És un ocell? És un avió? Sens dubte, un ocell

Segons el meu parer, la carrera del mexicà Alejandro González Iñárritu estava dibuixant una clara corba descendent a partir del seu debut amb la formidable “Amores perros”. “21 grams” i “Babel” foren obres interessants, però insatisfactòries, i “Biutiful” (rodada a Barcelona) era pura pornografia del dolor. Sembla que amb “Birdman” ha redreçat aquesta depriment trajectòria i s’ha guanyat els aplaudiments de la pràctica totalitat de la crítica.

El film gira entorn de Riggar Thomson, un actor la carrera del qual va quedar estroncada en negar-se a continuar filmant pel·lícules de super-herois. Dècades més tard intentarà recuperar la fama perduda i un prestigi que mai no va tenir estrenant a Broadway l’adaptació d’un conte de Raymond Carver (“De què parlem quan parlem de l’amor?”) que ha escrit, dirigit i que pensa protagonitzar. No deixa de ser irònic (i molt apropiat) que el paper de Thomson l’interpreti Michael Keaton, qui anys enrere abandonà en el seu millor moment la saga de “Batman”.

L’acció se situa en els dies de pre-estrena de la funció, els quals es revelen plens d’incidents que no auguren res de bo. Al voltant de Riggar trobem la seva filla que li fa d’assistent (Emma Stone), la seva ex-esposa (Amy Ryan), la seva actual xicota i segona actriu (Andrea Riseborough), el seu millor amic i productor (Zach Galifianakis), la primera actriu (Naomi Watts) i l’actor substitut (Edward Norton). El bigarrat conjunt adopta un aire de farsa frenètica que tendeix a l’histrionisme, cosa gens rara atès que ens movem en el món del teatre.

No és, malgrat tot, un film d’intencions realistes sinó més aviat un monòleg interior que es desenvolupa en el cap del protagonista (llàstima de les tres o quatre breus escenes en les quals ell no hi és present) i que accentua la seva subjectivitat en simular que està rodat en un únic pla. Encara que es puguin detectar les costures invisibles entre seqüència i seqüència, la pel·lícula no deixa de ser una fita tècnica admirable on a més s’integren els efectes especials de forma impecable. En aquest sentit, tant González Iñárritu com el seu director de fotografia habitual, l’immens Emmanuel Lubezki, m’obliguen a treure’m el barret; però, formalista com sóc, confesso que tanta filigrana visual m’ha distret una mica del drama humà, suposant que n’hi hagués.

En el capítol actoral, Michael Keaton (una presència sempre incòmoda en pantalla) carrega sobre les seves espatlles el paper de la seva vida i envelleix cinc anys en dues hores sense necessitat de maquillatge ni de sobreactuació. Està d’Oscar, si aquest premi es fixés en treballs com el seu. Norton, fent d’actor de mètodes poc ortodoxes, roba totes les escenes on és present; llàstima que desapareix a mitja pel·li. Zach Galifianakis dóna les seves rèpliques de forma excel·lent i Emma Stone apareix obscurament sexy, molt millor que al darrer Woody Allen. En general, tots estan entre bé i notable, però solen cridar massa (llevat de Ryan, Galifianakis i Lindsay Duncan, que fa de crítica teatral mala persona).

Per accentuar la histèria claustrofòbica imperant, gran part de la banda sonora la formen solos de bateria del jazzman del D.F. Antonio Sánchez, encara que també hi apareixen músiques de Ravel, Mahler i Tchaikovsky de forma discreta que no admet cap ostentació.

“Birdman” m’ha admirat molt, “Birdman” m’ha interessat menys. La crisi existencial d’un home prop de la seixantena, que es pregunta quin serà el seu llegat de cara a la posteritat (encara que només sigui en referència a la petita història domèstica) m’hauria d’afectar, almenys per la via teòrica. No ho fa. González Iñárritu és un pretenciós que escriu en majúscules troballes menors. Ja m'excusareu: fos a fosc.

Mitchell & Saint Laurent

Si avui és dissabte, toca parlar de Joni Mitchell. Precisament ahir vaig llegir a La Vanguardia que la Mitchell havia esdevingut icona de la casa de costura Yves Saint Laurent aquest principi d’any. Confessaré que la moda no és el meu negociat i que més aviat m’esgarrifa, em limitaré doncs a donar testimoni que Hedi Slimane, el dissenyador actual a can YSL, li ha fet a la diva de setanta anys unes fotos en blanc i negre, emmarcada per barret i guitarra. No n’entenc gaire el sentit —m’imagino que tot plegat serà una barreja d’esnobisme i comerç—, o sigui que ho deixaré aquí.

Abans de tornar dissabte vinent a les cançons de “Blue”, apuntaré al breu i explosiu afer que Joni tingué amb James Taylor aquell any 1971. Prova inesperada d’aquella relació la trobem al multimilionari àlbum de Carole King “Tapestry” de 1971, on Joni i James feien cors a “Will You Still Love Me Tomorrow?” (cançó de King i el seu exmarit Gerry Goffin). Ara sabem que la resposta era un “no” contundent: abans que acabés l’any la parella se separaria i Taylor coneixeria la que seria la seva esposa, Carly Simon.

Joan Sales a Mercè Rodoreda (10/10/79)

Pedrolo

Ahir vaig saber, per un amic que té uns fills en un col·legi d’ensenyança primària i de COU [sic], que els han fet llegir Pedrolo a desgrat de tot. Ni cal que us digui quina enrabiada he tingut. Pobres criatures ¿quina idea es faran de la literatura catalana? Potser l’avorriran per sempre més, aneu a saber. Tot això del COU i els llibres que recomanen és un immens guirigall que no hi ha qui ho entengui; l’únic que veig claríssim és que si als nois i a les noies de 15 o 16 anys els fan llegir novel·les de maricons i a més ensopidíssimes i escrites amb els peus, empedrades d’homs i llurs i quelcoms, els agafarà un fàstic pel català que no ho voldran llegir mai més. Hi ha una novel·la d’en Pedrolo que comença textualment així: “Caminava pel novell desenvolupament urbà”. Després de trencar-m’hi el cap, vaig desxifrar-ho: volia dir que caminava per l’eixampla.

De tant en tant sento la temptació de desitjar que déu existeixi, i també de passada la vida eterna (totes les escatologies incloses). Què bonic que seria un judici per libel, calúmnia o mofa-i-befa d'ultratomba, on s'hi vegessin implicades totes les patums literàries del país. Millor que la lluita lliure mexicana o el combat femení sobre llit de fang.

Sexe d’abans

Acabem de veure la primera temporada de “Masters of Sex”, sèrie de Showtime basada en un joc de paraules barat i en les investigacions sexològiques dutes a terme a finals dels anys 50 i principis del 60 pel doctor William Masters i la seva “estreta” col·laboradora Virginia Johnson. La sèrie, desenvolupada per Michelle Ashford, participa de la dèria per l’estètica “vintage”, iniciada per “Mad Men”, que s’admira de tot l’embolcall de la cultura pop del passat recent i comenta en una nota al peu “Déu n’hi do com hem canviat!”. Que, a més, tots els seus capítols girin entorn del sexe i les seves infinites variants no en disminueix evidentment l’interès.

No posaria la mà al foc sobre la veracitat biogràfica de “Masters of Sex”, encara que l’espinada ben documentada que aporten les figures de Masters i Johnson es basi en la realitat. La majoria de personatges circumstancials són segurament inventats, però tots ells il·luminen anècdotes de temps ben poc il·lustrats. Condons i consoladors, fel·lacions i cunnilingus, orgasmes fingits, orgasmes vaginals i orgasmes clitoridis, homosexualitat, fetitxisme, parafílies, embarassos no desitjats, infertilitat, càncers femenins… són conceptes que apareixen des del desconeixement i revelen com, gràcies a les investigacions d’aquesta parella pionera, hem heretat un món una mica més informat i lliure. Més enllà de qüestions purament sexuals, la sèrie aborda també la discriminació professional de gènere i els primers qüestionaments sobre els papers tradicionals d’homes i dones en les relacions sentimentals

La sèrie, o almenys la seva primera temporada, presenta totes les audàcies de la nova escriptura per a televisió: flashbacks i flashforwards, onirismes visuals i auditius, animacions digitals i escenes imaginades que, juntament amb l’estètica purs anys 60, la fan molt atractiva de seguir. La multitud de trames paral·leles, amb una barreja justa de comèdia i drama, i un cas central de tensió sexual no resolta (que és un recurs que no falla mai, encara que aquí s’enfoqui de forma molt insòlita), fan de “Masters of Sex” un producte apte per a qualsevol mena de públic adult.

En el departament interpretatiu, bàsic per sostenir qualsevol sèrie amb pretensions serioses, encapçala el repartiment Michael Sheen com a Doctor William Masters. Aquest gran actor gal·lès, que compta amb el dubtós honor d’haver encarnat fins a tres vegades el primer ministre Tony Blair, fa un treball magistralment contingut (que converteix en demolidores les escasses escletxes de sentiment que deixa escapar). Sheen, a la seva manera discreta i poc efusiva, està de premi; i l’única pega que li trobo és que no me’l crec com un americà de Cleveland, traspua Gran Bretanya per cada porus de la seva pell. Al seu costat, la relativament desconeguda Lizzy Caplan fa una Virginia Johnson irreprotxable en el pla interpretatiu que, a més, pot presumir d’un físic tan atractiu com descaradament morbós.

En aquest tipus de produccions sempre es compta amb actors “veterans, coneguts, o populars” per completar el repartiment amb nota. Aquí fan el paper a la perfecció Ann Dowd, Julianne Nicholson i Beau Bridges (injustícia poètica, perquè el Bridges que estava “beau” era en Jeff). La nostra estimada Allison Janney (la C.J. de “The West Wing”) fa d’esposa insatisfeta durant sis capítols i obtingué l’Emmy a l’Outstanding Guest Actress in a Drama Series aquest passat 2014.

“Masters of Sex” compta amb una temporada més (emesa) i una tercera i final d’aparaulada. No posaria la mà al foc que el nivell es mantingui a tota la resta de la producció, però la brevetat no deixa de ser una virtut i una raó per no cagar-la. Molt aconsellable, en definitiva.

El dimoni de les llistes: Reis 2015

El Pare Noel són els pares; els Reis d'Orient són màgics de debò.

Notícia d’Allais

Vaig llegir sobre Alphonse Allais per primera i última vegada al “Lector in fabula” d’Umberto Eco fa un fotimer d’anys. Allais, escriptor menor de gènere humorístic, tingué la sort de ser fill de la dolça França, pàtria que sempre garanteix una certa dosi de posteritat. Nasqué el 1854 a la vila normanda d’Honfleur a pocs metres de la casa del mateix carrer on dotze anys més tard naixeria el músic Erik Satie, un artista amb el que fàcilment se’l podria emparentar per les seves ocurrències absurdistes. Allais fou periodista, contista i poeta. Com a bon francès, cultivà l’enginy verbal i algunes de les seves invencions no desmereixerien a l’Oulipo. Tal és el cas de les holorimes, parelles de versos homòfons amb significat diferent:
 

Alphonse Allais de l’âme erre et se fout à l’eau.
Ah! l’fond salé de la mer! Hé! Ce fou! Hallo.

Apart de les seves activitats literàries, Allais també es dedicà a la investigació científica en camps tan diversos com la fotografia en color o la síntesi del cautxú. L’any 1881 va patentar un cafè liofilitzat que precedí el Nescafé en 54 anys. Però la meva recuperació d’Allais l’ha desencadenat la seva sèrie de pintures monocromes presentades a partir del1882 al Saló dels Incoherents. Amb títols com “Primera comunió de noies tísiques en temps de neu” o “Collita de tomàquets a càrrec de cardenals apoplèctics a la vora del mar Roig” no deixen de ser acudits de qualitat molt dubtosa, però de perenne èxit comercial: gairebé un segle més tard encara vaig poder comprar a Grenoble una postal negra del túnel del Mont-Blanc enmig d’una pana elèctrica.

Per molta gràcia que ens faci no podem oblidar que aquestes humorades precediren en 25 anys el “Quadrat blanc sobre fons blanc” (1918) de Kasimir Malevitch, considerada com una de les pintures més importants en la història de l’abstracció (quan no la seva expressió més extrema), o sigui que poca conya!

Aquí el suprematisme, aquí uns lectors.

Una de les cites més conegudes de Karl Marx, tal com es pot llegir a “El 18 de Brumari de Louis Napoleon”, dicta que la història es repeteix, “primer com a tragèdia, després com a farsa”. Atenent al cas que m’ocupa es diria que l’art funciona de forma totalment inversa, perquè Allais l’humorista rigué primer (i, per tant, rigué dues vegades), mentre que Malevitch hagué d’adoptar un posat molt seriós perquè el públic no pensés que li estaven aixecant la camisa. En el fons no som gaire lluny de les holorimes: les pintures blanques d’Allais i Malevitch “sonen” igual, però només rimen llunyanament i no signifiquen el mateix. Potser el que importa és la intenció, com diu aquella frase tan queca que acompanya el paper de regal.

Però com que un sol exemple no fa estiu, citaré també l’obra musical original d’Allais titulada “Marxa fúnebre composta pels funerals d’un gran home sord”, una partitura (de tempo ‘Lento rigolando’) verge de notes, perquè “els grans dolors són muts” (segons acotació de l’autor). Caldria esperar a trobar un silenci similar fins al 4’ 33” de John Cage (1952); i, tot que em dol confessar-ho, les bromes s’han demostrat a la llarga molt menys fructíferes que els posicionaments estètics amb els peus plantats a terra.

Contra “primer tragèdia, després farsa”, oposarem “primer broma, després teoria de la broma”. I anirem aguantant com poguem.