Una aproximació als graus de separació (i 2)

En relació al joc “Sis graus de Kevin Bacon, sembla ser que al principi no va fer cap gràcia a l’actor, que va pensar que es burlaven d’ell; finalment, però, optà per la complicitat. Des de llavors ha prologat un llibre sobre aquest joc, ha protagonitzat campanyes publicitàries que giren entorn del número de Bacon i ha aparegut a un episodi de “Will i Grace” fent de si mateix i calculant el número de Bacon que té Val Kilmer (2, via Tom Cruise). Com haurà comprovat tothom que hagi intentat aquest joc, abunden els números 2 i 3, mentre que costa molt trobar números de Bacon superiors a 5. El màxim computat fins ara és 11. S’ha trobat també actors i actrius que no ha sigut possible connectar amb Bacon (aproximadament un 12% del total).

Una altra interessant definició és la del número d’Erdös-Bacon, la suma dels números de Bacon i Erdös d’aquelles persones que hagin treballat a la indústria cinematogràfica i hagin firmat també treballs acadèmics. Un exemple podria ser l’actriu Danica McKellar, que va actuar com a interès amorós de Fred Savage a la sèrie “Aquellos maravillosos años” i que també ha firmat diversos treballs de divulgació matemàtica; com que té un número Erdös 4 i un Bacon 2, el seu número d’Erdös-Bacon és 6. Sense disposar de dades concretes sospito que la bella Hedy Lamarr, que també fou una important inventora en el terreny de la radiotelegrafia, podria tenir un número d’Erdös-Bacon amagat a algun punt de la seva biografia.

Evidentment a partir de la definició del número de Bacon es podria fer una extrapolació per a qualsevol altre actor: el número de Sofia Loren, el número de Buster Keaton, el número de Lola Gaos… Gràcies a l’existència de la base de dades online Imdb (Internet Movie DataBase), que conté els crèdits d’una immensa quantitat de pel·lícules, s’ha pogut crear la divertida pàgina “The Oracle of Bacon” que permet calcular els graus de separació de qualsevol parell d’actors (sense que sigui necessari que cap d’ells es digui Bacon). Una estona de provatures amb aquesta eina pot arribar a ser tan educativa com divertida.

La primera temptació és començar amb parelles improbables, ben allunyades sobre el paper: com la Greta Garbo que volia que la deixessin sola i la molt més populista Rafaela Aparicio. Sorprenentment, només calen tres salts (i les solucions no són úniques, o sigui que si no t’agraden les pots canviar): Greta Garbo -> “La reina Cristina de Suècia” (1933) -> Sam Harris -> “Lucky me” (1954) -> Martha Hyer -> “La mujer de otro” (1967) -> Rafaela Aparicio. A la il·lustració de capçalera es pot trobar una altra impensable relació entre l’expresident Pujol i l’adorable Torrebruno. ¿Cal recordar que Heribert Barrera té un número Mary Santpere d’1 gràcies a “La ciutat cremada”?

Aviat es descobreix que determinades pel·lícules òmnibus dels anys 50 o principis dels 60 actuen com a poderosa frontissa que relaciona actors de diferents generacions i cultures. Parlo per exemple de la ridícula “The Story of Mankind” d’Irwin Allen, on podreu trobar a Harpo Marx fent de Sir Isaac Newton, a Hedy Lamarr com a Joana d’Arc i a Peter Lorre com a Neró. Hi surten també la resta dels germans Marx, Ronald Colman, Virginia Mayo, Agnes Moorehead, Vincent Price, Charles Coburn, Cesar Romero, Dennis Hopper, Edward Everett Horton i John Carradine. O la més divertida “La volta al món en 80 dies” de Michael Anderson, on apart dels protagonistes (David Niven, Cantinflas, Shirley MacLaine i Robert Newton, que entre els quatre ja abasten tres cultures, dues de les quals parlades en anglès), inclou també Sir John Gielgud, Martine Carol, Fernandel, Charles Boyer, el ballarí de flamenc José Greco, el torero Luis Miguel Dominguín, Marlene Dietrich... I de nou César Romero, Peter Lorre, Ronald Colman i Charles Coburn.

La tercera pel·lícula que se m’acut per enllaçar exhaustivament brins diversos de la cinematografia centrada a Hollywood és “La història més gran mai contada” (George Stevens, 1965). Avui dia ningú recorda, ni vol recordar (no fos cas que morís de vergonya aliena) que Jesucrist tenia la cara bastant més jove de Max von Sydow, que Dorothy McGuire feia de verge Maria i Charlton Heston de Joan el Baptista. També hi figuraven Claude Rains, Telly Savalas, Martin Landau, Roddy McDowall, José Ferrer i Donald Pleasence.

Fins i tot quan s'escullen noms de cinematografies mútuament estranyes els resultats són més propers del que es podria imaginar. Preneu Chishu Ryu, actor fetitxe de Yasujiro Ozu, i Kanu Banerjee, protagonista amb Satyajit Ray i obtindreu l'enllaç en quatre passos: Kanu Banerjee -> "Pather Panchali" (Ray, 1955) -> Karuna Bannerjee -> "Kanchenjungha" (Ray, 1962) -> Erik Avari -> "L'agenda negra" (William Webb, 1993) -> Michael Winters -> "Fins a la fi del món" (Wim Wenders, 1991) -> Chishu Ryu.

No, ja es veu que és difícil escapar a aquesta sensació de veïnat global. En definitiva, tots estem més relacionats del que en el fons voldríem i les nostres mares tenien raó: el món és un mocador. De la seva netedat no en responc.

Una aproximació als graus de separació (1)

Crec que fa alguns llustres (i aquestes pàgines no em deixaran mentir) ja vaig escriure alguna cosa sobre aquella intrigant teoria dels sis graus de separació, segons la qual tots els habitants del planeta —tots els que som vius ara mateix, s’entén— estem connectats per una cadena de no més de sis (6) relacions de coneixença mútua, coneixença en el sentit laxe d’haver sigut presentats formalment o informalment els uns als altres. Aquesta hipòtesi ve a confirmar allò que repetien les nostres mares, que el món és un mocador, encara que la seva experiència rarament hagués traspassat les tranquil·litzadores fronteres del barri. Tot i que resulta difícil validar científicament la seva veracitat sense disposar d’una base de dades que reculli tota la població mundial i la xarxa social que això suposa, alguns experiments realitzats a partir de mesures parcials han indicat que sis graus de separació representen de forma fidedigna la llargària de l’encadenament mitjà entre cadascuna de les parelles d’individus terraqüis possibles.

El prolífic matemàtic hongarès Paul Erdös propicià, possiblement l’any 1969, la invenció del “Numero d’Erdös” que es defineix com els graus de separació d’una persona en relació a aquest matemàtic mesurada pels treballs acadèmics coescrits amb ell o amb altres científics que disposin de número d’Erdös. Així Paul Erdös té un número d’Erdös 0, els seus col·laboradors immediats poden presumir d’un número d’Erdös 1, els col·laboradors dels col·laboradors, 2, i així successivament. Aquest concepte s’ha fet extensiu a altres personatges cèlebres el que ha impulsat l’existència dels números d’Einstein, del jugador de go Honinbo Shushaku, de l’economista Joseph Stiglitz o de la banda de rock Black Sabbath. De tots ells segurament el més popular és el número de Kevin Bacon.

Sembla ser que durant la promoció de la pel·lícula “The River Wild” (Río salvaje”) de 1994 l’actor Kevin Bacon va presumir d’haver actuat pràcticament amb tot Hollywood. Poc més tard, tres estudiants de la universitat de Reading (Pennsylvania) van inventar el joc “Sis graus de Kevin Bacon” mentre estaven mirant “Footloose”. El joc consistia en proposar el nom d’un actor o actriu i trobar el camí més curt possible que conduís a Kevin Bacon a través de pel·lícules compartides.

Posem per cas l’avui mig oblidada Winona Ryder. Va actuar l’any 1992 al “Dracula” de Coppola, on també intervenia Maud Winchester. La desconeguda Winchester apareixia a “Alguns homes bons” de Rob Reiner, també del 1992, com també ho feia en Bacon. Per tant, via un parell de pel·lícules ens hem desplaçat de Ryder a Bacon; el que més científicament equival a dir que Winona Ryder gaudeix d’un número Bacon de 2. Igual com passava amb Erdös, el número de Bacon del propi Bacon és 0 i el dels actors que han intervingut en algun film amb ell és 1. Fixeu-vos que el fet de compartir títols de crèdit no implica que els actors hagin mantingut necessàriament cap contacte personal; però, vés, de vegades cal imposar regles una mica arbitràries per simplificar.

L’elecció de Bacon com a patró de mesura també podria semblar una mica peregrina. Certament l’actor comptava amb una apreciable filmografia l’any 1994; però era encara jove i el desenvolupament de la seva carrera en el futur representava una incògnita absoluta (no cal dir que el número de Bacon de qualsevol actor/actriu X continua variant fins a la mort d’aquest o l’eventual del mateix Bacon). Va ser una bona idea escollir Bacon com a referent o hi havia intèrprets encara més infecciosos i omnipresents a les cartelleres del món? Per respondre aquesta pregunta vital s’analitzaren 800.000 biografies de comediants de Hollywood i es calculà per a cadascun d’ells els graus de separació que computaven envers tots els altres. Després se’n va fer la mitja aritmètica, de manera que els que obtingueren les xifres més baixes esdevingueren els més propers al que s’anomenà el “Center of the Hollywood Universe”.

Cal dir que Kevin Bacon no està fent un mal paper dins d’aquest barem, encara que el superin sobradament noms clàssics (llegiu geriàtrics) com els de Rod Steiger, Sean Connery, Donald Sutherland, Dennis Hopper o Karen Black (almenys, fins a la seva prematura mort l’any passat, era la dona millor situada a la classificació general). Ai, (sospir), quina dona!

Demà, més rucades.

VD: blau i rosa

Encara del disc “El tigre del Guadarrama” (1981), “El rey de la casa” o la divertida crònica sobre un nen que no es conforma als estereotips del seu gènere. Com sempre, a més de la crítica subterrània, hi apareixen les expressions felices tan pròpies de les Vainica. I atenció a la inesperada coda, una apoteosi irònica a l’estil Rosa Sensat.

Ha nacido el rey de la casa esta mañana

cantan de alegría, padres y hermanas

un varoncito para hacerle honor

al noble apellido del progenitor.

Al cumplir dos años su papá le ha regalado

un juguete bélico, un trenecito eléctrico

pero a él le gusta más jugar a cocinitas

y el papá se asusta y dice, este niño ha resultado mariquita.

Al cumplir los ocho ha sido abofeteado

pues viendo Pinocho el tonto ha llorado

y se lo tienen recalcado bien,

que llorar está reservado a la mujer.

Y una vez bordando entretenido en cañamazo

por su madre es sorprendido y le atiza un estacazo,

al padre escandaliza por dejarse una melena

y le da una paliza y le castiga sin la cena...

y le llama nena.

Le obligan a ir a la mili voluntario

limpiará letrinas, el pobre, a diario

la disciplina lo ha de transformar

en hombre con el uniforme militar

Vuelve de la mili sin que nada haya cambiado

saca al padre de quicio el hijo desnaturalizado

le echa de la casa sin dinero y sin comida

y se va silbando a enfrentarse con la vida

Ha encontrado al fin, la horma de su zapato

ella es ingeniero los dos friegan los platos

él es catedrático de griego y de latín

los dos cuidan de la casa y del jardín.


Ay vida mía, cuanto te quiero

eres más valiente que el mismísimo Espartero.

Niños y niñas nacen de esta unión

todos ríen todos lloran todos guisan todos bordan

todos estudian música en la escuela pública

Todos se embadurnan de colores,

todos hacen ramos de flores
todos dominan las máquinas y las matemáticas
Todos rien todos lloran todos guisan todos bordan
todos gritan todos cantan todos corren todos saltan

Ágiles son de cabeza y pies

todos trepan a los árboles.

Norfolk

L’illa de Norfolk es troba 740 quilòmetres al nord de Nova Zelanda i 1.390 quilòmetres a l’est d’Austràlia. El primer europeu que hi va posar l’ull va ser el capità James Cook l’any 1774, en el seu segon viatge pel Pacífic Sud. Una superfície raonable de 35 quilòmetres quadrats, un agradable clima subtropical i uns paisatges paradisíacs es diria que constitueixen un esquer formidable per a un misantrop hedonista (contempleu la idíl·lica foto de dalt amb els seus bonics pins endèmics). Però no pogué ser: la Humanitat, des dels temps d’Adam i Eva, sempre ha tingut problemes per gestionar el Paradís.

Per a l’Imperi Britànic, el poder del qual es basava en el domini dels oceans, Norfolk aparegué immediatament com el lloc ideal per proveir-se de fusta (pels pals dels vaixells), lli (per les veles) i cànem (pel cordatge), donat que l’alternativa òbvia de Nova Zelanda no comptava amb el consentiment dels maoris. Tot aprofitant que Austràlia i les seves illes properes havien esdevingut port de destí final de tota mena de criminals, higiènicament expulsats dels territoris del Regne Unit, l’any 1788 s’envià una primera expedició colonitzadora a Norfolk, formada per 15 convictes i set homes lliures. Aviat es descobrí que la fusta dels pins locals no era prou resistent per utilitzar-la en la construcció naval. El tractament del lli també es revelà complicat, i ni la importació de dos indígenes maoris (els quals, amb actitud típicament masculina, confessaren que no en tenien ni idea, que allò era cosa de dones) contribuí a l’èxit de l’empresa.

Malgrat aquests resultats desastrosos, els convictes continuaren arribant i l’illa esdevingué una mena de granja-presó que proporcionava a la colònia-mare cereals i fruita, en uns anys on Sidney patia de famines permanents. De mica en mica els inconvenients pesaren més que els avantatges i Norfolk Island, situada al cul del món (segons deixen anar els seus detractors malcarats), va perdre el favor de la Corona. L’any 1813 va desaparèixer tot rastre d’aquesta primera colònia carcerària (i que siguin beneïts els ulls de Franz Kafka).

Entre febrer de 1814 i juny de 1825 l’illa romangué deserta, fins que s’inicià un segon intent de confinament controlat. Si abans la remotitud de l’indret havia semblat un handicap per la seva explotació, ara es va fer evident que podia fer-se servir com a potenciador del càstig. Així, el nou penal es va destinar a criminals reincidents, sense possibilitat de redempció i que molt probablement no sortirien mai vius de l’illa. O així van voler fer-nos-ho creure per justificar el maltracte inhumà que rebien els convictes, unes condicions tan extremes que serviren per encunyar l’expressió tòpica “l’Infern al Paradís”. No serien llegendes infundades, quan un capellà, que viatjà a l’illa per confortar uns convictes amotinats que havien sigut condemnats a mort, comentà que, mentre que els destinats al patíbul s’agenollaven i donaven gràcies a Déu amb els ulls eixuts, els que havien sigut amnistiats ploraven desconsoladament.

Després d’anys de polèmica sobre la manera més adequada de tractar els reus, en un diàleg permanent però ineficaç entre la colònia i la metròpoli, a partir de 1847 l’activitat de la penitenciaria començà a disminuir i els seus últims inquilins foren traslladats a Tasmània el 1855. El motiu principal de l’abandó fou que el subministrament de material humà havia quedat interromput el 1853, any que el Regne Unit va optar per quedar-se els criminals a casa i no marejar-los fent-los viatjar per mig planeta.

Norfolk no va gaudir gaire temps de la tranquil·litat que se li suposava, perquè el 8 de juny de 1856 hi arribaren nous estadants. Provenien de les illes Pitcairn i eren els descendents dels tahitians i els amotinats de la Bounty (aquell vaixell on treballava  Marlon Brando, pur excés de testosterona, sota la direcció de Lewis Milestone) als quals l’arxipèlag se’ls hi havia fet petit. Desembarcaren un total de 194 persones que ocuparen pacíficament les instal·lacions carceràries. Poc després hi arribaren els missioners de la Church of England (ningú com els d’aquest gremi rosegaire per ensumar una oportunitat) i, encara que entre 1858 i 1863 alguns dels desembarcats decidiren retornar a les Pitcairn, el cert és que la població no ha deixat de créixer des de llavors.

En l’actualitat a l’illa hi viuen 2.302 persones (cens del 2011) que gaudeixen d’una certa autonomia en relació al govern australià, encara que el preu a pagar sigui l’absència de representació al parlament. Les llengües oficials són l’anglès i un “creole” que converteix el nom de l’illa en un evocador “Norfu(c)k”. Altres dades que m’han fet gràcia: que l’endogàmia predominant ha provocat tal repetició de cognoms, que el llistí telefònic local es permet la inclusió de motius i malnoms per identificar els uns i els altres. I també que una de les seves residents més famoses és Colleen McCullough, la creadora de “The Thorn Birds” (“El pájaro espino”, en llenguatge TVE), qui no té cap culpa de la versió televisiva del llibre, ni molt menys del temps que va trigar Richard Chamberlain a sortir del seu armari rococó.

Amb tot, la prova definitiva que el lloc deu ser fastigosament encantador la trobem en un documental sobre Norfolk que la BBC va emetre a finals dels anys 60, ran del qual cinquanta famílies britàniques van decidir emigrar al que a tots els efectes sembla Lancashire, però amb cels blaus. Espero que continuï així.


Comèdia amb titelles

En aquesta casa (i em consta que no sóc l’únic lector agraït) va deixar una impressió excel·lent aquell peripatètic “Moo Pak” de Gabriel Josipovici; per tant, vist que l’editorial Raig Verd ha decidit prosseguir l’ofensiva llibresca, no he dubtat a llegir el nou títol de l’autor “Era broma” (gener de 2014) [originalment, “Only Joking” (2010)], tan diferent d’aquell “Moo Pak” com la nit i el dia, encara que amb indicis de similar intel·ligència.

“Era broma” és per començar una novel·la articulada a partir de diàlegs i puntejada per molt escasses acotacions. Formalment podria ser una peça de teatre, només li caldria indicar amb un rètol en versaleta quin és el nom del personatge que profereix cadascuna de les frases. I precisament aquesta ambigüitat en la identitat dels parlants és un dels secrets més evidents de la complexitat del llibre, un cas extrem de narrador poc fiable.

Al cafè, la mira als ulls.
—Com et dius? —pregunta.
—Isabelle —diu la Natasha.
—És un nom bonic.

No, de fet són dos els noms bonics, però ara no es tractava d’això. La trama es podria adscriure al gènere coral per la profusió de personatges, els quals només de mica en mica es van contextualitzant. Hi ha un baró ric que sospita de la seva esposa i contracta Alphonse, un ex-pallasso hongarès, perquè la segueixi, sense saber que l’esposa també l’ha contractat amb propòsits encara més obscurs. Hi ha també un trio d’estudiants de belles arts que podrien tenir molt males intencions i un restaurant italià on es conreen projectes criminals, un coleccionista d’art que és fill del baró i que té l’esposa molt embarassada i una traductora amb un marit molt gelós. També hi surten obres de Braque i de Beuys, espionatge, tensió sexual, robatoris, mentides i homicidis ben premeditats.

—Els diners no li interessen —diu en Lino—. Només els homes.
—Sóc un home —diu l’Alphonse.
—No t’acostis a la meva filla —diu en Lino.
—Ei —diu l’Alphonse—. Era broma.
—Sí, només la continuava.

Per descomptat “Era broma” és “només” un divertiment; però totalment addictiu i de ritme trepidant (gran part de la seva fluïdesa cal atribuir-la al traductor Ferran Ràfols, de cognom maternal Gesa, revelació retardada que evita el rodolí). De vegades la interrelació molt formal de personatges mig esquemàtics i un punt grotescos m’ha fet pensar en les pel·lícules de l’últim Resnais (el de “Smoking/No Smoking”, “On connaît la chanson” o “Les herbes folles”). Amb això no estic condemnant el llibre al racó dels exercicis d’estil: sota la seva animada superfície respira sempre un grau de perill inherent a l’ambigüitat narrativa. El lector es troba transitant sovint sobre un sòl de vidre que a penes amaga altres significats.

—Era un nom bonic —diu ell.
—No era el meu —diu ella.
—Cert —diu ell.
—Ves qui ha anat a parlar —diu ella.
—Què vols dir?
—Que no ets baró, tu.
—No he dit mai que ho fos. És només com em diu la gent.

“Era broma” és una revetlla de Sant Joan de la intel·ligència i de l'astúcia. Manllevo de l’amiga Matilde (via enllaç) les seves precises citacions, que probablement us vendran la peça molt millor del que jo no he sabut fer.

Viure dins del conte

La Caputxeta, la Fada Bona i el Llop

Feia sis anys que no ens arribava cap obra de l’interessant duet de guionistes que formen Agnès Jaoui i Jean-Pierre Bacri fins a l’estrena mig d’amagat d’aquest “Au bout du conte”, que aquí han titulat “Un conte francès”. Com els és habitual, tots dos intervenen com actors i Jaoui torna a encarregar-se de la direcció. El film tracta una vegada més d’un grup de personatges interrelacionats per motius de parentiu, professionals o amorosos —aquí bàsicament dues famílies—, sense que cap d’ells acapari el protagonisme de la trama. Les seves anades i vingudes aniran configurant una sèrie de temes que confluiran en el significat de la paraula “conte”, present des del títol.

Sobretot “Au bout du conte” remet a l’univers dels contes de fades d’una forma gairebé exhaustiva. En un primer nivell fent que les velles rondalles infantils esdevinguin models de conducta pels personatges, com la jove Laura (Agathe Bonitzer) que creu en un príncep (literalment) somiat, i el troba temporalment en un músic quequejant (Arthur Dupont). Però també aquests “contes” es refereixen a les creences sovint discutibles que ajuden a funcionar a les persones: la radioestèsia, l’acupuntura, la Bíblia o la psicoteràpia (per citar algunes de les que es mencionen al film). Fins i tot el molt racional personatge que interpreta Jean-Pierre Bacri, acaba visitant una corrua d’especialistes per contrarestar el vaticini d’una pitonissa. 

Els contes de fades clàssics apareixen sovint citats a la trama de forma molt explícita. Per exemple “La Ventafocs”, encara que qui, en sonar les dotze, fuig del ball i perd la sabata és aquí el príncep. O com a la història de la Blancaneu, la mare de Laura vesteix sempre de negre i està obsessionada per la seva bellesa. Hi ha una escena calcada de la Caputxeta Vermella en la qual Laura (vestida de vermell) es perd en el bosc i es deixa guiar per un desconegut de nom Maxime Wolf (el cantant Benjamin Biolay, més bell tenebrós que mai). I encara Marianne (Agnès Jaoui), la tia de Laura, que apareix vestida de fada bona a la funció que prepara al parvulari on treballa.

Fins i tot visualment el món dels contes està molt present en uns inicis de seqüència que, gràcies a la manipulació digital, prenen la textura d’una il·lústració al “gouache” o l'aquarel·la. I també en uns decorats bigarrats, plens d’elements propis a la vegada de la fantasia i del kitsch: nans de jardí, flamencs de plàstic, maquetes del castell de la Bella Dorment, cérvols, cignes i globus amb forma de peix tropical; gairebé citacions sarcàstiques a una visió Disney de la vida.

Malgrat que la pel·lícula dura gairebé dues hores, algunes de les subtrames (especialment la de les acusacions de contaminació industrial que rep el pare de Laura) pateixen de desnutrició o d'irrellevància; i tanmateix, el conjunt presenta un ritme desequilibrat que segurament es beneficiaria si se li apliqués una moderada poda. El conjunt d’actors està tot perfecte amb menció especial a la calidesa una mica atabalada de Jaoui i la misantropia còmica però també humana de Bacri.

“Au bout du conte” és una observació elegant i subtil d’alguna de les nostres febleses més comunes. Té el grau d’originalitat suficient que la fa desmarcar de productes més genèrics i justifica acostar-s’hi amb curiositat. Sense jugar cap de les seves cartes a fons (ni la comèdia desemboca mai en riallada escandalosa, ni de la ridiculesa dels personatges es fa més llenya que la justa), la seva intel·ligent contenció em sembla la menys evident de les seves virtuts.

VD: finals dels 70 a Madrid

“Crónica madrileña”, també de l’any 81, entra plenament dins del gènere costumista retratant la vida al carrer en el Madrid de la Transición. Encara que ara sembli que en aquells temps tot era “movida” i “modernitat”, també hi havia un inconfusible component caspós: en vaig ser testimoni. Apart de la major o menor exactitud de l’estampa “progre”, és l’única cançó que conec que arremet amb valentia contra l’odiosa tuna. Només per això ja compta amb totes les meves simpaties.

Yo tenía un puesto de bisutería en el centro,

y también vendía a veces posters en el metro,

Chaplin, Jesucristo, Marilyn y el Che Guevara,

Buster Keaton, el Papa y un payasito que lloraba.

Soy hermana de los perros y de toda la canalla,

desayuno en la Latina con un trago de cazalla.

Por las noches me reunía con conjuntos musicales

y cantando en compañía huían todos mis males.

Los vecinos protestaban y con muy malos modales

nos vaciaban encima sus repletos orinales

y llegaba la policía y con sus maneras rústicas,

demostraba que la música no es para todos los mortales.

Ahora vendo lotería por las calles y los bares

he llevado la alegría a muchísimos hogares.

Por las noches sigo unida a cantautores espontáneos,

a pasotas callejeros, trovadores subterráneos.
Un combate de sonidos hay en la Plaza Mayor
Chogüí, chogüí, chogüí, coplas, flamenco y el rock

Yo iba vendiendo fortuna por la calle de Carretas,

y me encontré a la tuna armada de panderetas.

y un tuno muy pinturero de bigotillo incipiente

me dijo: ¡Por ti me muero!, ¡Vente conmigo, vente!

¡No, no!, ¡No, no!...¡Huy! ¡Huy!.
¡Vete tuno, no te quiero vete!,

¡Vuélvete a tu siglo diecisiete!

Pon tus mustios clavelitos en un jarrón,

y se los llevas al balcón de otra muñeca

y le explicas bien a gritos, y le explicas bien a gritos,

como se queda Fonseca.