L’amor és un meteorit

Si no fos per la tèbia recomanació de la Gemma Sara, mai de la vida se m’hagués acudit anar a veure “Barcelona, nit d’estiu” de Dani de la Orden a una sala de cinema. No asseguraria que es pugui qualificar com un èxit de taquilla, però el dimecres passat, al cinema Alexandra, hi havia prou grupets d’amigues (de la tercera i de la primeríssima edat) com per no considerar la projecció com totalment perduda.

La pel·lícula aquesta participa de l’actual tendència a prescindir de les infraestructures estàndard de distribució cultural i busca els buits legals on poden proliferar aquesta mena d’iniciatives. Així, pel que he anat deduint, el director s’ha passat l’estiu fent “bolos” per províncies, ha explotat fins al darrer límit el seu bloc, i continua buscant cinemes amics on mostrar la seva obra. Que ho hagi arribat a fer a places tan hostils com València i Madrid, ja em sembla digne de menció. Es dóna a més l’extraordinària circumstància que, quan el film figura encara a la cartellera de Barcelona (a tres sales), ja es pot adquirir a la FNAC o bé com a suplement d’El Periódico de Catalunya.

El projecte “Barcelona, nit d’estiu”, si te l’expliquen en fred, no il·lusiona gaire. Sis històries amoroses que s’entrecreuen una nit d’estiu, la mateixa nit que un cometa anomenat Rose (queco!) creua el cel de la ciutat. Sis històries que abasten experiències diverses, que van des del primer amor fins a la consideració seriosa de l’adulteri (no hi ha, ai las!, cap exemple d’amor més enllà de la cinquantena). Com sol passar amb les pel·lícules corals, hi ha trames que interessen més que d’altres. Aquí no n’hi ha cap de genial, però tampoc cap de directament ofensiva. Algunes, però, són més fàcils d’empassar.

A més, el molt nodrit repartiment, està en general en el seu punt just, difícil mèrit que cal atribuir a les bones arts del director. Pel que tinc entès la majoria d’ells pertanyen al submón de les sèries televisives, però aquí superen àmpliament el fenomen fan. Santi Ricart o Mingo Ràfols poden aportar el coixí de la seva professionalitat de llarga durada, Francesc Colomer o Jan Cornet, la seva celebritat “goyesca” i l’Àlex Monner (en un arriscat paper gai) posa a prova la seva condició de “sex symbol” pels espectadors de “Polseres Vermelles”. Prefereixo quedar-me, per menys obvi, amb el treball tan sexy de Luis Fernández (com a Marc), amb el pare indecís i enamorat de Miki Esparbé i la madrilenya (enamorada de Catalunya) de Bárbara Santa-Cruz.

Els acabats són molt professionals i dissimulen força bé les escassetats del pressupost, encara que tiren cap a l’espot publicitari (es nota massa que Estrella Damm és un dels patrocinadors). La música de Joan Dausà (que es pot considerar llavor germinal del film) és agradable i funciona molt bé en el context. També em sembla adequat que no totes les històries tinguin un final feliç, no fos cas que el conjunt acabés sepultat per la sacarina.

L’únic que m’ha grinyolat de “Barcelona nit d’estiu” és l’ús que es fa de la llengua, sovint allunyat de la realitat sociològica. Perquè, si bé en un món ideal, un personatge madrileny podria parlar en castellà i ser respost en català sense que es produís un daltabaix diplomàtic, aquestes coses (vistes en una pantalla) resulten d’allò més postisses. Però aquest és un retret menor per una pel·lícula comercial que mereix arribar a una àmplia gamma d’espectadors. Havia dit que “Barcelona nit d’estiu” té un pròleg en dibuix animat la mar de divertit? Doncs això també.

Tiergarten

Sabuda és la nostra (d’en Josep i meva) políticament incorrecta afició pels parcs zoològics. El que encara existeix als jardins del palau de Schönbrunn passa per ser el més antic del món (1752) i el millor zoo europeu del 2012. Conté alguns edificis dignes de Maria Antonieta, ara reciclats en cafès i restaurants. Les velles i minúscules gàbies dels lleons i els elefants s’exhibeixen ara buides per denunciar la ignorància de temps pretesament més il·lustrats. Encara així, crec que en cap altre zoològic del món havia pogut contemplar un lleó tan cara a cara.

Os formiguer sodomitzant un tapir: situació digna de Lautreamont.

Més animals interessants: rinoceronts indis, tigres de Sibèria, pandes gegants (i dels altres)… De fet, aquest és el primer zoo europeu on es va reproduir el panda en captivitat. Hi ha també algunes instal·lacions immersives on el visitant té els animals literalment a tocar (ocells, tortugues, peresosos). Impressiona especialment la cova fosca on desenes de rates pinyades et passen a fregar.

Però hi ha coses encara més angunioses, com la letal salamandra gegantina del Tirol, a l’atac de la qual amb prou feines vaig sobreviure.

Ingràvids

Per una vegada, les superlatives crítiques que precedien el film d’Alfonso Cuarón no han acabat suposant la més mínima decepció: “Gravity” funciona a la perfecció en allò que es proposa i ho fa amb consumats recursos tècnics. La història que explica és senzilla i crec que coneguda. El comandant Matt Kowalsky (George Clooney) lidera una missió per reparar el telescopi espacial Hubble, on també hi participa l’enginyera bio-mèdica Ryan Stone (Sandra Bullock). El fet que aquesta sigui la darrera expedició del veterà militar i que per a la doctora sigui el seu baptisme fora de l’atmosfera terrestre ja ens hauria d’alertar que les coses no poden anar bé. I efectivament, aviat (en el transcurs d’un passeig espacial) la ferralla originada per les restes d’un satèl·lit rus impactaran amb el transbordador espacial del que se’n resultarà que només Clooney i Bullock sobreviuran a la col·lisió. Perduda la connexió amb Huston (veu d’Ed Harris, una picada d’ull a “Apollo 13”), amb la nau inutilitzada i amb les provisions d’oxigen severament limitades, com s’ho faran per tornar a la Terra?

La resposta a aquesta pregunta completa la resta de 91 minuts molt ben aprofitats (i què bé que una pel·lícula mostri grandesa sense que la contagii al seu minutatge). L’odissea d’aquests dos astronautes és un exercici de tensió molt ben administrada, un veritable “thriller espacial” amb molta més ciència que ficció i, pel que sembla, amb una visió molt acurada de les lleis de la física ingràvida. Com ja passava a “Lo imposible”, aquí l’espectador experimentarà molt físicament la dolorosa col·lisió amb tota mena d’objectes i, donat que les nostres vides són les que són, difícilment viurà de forma més immersiva el que significa posar-se en la pell d’un astronauta.

En contra de la meva opinió habitual, aquí la versió 3D és l’aconsellada, per molt que encara m’engavanyi. Els moments de calma (entre amenaçadors ensurts) són d’una espectacular bellesa, on Emmanuel Lubezki, el director de fotografia —còmplice de Cuarón des dels inicis i un dels grans de la cinematografia mundial—, supera anteriors treballs encara que quedi pel debat què hi ha d’imatge real i què ha sigut generat per ordinador. El disseny de so també és magistral, sobretot quan juga amb el silenci i les seves variacions, i la banda sonora de Steven Price m’agrada més quan no molesta que quan vol subratllar un moment edificant.

Sí, malauradament, “Gravity” també pretén incloure un toc d’interès humà que fa una mica de pudor a clixé. Sandra Bullock, una actriu que no em fa ni fred ni calor, se’n surt prou bé (informo als fans de George Clooney que aquesta no és la seva pel·lícula, i els acompanyo en el sentiment); però la història de la seva filleta difunta put a estratagema del guió. No ens calia cap implicació emocional per desitjar que se salvés: de fet, la seva completa ignorància en qüestions estratosfèriques podia ser el més gran motiu per a la nostra empatia.

Sobre el treball de Cuarón darrera de la càmera no vull estalviar-li cap elogi, perquè aconsegueix fer fluïdes complicadíssimes maniobres que sovint li passen desapercebudes a l’espectador. Només cal veure l’inicial pla-seqüència de disset minuts amb una càmera en continu moviment entorn de diversos objectes a l’espai, o bé aquestes translacions que ens fan passar d’una visió exterior fins a una visió subjectiva des de l’interior de l'escafandre sense talls aparents.

Un cop escrit tot el que antecedeix, em pregunto quina falta em feia passar hora i mitja d’excel·lència tècnica i de patiment extrem. He sortit del cinema ben baldat, com si acabés de pujar al Dragon Khan. Em consolaré pensant que al final hi ha un involuntari homenatge al Capità Haddock i els seus darrers mots a “Hem caminat damunt la Lluna”.

(44) La manera com dius bona nit

Tan llunyana i tan sola
mai no podré dur-te a casa
Ets bella, bella
Tens un punt de vista devastador
i tot el que dius és veritat
Ets bella, bella

Els ocells nocturns comencen a cantar la seva cançó favorita:
“La manera com dius bona nit”
Els ocells nocturns comencen a cantar la seva cançó favorita
i la lluna es posa a cantar

Et faig un petó i el sol es pon
Com és que sempre és fosc quan ets a prop?
Ets bella, bella
Els ocells nocturns canten la seva cançó favorita
La lluna comença a cantar
Ets bella, bella
Les estrelles comencen la seva dansa de Busby Berkeley:
“La manera com dius bona nit”
i la nit esdevé un deliri musical:
La manera com dius bona nit

La manera com dius bona nit
la somio tot el dia
Oh, podria escriure una cançó sobre la manera com dius bona nit…

Una altra preciosa peça, aquí dominada per un ostinatto de violoncel i un Merritt inesperadament atenorat. Al film “Lullaby of Broadway” Doris Day canta “I love the way you say good night” fet que potser no té res a veure amb aquesta cançó. O metacançó, que us ho he d'explicar gairebé tot.

Un món de metros: art modern

Poc a afegir aquí. El mapa del metro de Londres serveix per il·lustrar els diferents corrents de l’art modern d’ençà els impressionistes. Està extret d’un llibre del divulgador britànic Will Gompertz. Disponible en castellà: “¿Qué estás mirando? 150 años de arte moderno” (Taurus, 2013)

Secessió

El que a casa nostra anomenem “modernisme” i a França “art nouveau”, du a Viena el més rupturista nom de “Secession”. Confesso que en vaig veure poques mostres, potser perquè no vaig saber mirar als barris adequats; i cap de tan significativa com el manifest arquitectònic que és l’Edifici de la Secessió, construït el 1897 per Joseph Maria Olbrich i costejat per Karl Wittgenstein, pare del filòsof Ludwig. Del seu exterior, no gaire més gran que una capsa de sabates, destaca la seva cúpula feta de fulles daurades. Entre els detalls discretament decoratius són especialment simpàtics els tres mussols atribuïts a Koloman Moser. Sobre la porta es pot llegir el lema del moviment secessionista: “A cada temps el seu art, a cada art la seva llibertat”.

L’edifici fou bastit amb la intenció de convertir-lo en sala d’exposicions que servís de caixa de ressonància dels artistes secessionistes, entre els quals, apart dels mencionats Moser i Olbrich, s’hi comptaven també Gustav Klimt, Jože Plečnik, Egon Schiele, Oskar Kokoschka o Carl Moll. Actualment, enlloc d’exposar obres del període, la instal·lació actua com a sala multiespai on s’exhibeixen artistes contemporanis d’avantguarda. Els que exposaven durant la meva visita no em deixaren cap impressió durable, fet bastant corrent en les meves experiències amb l’art conceptual.

Només al soterrani s’exhibeix una peça autènticament secessionista, el famós fris de Beethoven que Gustav Klimt pintà l’any 1902 per la catorzena exposició del moviment. Pensada inicialment com una mostra d’art efímer, l’original es conservà en un magatzem i no tornà a ser exhibit fins l’any 1986. La sala on es pot contemplar aquesta peça reprodueix les condicions en les quals va ser presentada en societat i, amb franquesa, afavoreix més la torticolis que la justa apreciació de la pintura de Klimt. Aquesta, és per altra banda, una mena d’auca simbòlica que pretén reproduir visualment la música de Beethoven. Atès que tinc una paciència molt limitada per les al·legories i que les condicions de visualització no són òptimes, el fris em deixa més fred que no pas entusiasta. Només a casa, contemplant tranquil·lament les reproduccions que es troben a la xarxa, me n’adono que no estava tan malament (encara que el King-Kong continua sent difícil d’empassar).

Noi coneix noia; noia la dinya

Gondry és el de la bata blanca. Tatou, de rosa, i Duris, encastat a la paret.

Confesso que no he llegit res de Boris Vian i, com que m’ensumo que l’home val la pena i que segurament m’agradaria encara que només fos una mica, prometo que en faré un tast en els propers dotze mesos. De moment m’he hagut de conformar amb la versió visual que Michel Gondry ha fet de la seva novel·la “L’Écume des jours” (1947). 

Gondry és un creador estrany: un francès que ha fet també fortuna a l’altra banda de l’Atlàntic sense perdre del tot les seves arrels. Inicialment conegut pels seus clips per a Étienne Daho, les Négresses Vertes, Laurent Voulzy i altres eminències francòfones; l’any 1992 faria el salt cap a l’estratosfera internacional amb treballs per a Thomas Dolby, Inspiral Carpets, (i ja al 93) Donald Fagen, Terence Trent d’Arby, Lenny Kravitz i (bang!) Björk. En cinema va debutar el 2001 amb “Human Nature”, però va ser amb el seu segon treball “Eternal Sunshine of the Spotless Mind” (aquí titulada “Olvídate de mí”) que va obtenir l’estima de la crítica i l’etiqueta d’autor de culte.

Per a “La science des rêves” (2006) va tornar a París i feu de Gael García Bernal el seu alter ego. El 2007 filmà l’anodí “Be Kind Rewind”, l’únic llargmetratge que jo li coneixia i que ostenta el curiós mèrit de fer confluir Mia Farrow i Jack Black en una mateixa escena. Després vingué “The Green Hornet”, una de super-herois a la manera de Hollywood, que no va agradar gaire al seu públic potencial. Així arribem a aquest “L’escuma dels dies”, títol preciós que en anglès es transformarà en “Mood Indigo”, i que lògicament requereix una producció amb paraigües francès.

La cosa va així. Colin és un jove milionari a qui la vida somriu, almenys fins el dia que descobreix que el seu millor amic Chick s’ha enamorat i que el seu cuiner Nicolas lliga pels descosits. Decidit a establir una relació sentimental amb alguna femella viva, per no ser menys que els seus col·legues, força un “coup de foudre” (amb matrimoni incorporat) amb Chloé, una noieta bufona present a una festa on ha estat convidat. Aviat la Chloé emmalalteix —un cas greu de nenúfar al pulmó— i acaba agonitzant junt amb el film.

Ja s’entén que aquest argument és d’una lleugeresa de paper de fumar i que només es pot aguantar si s’explica de forma tan original com la que empra Vian sobre la pàgina. Gondry hi afegeix molta inventiva: no se m’acut pel·lícula recent que premii tan generosament l’espectador atent, començant per la brutal cadena de muntatge de mecanògrafs que suposadament elaboren el text de l’Escuma a mesura que l’anem contemplant. S’hi troben també efectes especials que fan ostentació de no haver estat creats per computadora, maldestres animacions d’aficionat, maquetes evidents i alguns invents dignes del professor Franz de Copenhague. Tot molt vibrant, molt marcià, i molt desconcertant.

Desafortunadament el repartiment, que s’ha de limitar a ser-hi, perquè no pot pretendre representar a figures de carn i os, peca de previsibilitat. Romain Duris, un guapo-lleig molt francès, no queda malament com a Colin; però la Chloé d’Audrey Tatou convida a la inevitable comparació amb l’Amelie Poulain, cosa que mai no és bona. En quant a escollir a Gad Elmaleh (l’actual nòvio de Carlota de Mònaco) per fer de Chick i a Omar Sy (el d’Intouchables) de Nicolas, semblen sengles concessions a la taquilla.

“L’Écume des jours” és un film molt treballat visualment i amb una banda sonora on Duke Ellington té molta importància; es nota que s’ha fet amb molt d’amor i jo m’ho vaig passar la mar de bé durant la projecció, encara que el final fos agredolç. De totes maneres, com passa amb tot el que és candidat a ser adjectivat com a “poètic”, el nivell de gaudi és extremadament subjectiu. Sense anar més lluny, el meu acompanyant va trobar l’experiència insuportable i gairebé vam arribar a les mans, tot buscant el responsable de l’elecció de programa. “Handle with care”, que diuen al nord. Com si fos nitroglicerina.

"Los autos locos" i la mòmia de Jean-Sol Partre. No us perdessiu la música de fons.