la qual els guionistes estan disposats a afirmar que “si no existís, caldria inventar-la” i que Zooey Deschanel ha sigut la representant més significativa. No endebades Zoe Kazan, hi té una retirada.

Més pervers resulta saber que Dano i Kazan són parella, ¿o no ho és, sota aquesta llum, que Kazan escrigui un guió on el seu xicot se la imagina a ella com la dona ideal? De totes maneres la idea perd pistonada abans que concloguin els seus 144 minuts i en alguns moments és particularment cruel sense que calgui. Hi ha gags on hi intervé la llengua francessa i un parell de cançons cantades en francès, potser un signe de sofisticació? Hi apareixen breument Annette Bening i Antonio Banderas, còmicament enamorats. I poca cosa més. 

Una petita decepció.

Un món de metros: Brescia

Una població de 197.000 passatgers. 

Una línia amb tretze quilòmetres de vies i 17 estacions.

No s'han matat amb el disseny del plànol, però quan disposes d'una sola línia el més pràctic és pintar-la directament sobre el mapa (i preferiblement en vermell). El més interessant d'aquest metro és que s'inaugura precisament avui. Esteu tots convidats pel "sindaco".

Apoteosi i renaixença

No havia estat mai gaire bondià i, pel que diuen els experts, les dues mostres de la sèrie que vaig arribar a veure al cinema passen per ser de les més fluixes de tot el catàleg. Amb la substitució de Pierce Brosnan per Daniel Craig, el meu interès per l’agent 007 es va reviscolar; primer per qüestions (diguem-ne) extracinematogràfiques, però de seguida per raons menys frívoles, ja que “Casino Royale” (2006) va resultar estar molt i molt bé. “Quantum of Solace” (2008), no tant. Per això, els quatre anys que s’ha fet esperar “Skyfall” han posat les expectatives a un nivell molt considerable.

Cal dir que la cosa comença molt bé, amb un pròleg a Istambul que conté tota l’adrenalina que s’espera de la franquícia i que, en contra de l’habitual, té relació amb la resta del film. Segueixen uns fascinant títols de crèdits on es barregen motius d’aigua i foc amb al·lusions a la mort, i on les característiques siluetes de dones nues han estat definitivament bandejades. La cançó, escrita i interpretada per Adele, sona llòbrega i sensual, digna incorporació a l’àlbum imaginari dels temes Bond.

Tanmateix el que ve a continuació no es podria dir que sigui una típica pel·lícula Bond. Hi ha, esclar, alguns moments d’acció, però molt menys hiperbòlics del que podríem esperar, hi ha també escenaris exòtics i senyores estupendes, però sobretot hi ha diàleg i estudi dels personatges, elements que no s’adiuen gaire amb el 007 que coneixíem. En efecte, “Skyfall” aviat es desentén del formulaic macguffin (un disc robat que conté la llista dels espies de l’OTAN), per ocupar-se de la psicologia dels personatges i suggerir darrera del protagonista un conflicte de proporcions edípiques. Per fortuna el granític i eficaç Daniel Craig està envoltat d’insignes actors britànics que aporten solidesa al drama; noms de la talla de Ralph Fiennes o Albert Finney, encara que Ben Whishaw com a l’encarnació d’un Q jove, m’ha semblat perfecte. En quant a Judi Dench, veritable noia Bond en la seva intervenció més llarga a tota la sèrie, demostra una vegada més que, si controles Shakespeare, fer de Mare-de-tots-els-espies és com bufar i fer ampolles. I Javier Bardem, antagonista d’extravagant cabell oxigenat i maneres amb lleugera ploma, es berena totes les escenes on apareix i protagonitza amb Craig un cara a cara justament morbós.

Com es pot veure pels noms citats fins ara, el nivell artístic és molt alt, com si la productora Barbara Broccoli hagués volgut celebrar el cinquantenari de la franquícia tirant la casa per la finestra. Però encara hi ha més, perquè la fotografia la firma Roger Deakins, que si no és el millor del món en la seva categoria sempre el podem col·locar còmodament entre els cincs primers. Les diverses localitzacions resulten tan fascinants pel seu disseny, com per les belles paletes que n’extreu Deakins, des dels colors elèctrics de la nit de Xangai fins els grisos i marrons somorts dels ermots escocesos. I per a dirigir-ho tot, Sam Mendes, prestigiós director teatral i autor de films seriosos que semblen jugar en una altra divisió, però que aquí recolza molt bé el pretès drama humà.

No sé què pensaran els fans de la sèrie d'aquest gir cap a un Bond més obscur i turmentat, que sembla empeltar-se del Cavaller Obscur de Nolan. Jo, que tinc molt poca paciència per les elevades pretensions de Nolan, però que tampoc sento un afecte especial per les frívoles bajanades de Roger Moore, he sortit particularment satisfet del visionat de “Skyfall”. Deixant el mite Bond a banda, és una molt bona pel·lícula d’acció; però, com a part de la saga, té un clar paper depuratiu: tanca una trilogia que dibuixa el rerefons del personatge, resol els seus dimonis interiors i estableix el marc del seu món. El final de “Skyfall” deixa un canemàs en blanc, llest per a bastir infinites noves aventures. Llarga vida per tant a Bond, James Bond!

Paraula de Cage

No entenc perquè a la gent li fan por les noves idees. A mi les que em fan por són les velles.