Paquito el chocolatero

Comença a fatigar-me la bona disposició universal que tothom sembla sentir envers el papa Francesc actual, home que es presenta com la pura essència del que significa ser proper i trempat, i que cada dia que passa més em recorda el nostre destronat “rey campechano”, corrupte i penques. Francisco (no confondre’l amb el superdotat cantant melòdic valencià) ha esbossat algun gest sorprenent i transgressor, o que així vol presentar-se, segons el seu departament de relacions públiques. S’ha pres “selfies” amb humans de tot pelatge (fins i tot divorciats!), ha rebut un transsexual a les intimitats vaticanes, i quan li han preguntat sobre els homosexuals ha respost “¿Qui sóc jo per jutjar?”.

Perdoni, Paquito, no s’equivoqui, vostè és el papa de Roma, i per tant ha nascut bàsicament per jutjar (i condemnar) tot el que li vingui de gust. Assumeixi el seu rol repugnant, ara no comenci amb fàstics d’última hora. El sis de febrer tocava posar-se del costat dels LGTBfòbics d’Eslovàquia, i ho ha fet perfectament. Li dedicaré tots els meus vòmits.

Música per a la ràdio

Segons la llegenda, Joni Mitchell va escriure “You Turn Me On, I’m a Radio” (M’encens, sóc una ràdio) quan la seva companyia de discos li va demanar una cançó comercial que es pogués emetre a la ràdio. Fos o no escrita amb sarcasme, “You Turn Me On, I’m a Radio”, primer single del seu àlbum “For the Roses”, esdevingué el seu primer Top Ten Hit al Canadà. L’harmònica que se sent és la de Graham Nash.

Si passes per la ciutat
amb un núvol negre a sobre
Marca el número
de qui segur que t’estimarà

Oh, amor, m’encens
Sóc una ràdio
Sóc una emissora de country
Sóc una mica cursi
Sóc una flor silvestre
que et saluda
Una torre de transmissions
que et saluda

I t’estic enviant
aquest senyal d’aquí
Espero que el puguis captar
alt i clar
Sé que no t’agraden les dones febles
T’avorreixes tan de pressa
I no t’agraden les dones fortes
perquè estan al cas dels teus trucs

Però si dubtes massa
Si no em reps bé
Llavors canvia d’emissora
Perquè qui necessita els paràsits?
Fan mal al cap
I t’acabes ensorrant
I el dia se’n va en orris

Des de “Esmorzars amb Barney”
Fins la pregària de comiat
Quina cara tan trista acabes fent
T’ho tornaré a dir
Si encara ets allà escoltant

Si passes per la ciutat
amb un núvol negre a sobre
Marca el número
de qui segur que t’estimarà

Si jeus a la platja
amb el transistor encès
espanta els mosquits
l’amor encara flueix
Si el teu cap diu oblida-ho
però el teu cor encara fumeja
Truca’m a l’emisora
Les línies estan obertes

Corda al rellotge

E. B. White (1899 - 1985) fou un autor americà. Col·laborà amb la revista The New Yorker, escrigué un canònic manual d’estil de la llengua anglesa i alguns textos de literatura infantil que han esdevingut justament famosos, com “Stuart Little” i “Charlotte’s Web”. L’any 1973 un tal senyor Nadeau l'interpel·là sobre les raons que podia adduir per continuar vivint. La seva resposta em sembla inspirada i elegant.

Apreciat senyor Nadeau:

Mentre hi hagi un home íntegre, mentre hi hagi una dona compassiva, s’estendrà el contagi i el panorama no serà desolador. Quan corren temps dolents, l’esperança és l’únic que ens queda. El diumenge al matí em llevaré i donaré corda al rellotge, com una contribució a l’ordre i la perseverança.

Els mariners tenen una expressió sobre el temps meteorològic: diuen que el temps és  un enganyador professional. Suposo que el mateix és cert a la nostra societat humana —les coses poden semblar fosques, llavors s’obre un clar entre els núvols, i tot canvia, de vegades de forma més aviat sobtada. És força obvi que la raça humana ha fet un desori amb la vida d’aquest planeta. Però com a persones probablement guardem llavors de bondat que han jagut durant un temps llarg, a l’espera de brotar quan les condicions siguin adequades. La curiositat humana, la seva perseverança, la seva inventiva, el seu enginy, l’han conduït a una pila de problemes. Només ens queda esperar que aquestes mateixes característiques li permetin sortir-se’n.

Aferra’t al teu barret. Aferra’t a les teves esperances. I dóna corda al teu rellotge, perquè demà serà un altre dia.

Atentament,

(Firmat, E. B. White)

Un museu epistolar

Crec que és un fet incontestable que, tret d’algun excèntric luddita, actualment ningú no escriu cartes. El seu substitut, el correu electrònic (em nego a citar aberracions com el Whatsapp) és només un reflex molt pàl·lid del correu postal i no té res d’aquell calmós xup-xup que abans d’ahir era capaç de crear obres mestres de saviesa i sentiment. Arribats doncs a aquest punt de celebració d’un art en extinció sembla oportú intentar-ne una antologia, com la que ha fet Shaun Usher a “Cartas memorables” (Salamandra, 2014).

Sorprenentment el llibre és molt més irresistible del que caldria esperar i ja et venç amb la carta amb capçalera de Buckingham Palace (imatge de dalt) que obre el volum, on Isabel II d’Anglaterra li tramet al president americà Eisenhower la seva recepta dels “scones”, que tant l’havien impressionat durant una recent visita oficial. Em sembla sensacional llegir en la reial cal·ligrafia frases com “Encara que les quantitats estan pensades per a 16 persones, quan el nombre és menor jo acostumo a reduir la quantitat de farina i llet, però utilitzo els altres ingredients tal i com s’especifiquen”.

Algunes de les cartes del recull són cims indiscutibles de la literatura epistolar, com ara l’estremidora nota on Virginia Woolf reconeix que ja no aguanta més i s’acomiada del seu estimat marit Leonard. O la carta que Maria Estuard li escriu al seu cunyat Enric III de França la vetlla de la seva decapitació. Amb menor valor estilístic, però similar valor històric, hi trobareu telegrames que anuncien l’enfonsament del Titanic o el bombardeig de Pearl Harbour. I ja posats a tocar la fibra, no us perdéssiu l’assenyada carta a la seva viuda que l’explorador Robert Scott va escriure enmig de l’Antàrtida, quan ja no veia sortida viable a la seva excursió recreativa i gèlida. O la d’una viuda coreana que l’any 1586 increpava  l’infidel marit: Com has pogut marxar abans que jo?

Per motius personals m’emociona la carta que Charles Dickens va enviar a The Times el 13 de novembre de 1849 en la qual, després d’assistir a l’atroç espectacle de l’execució d’un matrimoni d’assassins, sol·licita l’abolició de les execucions públiques.:

He presenciat sovint algunes de les pitjors fonts de contaminació general i de corrupció d’aquest país i no crec que hi hagi massa fases de la vida de Londres  que puguin sorprendre’m. Estic solemnement convençut que ni el més enginyós podria inventar per aquesta ciutat un succés que, en el mateix termini de temps, pogués generar tanta ruïna com una execució pública, i quedo estupefacte i horroritzat en comprovar la crueltat que es desplega en el seu entorn. No crec que cap comunitat pugui prosperar si és capaç d’oferir als seus millors ciutadans l’escena d’horror i desmoralització que s’ha representat aquest matí al costat de la presó de Horsemonger Lane i permetre que passi inadvertida o que s’oblidi.

De vegades prenen la paraula ciutadans que no han passat a les enciclopèdies, però que tanmateix el seu testimoni electritza i commou, com és el cas de Lucy Thurston, esposa d’un missioner a les illes Hawaii que li explica a la seva filla amb pèls i senyals com va anar la seva mastectomia sense anestèsia. O, en el que potser és l'espècimen més celebrat  del catàleg, la maliciosa resposta que un ex-esclau fugitiu li va dedicar a la seva antiga mestressa, que li demanava ajuda a poc d’acabar la guerra civil americana.

Hi trobareu peticions de treball, com la molt enginyosa d’Eudora Welty a la revista “The New Yorker” o la de Leonardo da Vinci a Ludovico Sforza. Cartes d’agraïment, com la de la casa Campbell a Andy Warhol (acompanyada de dues caixes de llaunes de sopa de tomàquet). Cartes de rebuig de projectes considerats massa absurds o irreverents, com ara la sèrie “Fawlty Towers” o el film “La vida de Brian”. Cartes divulgatives on Francis Crick, abans de fer-ho públic, li explica al seu fill Michael de dotze anys que acaba de descobrir l’estructura de l’ADN. Cartes humorístiques, com la que Groucho Marx li envia a Woody Allen. I cartes amb consells; literaris, quan el remitent és Ernest Hemingway i el destinatari és Francis Scott Fitzgerald; vitals, quan Scott Fitzgerald escriu amb total tendresa a la seva filla Scottie; i sorprenentment assenyades, quan Ronald Reagan aconsella el seu fill, la vetlla del seu matrimoni. La més surrealista de totes: un Fidel Castro de catorze anys que li demana un bitllet de deu dòlars al president Roosevelt.

El llibre és de gran format, s’ha editat amb molta cura, conté facsímils d’algunes de les cartes i fotografies poc conegudes d’alguns dels corresponsals. És ideal per regalar, però també per regalar-se’l. Jo almenys m’ho he passat molt bé saltant per èpoques diverses, des de la comèdia al drama i del trivial al sublim, però sempre des d’una perspectiva molt íntima. Us deixo una última mostra, la deliciosa carta que Alfred D. Wintle, epítom de l’excentricitat britànica, va escriure al diari “The Times”:

Al director de “The Times”

Senyor:

Li acabo d’escriure una carta llarga.

Després de rellegir-la, l’he llençada a la paperera.

Confio que això mereixi la seva aprovació.

El saluda el seu obedient servidor

(Firma)

6 de febrer de 1946

Coses que li passen al català i que Pau Vidal apunta (a la seva Moleskine o a la seva MiquelRius)

SALA D’ESPERA D’HOSPITAL, INTERIOR DIA: La infermera, catalanoparlant, s’adreça a l’home que acaba de deixar a la porta l’última pacient que ha entrat.
    Infermera: ¿Tú eres el acompañante de tal?
    Home: No sé què diu.
    Infermera (parlant més a poc a poc): Tú, si quieres (indica el passadís), puedes esperar allí.

    L'home fa cara de no entendre-la i ella alça més la veu.

    Infermera, assenyalant-lo a ell amb el dit: Tú (indica el passadís), esperar allí.
    A la dona no se li acut en cap moment que algú que enuncia una frase com “no sé què diu” probablement és algú capaç de comprendre el català, si no de parlar-lo. És més, no hi ha cap altre indret del món on una persona digui “no sé què diu” per comunicar a l’interlocutor que no l’ha entès. Però ni així.

HOTEL CONDES DE BARCELONA, BARCELONA: Roda de premsa de presentació del nou llibre de Paul Auster. A la taula una vintena de periodistes de mitjans de comunicació catalans (un dels quals és el que m’ho explicarà després), els dos editors (en català i en castellà), l’autor i l’intèrpret que traduirà preguntes i respostes, perquè el senyor Auster desconeix tant el català com el castellà. Dels deu periodistes que alcen la mà per preguntar, nou ho fan en castellà. Adreçant-se, lògicament, al traductor, que és de les Borges Blanques.

LA CUEVA DE LAS CULTURAS (ANTIGA SEU DEL BARRI DE SANT PERE DE BARCELONA): A la paret de darrere la barra, una frase amb grans lletres multicolors resumeix com els agrada presentar-se als italians joves i progres fugits de la república de Berlusconi: “Aprendamos lenguas, incluso las inexistentes”. Multicultis, utòpics i poètics. Si preguntes com és que, essent una associació cultural d’italians en terra catalana, ho han escrit en castellà, descobreixes el llop que s’amaga sota la pell d’ovella: “Nosotros no estamos por las lenguas regionales”. Literal.

CARTA AL DIRECTOR DE L’ARA, JUNY 2011: “Un indignat és el que experimenta indignació. La definició d’indignación que dóna el María Moliner és la següent: “Enfado  violento provocado en alguien por una acción injusta o reprobable”. No és estrany, doncs, que els anomenats indignats mostrin un cert grau de violència, si no no serien indignats [les cursives són seves]”. Jordi Arraut, Barcelona.
    El que ja és més estrany, en canvi, és que si vols aclarir el significat d’un mot el busquis en un diccionari d’un altre idioma. Bé, és estrany als llocs normals, és clar.

El marieta imperceptible

Too much of a good thing is wonderful

El sempre intrigant i tònic Steven Soderbergh assegurava l’any 2013 que el “biopic” televisiu “Behind the Candelabra” significaria el seu cant del cigne artístic. Es tracta del tipus d’asseveracions que mai s’haurien de prendre seriosament i de fet no trigaria gaire a desmentir-se per embolicar-se en projectes posteriors, com la sèrie mèdica “The Knick” per a la HBO. De totes maneres en el seu moment l’anunci va sorprendre perquè, sense que es pugui dir que “Behind the Candelabra” és un mal telefilm, no podria ser més convencional en la seva confecció i menys apropiat com a punt final d’una filmografia.

La pel·lícula s’ocupa d’un jove entrenador d’animals, Scott Thorson, que l’any 1977 coneix el famós pianista Liberace i esdevé el seu amant, secretari i xofer durant els propers cinc anys. La relació es deteriora a causa de la creixent addicció a les drogues de Scott, el qual acaba com una joguina trencada després d’un amarg procés de “divorci”. Pocs anys després, el febrer de 1987, Scott assistirà al funeral de Liberace que ha mort de sida encara que no ho hagi volgut reconèixer.

La història que explica “Behind the Candelabra” no és que sigui gaire original: el típic cas de pèrdua d’innocència d’un passerell entre els engranatges del “show business” amb un fort component pigmaliònic afegit. La gràcia de tot plegat rau en el seu protagonista, Władziu Valentino Liberace (1919 - 1987), un pianista de varietés (una mica a la manera de Richard Clayderman) que als Estats Units va ser enormement popular durant dècades. Malgrat els seus aires amaneradíssims, el seu vestuari de boja tronada i els seus espectacles de kitsch apoteòsic era tota una estrella entre els sectors menys sofisticats del públic, els quals no sembla que mai sospitessin sobre la seva homosexualitat (que ell a més negava repetidament). Recordo haver visitat el seu museu a Las Vegas envoltat de famílies pageroles de l’Arkansas profund, tots contemplant amb unció les seves capes d’ermini i el seu piano recobert de cristalls de Swarovski.

Un personatge així permet lliurar-se a veritables excessos en el disseny de producció i Soderbergh en treu tot el profit possible dels vestuaris austro-hongaresos, la decoració fallera i els números musicals psicotrònics. Hauria sigut fàcil en aquest context convertir el propi Liberace en una caricatura, però Michael Douglas (un actor pel qual no acostumo a sentir cap simpatia) troba el punt just d’amanerament versemblant a mig camí entre l’autoengany i el patetisme. També és molt digne d’aplaudiment la seva valentia a l’hora de mostrar unes carns fofes i sense retocs digitals. Pel paper li van donar l’Emmy i el Globus d’Or, merescudíssims. Matt Damon fa de Scott Thorson i també està perfecte, encara que només sigui perquè resulta creïble com a jove de vint-i-pocs anys (quan ell ja depassa la quarantena). En papers menors brillen Dan Aykroyd, com el representant jueu de l’artista, la veterana Debbie Reynolds com mamà Liberace i sobretot Rob Lowe, cirurgià plàstic de pell estiradíssima que em va provocar més d’una riallada incontenible.

Soderbergh, com és habitual en ell, firma la fotografia sota l’àlies Peter Andrews i el muntatge com a Mary Ann Bernard. En una pel·lícula tan implicada amb la cirurgia estètica cal mencionar el treball de maquillatge, simplement excel·lent. El guió és de Richard LaGravenese i, com que es basa en un llibre de memòries que va escriure el propi Scott Thorson, aquest personatge sol aparèixer beneficiat pel paper de víctima propiciatòria. Tot i això, Liberace acaba adquirint també una certa dignitat quasi pòstuma.

“Behind the Candelabra” no conté cap revelació profunda sobre els temes dels que parla, només plaers superficials i pintorescos, amb l’afegitó de dues molt bones interpretacions. Televisió interessant, entretinguda i ben feta, amb un únic misteri al seu interior: ¿com és que a ningú ofenia la palesa i sagnant “mariconada” que constituïa ell solet, l’artista anomenat Liberace?

El dia dels bífids

La recent publicació de l’obra del filòleg Pau Vidal “El bilingüisme mata” (Pòrtic, 2015) ha aixecat una (modesta) onada d’apunts i comentaris a la xarxa, o millor dit l’allau d’opinions l’ha generada una entrevista que l’autor va fer a través de Vilaweb i que potser molts dels opinaires ni se l’han llegida; perquè els catalans ens caracteritzem més que res com a poble per pontificar sobre la nostra llengua per la sola autoritat que ens confereix el fet de parlar-la. Jo, que sí que he llegit el llibre, intentaré comentar una mica el seu contingut, que em sembla molt vàlid; però seré molt prudent a l’hora d’expressar la meva opinió i sempre, no cal dir-ho, exclusivament en qualitat d’usuari.

Abans de continuar voldria desfer un malentès, perquè el títol “El bilingüisme mata” podria induir a fer pensar que Vidal està totalment en contra del bilingüisme, quan en realitat està disposat a reconèixer els seus avantatges a nivell individual, tant a efectes pràctics de comunicació com en el seu paper de catalitzador de l’agilitat mental; en canvi el considera letal per a la llengua, per a la catalana s’entén. La casuística que el bilingüisme propicia és diversa i canviant, fa de mal definir fins i tot a què ens referim quan utilitzem aquest terme; però la sociolingüística té ben estudiat que no és possible la convivència equilibrada de dues llengües, que sempre una d’elles acaba erigint-se en dominant, i que pot fins i tot absorbir-ne l’altra en determinades condicions.

A trenta anys de l’aprovació de la Llei de Normalització Lingüística Pau Vidal certifica el seu fracàs. Comença relativitzant les estadístiques triomfals que els responsables de política lingüística esgrimeixen amb el biaix propi dels seus ben remunerats càrrecs i acaba concloent que el fet que l’actual nombre de parlants de català sigui el més alt de la seva història no ens hauria de fer oblidar que més enllà de la quantitat també cal tenir present la qualitat; o parafrasejant Joan Solà, que el català no s’està morint per falta de parlants sinó per falta de català. La major part de la resta del llibre consisteix en una exposició dels molts indicis que donen la raó a Solà i que fan sospitar de la mala salut de la nostra llengua.

Evidentment el nivell més superficial dels greuges produïts pel frec amb l’espanyol és el del lèxic, un nivell que cap dels implicats considera el més important, tot i que fa mal als ulls. És la postergació de formes genuïnament catalanes per les més properes a l’espanyol: “digerir” enlloc de “pair”, “provar” per “tastar”, “càries” per “dent corcada”, “xocolata a la tassa” per “xocolata desfeta” i un infinit etcètera. Però el deteriorament també afecta a la sintaxi, al sistema pronominal o a la fonètica, amb particular perjudici pels sons més típicament catalans com són la essa sonora o les vocals obertes. Vidal observa que, si abans el catalanoparlant parlava el castellà amb accent català, actualment comença a produir-se l’estrany fenomen que el catalanoparlant ja parla el català amb accent castellà. També cita persones que parlen a la manera “digui/oiga” amb frases que comencen en català i acaben en castellà.

D’entre els motius per l’afebliment del català n’hi ha molts de ben coneguts, des del fet de ser una llengua que no és imprescindible per a viure a Catalunya (i de fet s’hi pot viure perfectament sense conèixer-la), fins al nostre sentiment d’inferioritat que ens fa adreçar-nos a qualsevol desconegut en castellà. Segons Vidal, el mite segons el qual a Barcelona no es parla català es deu a que els de comarques, quan vénen a la capital, imbuïts pel prejudici s’adrecen a tothom en espanyol.

Una altra qüestió difícil d’eradicar és el que l’autor anomena “la síndrome del polvo”:

Què té de més estètic, de més expressiu, de més descriptiu, el mot “polvo” que qualsevol dels equivalents catalans per dir el mateix, començant per “clau”, per haver-se imposat d’una manera tan aclaparadora? (…) Si en una conversa deixes anar que “Ahir vaig fotre un clau de primera, nano”, el teu interlocutor immediatament se t’imaginarà a tu amb barretina i a l’altra (o altre) vestit de sardanista, copulant en un paller d’una masia del Solsonès amb un condó decorat amb les quatre barres; en canvi, si dius “Aquest tio té un polvo”, la representació mental del teu interlocutor serà aquesta possible còpula als lavabos d’una discoteca, o en un cotxe ben llampant o a qualsevol altre escenari de la cosmogonia del que es considera “el món d’avui”.

Aquest desprestigi del català com a llengua poc enrotllada fa que cert jovent de la Catalunya més profunda utilitzi l’espanyol per comunicar-se al pati de l’institut (diu Vidal). De fet, en qüestió de dos dies, el català més correcte i genuí ha esdevingut sinònim de llengua d’avis i de pagesos.

Algú al·legarà que no corren bons temps per a la comunicació verbal, que s’ha perdut la sensibilitat envers la llengua, que el que importa no és l’estil sinó fer-se entendre, i que l’ús de l’espanyol també pateix un visible deteriorament. Sí, d’acord, però davant d’una actitud d’indiferència lingüística generalitzada, l’idioma que parlen gairebé cinc-cents milions de persones té tots els números per absorbir el català sense ni tan sols adonar-se, com una anomalia menor heretada del llatí. Pau Vidal, com amenaça encoberta, posa l’exemple del gallec que ja sembla una mena de castellà d’accent rar al límit de l’extinció.

En tractar-se d’un autor com Pau Vidal, la lectura de “El bilingüisme mata” resulta tan informada i tan entenedora com amena, plena a més d’un munt d’exemples il·lustratius i d’un molt benvingut i lúdic sentit de l’humor. Jo, que de català només tinc el nivell U (d’usuari), em limitaré a corroborar que tot el que l’autor afirma no es desdiu i, fins i tot confirma, la meva experiència del dia a dia. A les darreres planes de l’assaig Vidal exposa o més aviat proposa la seva solució per la supervivència del català. Solució que rau en la seva oficialitat absoluta, o almenys en un tracte estatal preferent. Dit d’una altra manera, s’està defensant l’existència d’un estat català plenament sobirà. Confessaré que els arguments del sobiranisme no sempre em convencen, però que, si parlem de llengua, les tesis d’en Vidal em semblen extremadament persuasives: el català només sobreviurà, si disposa d’un estat propi. I encara, perquè mira que passa amb Andorra, on segurament acabaran parlant portuguès.