El dimoni de les llistes: Preston Sturgess

Les onze regles per tenir èxit a la taquilla:

1. Una noia maca és millor que una de lletja.
2. Una cama és millor que un braç.
3. Un dormitori és millor que una sala d’estar.
4. Una arribada és millor que una partença.
5. Un naixement és millor que una mort.
6. Una persecució és millor que una conversa.
7. Un gos és millor que un paisatge.
8. Un gatet és millor que un gos.
9. Un nadó és millor que un gatet.
10. Un petó és millor que un nadó.
11. Una patacada és el millor de tot.

Grans massacres del Midwest (capítol VII)

Ens va agradar molt i molt la primera temporada de la sèrie televisiva «Fargo», però la segona l’hem adorada incondicionalment. El seu guionista Noah Hawley ho ha tornat a aconseguir: ha revisitat els ambients gèlids de la pel·lícula original dels germans Coen i n’ha reproduït l’atmosfera amb una trama que ens ha mantingut captivats durant deu fascinants capítols.

El lligam entre les dues temporades és força evident (fins i tot els protagonistes de la primera fan un «cameo» per confirmar-ho), ja que el policia que porta el cas aquí (Patrick Wilson) figura que és el mateix personatge interpretat per Keith Carradine a «Fargo 1.0», convenientment traslladat a l’any 1979. Encara més, tindrem l’oportunitat de contemplar com era de petita la Molly Solverson, que tant ens va encaterinar quan la va encarnar l’Allison Tolman, com a única policia intel·ligent de Bemidji, Minnesota.

Igual que passava al film i a la primera temporada televisiva, ben poc del que veurem té cap relació amb la ciutat de Fargo. Aquí l’acció es reparteix entre Luverne, Minnesota i Sioux Falls, South Dakota. Trobarem l’habitual barreja de criminals despietats, pòtols de poble, assassins aficionats i policies ineptes (amb alguna excepció). Curiosament la sèrie pateix un desglaç: comença nevada, però anuncia un març primaveral als últims capítols, o sigui que aquí no patirem tan de fred.

L’índex de violència i de mortaldat és particularment alt i continuat el que no impedeix que predomini l’habitual humor negre; de manera que la contemplació de la sèrie no té res de depriment i sí molt de vigoritzant. Encara més que la primera temporada, aquesta segona es pren un munt de llibertats narratives: digressions, flash-backs, repetició d’escenes anteriors vistes des d’un altre punt de vista, aparició sobtada d’una veu en off al penúltim capítol i fins i tot elements de ciència ficció que malgrat tot no grinyolen. També visualment, apart de l’ambientació a finals dels 70 que sempre garanteix un plus de kitsch marronós, hi ha una bellíssima fotografia del paisatge, uns suggeridors plans zenitals i una molt interessant utilització de la pantalla partida. També la banda sonora, capaç de barrejar Fleetwood Mac, Count Basie, The Chieftains i Devo, amb Manuel de Falla i Gustav Mahler, sense oblidar la música original de Carter Burwell pel film, és pura orfebreria.

Entre els actors compteu l’angelical Patrick Wilson i el veterà Ted Danson, que està envellint molt bé. El pujant Jesse Plemons («Breaking Bad», «Olive Kitteridge») vindria a representar el paper del criminal maldestre i casolà, equivalent al Martin Freeman del primer «Fargo», mentre que Nick Offerman («Parks and Recreation») fa un d’aquells petits papers de secundari pintoresc, capaç de proporcionar-li un munt de premis. No recordo haver vist abans Jean Smart, però fa amb absoluta autoritat el paper de la matriarca del clan criminal dels alemanys (recordeu que som a Minnesota). Però per a mi la gran revelació actoral de «Fargo 2» ha sigut la Kirsten Dunst, una actriu a la que sempre havia odiat i que considerava el súmmum del petardisme. Aquí està insuperable com a perruquera amb inquietuds (totes extretes d’un calendari de cites de Paolo Coelho) i amb cops de cap tan frívols com letals. En el capítol vuitè està simplement gloriosa.

Res, que si no l’heu vista ja us podeu afanyar, que no trobareu enlloc més i en alegre cohabitació guerra de màfies, pel·lícules de Ronald Reagan, placebos contra el càncer, novel·les d’Albert Camus i discussions sobre la duresa de l’aigua a Kansas City. Des d’avui mateix ja pertany al nostre Top-10 particular.

Vanitat i novel·les

Fins ara Edward St Aubyn havia fet tota la seva reputació amb llibres semi-autobiogràfics plens de drogues, aristòcrates i abusos sexuals. La seva última obra «Lost for Words» (2014) té un to molt més lleuger i relaxat, un canvi que no li ha anat pas malament, fins al punt de proporcionar-li el premi Bollinger Everyman Wodehouse. Acaba de ser traslladada al català («No tinc paraules» a Raig Verd, a càrrec de l’incansable Yannick Garcia) i al castellà («Sin palabras» a Literatura Random House, per Cruz Rodríguez Juiz).

Es tracta d’una sàtira sobre els premis literaris en ple segle XXI, encara que la paraula «sàtira» segurament sonarà massa sagnant pel tarannà reposadament britànic del llibre. El (fictici) Elysian Prize de literatura busca premiar la millor novel·la escrita per un autor de la Commonwealth i és al mateix temps una via perquè la companyia de productes agrícoles Elysian netegi una mica la seva consciència de les acusacions dels ecologistes. Podria ser perfectament una paròdia del (molt real) Man Booker Prize, del qual St Aubyn fou finalista l’any 2006.

De tota manera, el món literari anglès queda molt lluny de casa nostra, i difícilment ens reconeixerem en un jurat on conviuen ex-secretàries del Foreign Office, membres jubilats del parlament, catedràtiques d’Oxbridge, columnistes culturals i actors shakespearians. Tampoc ens reconeixerem en la important presència de les cases d’apostes. En l’únic que coincidim, tant Nord com Sud, és en la poca importància que té la literatura, o sigui l’art, en aquestes conteses novel·lesques amb remuneració inclosa.

El llibre conté fragments d’enginyoses paròdies de llibres que podrien ser contemporanis nostres: un thriller barat d’espies, una novel·la històrica protagonitzada per Shakespeare, un sub-Irvin Welsh escrit en argot escocès… Hi ha també eròtiques estratagemes de llit a múltiples bandes, un francès amb tendències deconstructores i una utilització una mica racista dels personatges que provenen del subcontinent indi. Tot plegat, lleuger, tou i inofensiu. Molt civilitzat, molt llegidor, però amb poca grapa. Amb un tema així m’imagino que es podia haver fet una novel·la molt més bèstia i memorable.

Amb l’excusa de Saunders

Prou sabeu que aquests inexistents debats sobre el procés de la traducció m’obsedeixen. I que, si llegeixo Saunders traduït per Yannick Garcia, un instint atàvic reclama que persegueixi els seus punts flacs. Per fer la comparació acurada, necessitaria comptar amb la versió original en anglès de «Secessiolàndia pel pedregar», que no està disponible ni a les nostres biblioteques públiques, ni a les llibreries més anglòfiles de la comarca. A falta de res millor, busco la traducció castellana, «Guerracivilandia en ruinas» (Mondadori, 2005) i acaro les dues.

No he buscat un exemplar qualsevol en castellà, sinó que he anat a la biblioteca Joan Maragall de Sant Gervasi de forma molt deliberada i fetitxista. Perquè allí s’hi allotja el fons de l’escriptora Isabel Núñez. Precisament fa unes setmanes «El Periódico de Catalunya» va publicar una notícia sobre el robatori de llibres pertanyents a aquest llegat i allotjats en aquesta mateixa biblioteca, un fet que ha obligat a guardar-los sota clau (tot i que poden ser manllevats sense més obstacle que el d’haver de demanar-los a les bibliotecàries).

Ignoro el motiu d’aquestes sostraccions llibresques, tot i que les trobo ben comprensibles. Les atractives germanes Núñez, immortalitzades per Mariscal i muses absolutes de la meva generació, constitueixen pura matèria de mitomania. La prematurament desapareguda Isabel, apart de com escriptora, destacà en la defensa de la pervivència d’un arbre del seu barri de Sant Gervasi, un ginjoler (o «azufaifo») que potser acabarà duent el seu nom si l’ajuntament decideix homenatjar-la. El seu elegant Ex Libris està il·lustrat amb la silueta d’aquest arbre i confessaré que m’ha estremit un xic poder acariciar la seva superfície setinada i verda, jo que intento evitar qualsevol fanatisme babau.

Bé, tornem a la qüestió inicial, que era la de confrontar «Secessiolàndia pel pedregar» en traducció de Yannick Garcia i «Guerracivilandia en ruinas» amb translació a càrrec de Javier Calvo. Tant Garcia com Calvo són traductors consumats i creadors amb obra pròpia, de manera que no els hauria d’espantar defensar la seva solvència. Recordem que el títol original és «CivilWarLand in Bad Decline», en referència a un decrèpit parc temàtic sobre la Guerra Civil americana. Crec que la primera part del títol la resol millor Garcia (deixant de banda que «Secessiolàndia pel pedregar» sembla un comentari molt adient sobre l’actualitat política catalana); i és que qualsevol referència a la guerra civil convida a pensar en la nostra, la de casa. En canvi, aquest «pel pedregar» tan col·loquial, traeix la neutralitat de «in Bad Decline» i destapa l’afectació populista del traductor que tanta mania em desvetlla.

Contra un malentès habitual, cal dir ben alt que George Saunders pot descriure contextos insòlits, però que el seu llenguatge i les seves formes són les ben planeres de la societat de consum americana de principis del segle XXI. Per tant, qui aspiri a una bona traducció de Saunders, intentarà ser entenedor de primer nivell i no buscarà perplexitat en el lector. De totes maneres, després de fer-hi unes voltes amb això de les traduccions, he decidit deixar-ho córrer, que ja estic criant fama de perepunyetes impertinent. Només us puc dir que, sempre que pugueu, escolliu la versió original, que és l’única que no enganya.

L’hora dels adéus

Potser només m’ho sembla a mi, però em fa l’efecte que amb l’actual tendència a la cofoia contemplació del melic, hem convertit en matèria artística fets que en èpoques més llunyanes es consideraven pures expressions del cicle de la vida sense res de particular a destacar. Esdeveniments com l’embaràs, la maternitat, l’educació dels fills, la malaltia o la mort dels pares ancians no semblaven experiències dignes d’aplicar-hi la lupa del creador, a menys que no hi concorregués alguna circumstància anòmala. Ara, tothom que té una criatura, es veu amb cor d’escriure un llibre d’autoajuda i a qui se li mor el pare qualsevol caiguda en l’addicció li sembla justificada. Nanni Moretti, bastant més contingut, ha solucionat el «marró» de la mort de la seva mare amb el film «Mia madre». A cap fill entrat en la seixantena li pot venir de nou la mort del progenitor, però almenys l’exercici de dol del director italià resulta més commovedor que no pas la pura jeremiada que caldria esperar.

Moretti s’ha reservat el paper secundari del fill devot que fa tot el possible per acompanyar de la millor manera els últims dies de la mare, mentre que la protagonista és Margherita, la filla obsedida per controlar-ho tot, que es culpabilitza per no poder estar més sovint prop de la seva progenitora. Per no convertir el film en la crònica d’una agonia pressentida, una trama secundària incideix en els problemes tragicòmics que té Margherita, com a directora de cinema, amb un actor italoamericà de comportament imprevisible (John Turturro). Se’n destil·len algunes benvingudes rialles.

Moretti no és un gran actor, però fa molt bé d’ell mateix. Turturro sí que ho és i escapa amb èxit de les trampes que li reserven el guió fins atorgar humanitat a un paper fet a partir de retalls de caricatures. Giulia Lazzarini, la mare, professora de llatí i un cap molt ben moblat en ple procés de perdre tot el mobiliari, està terroríficament esplèndida. Però «Mia madre» pertany en la seva totalitat a Margherita Buy, de llarg la millor actriu italiana en actiu avui dia. Contempleu-la en cadascun dels seus plans, tant més expressiva quan menys obre la boca. Prengueu la lliçó dels seus ulls i de la seva boca.

Estava disposat a escriure que Moretti havia fet un film ortopèdic i ploraner, però qui  ha acabat plorant sóc jo, perquè aquí hi ha emoció a dojo. Gran categoria que desdirà els meus dubtes del paràgraf primer.

La vida com a parc temàtic

En Miquel Adam, apart de ser un escriptor notable i un editor amb molt de nas, és també un publicista de rara eficàcia. Fa anys va proposar-me que m’enviaria sense compromís els llibres de l’editorial on treballava, per si em venia de gust comentar-los. Vaig declinar l’oferta, per allò de no comprometre el meu criteri i posar a prova la meva ferrenya insubornabilitat. El paio, que és a més persona afabilíssima, se les va enginyar perquè travéssim cordial coneixença en viu i en persona, de manera que resultés una descortesia rebutjar-li un regal. Amb aquesta estratagema em va fer a mans «Secessiolàndia pel pedregar», el recull de contes de George Saunders que Edicions de 1984 va publicar l’any passat. Espero que aquest paràgraf introductori aclarirà el marc circumstancial sota el qual comentaré el llibre i m’eximirà de qualsevol sospita de treballar veladament com a propagandista a l’ombra de la indústria editorial.

L’Adam, que és un fan dels contes d’en Saunders (i també dels de l’Etgar Keret) està convençut que l’autor americà no m’agrada gota i per això insisteix a posar-me’l a l’abast, com si la seva freqüentació hagués d’acabar derivant en estima. El seu prejudici es basa en un apunt agredolç que vaig dedicar al recull «Deu de desembre», on en realitat jo no carregava contra Saunders sinó contra el seu traductor Yannick Garcia. No insistiré de moment sobre les arbitrarietats que hi continuo trobant a la feina de Garcia, tot i que ja em sembla significatiu que el llibre es tituli originalment «CivilWarLand in Bad Decline», perfectament neutre en el seu to, mentre que a la traducció aparegui aquest «pel pedregar» tan afectadament col·loquial.

El llibre es compon de sis contes i una «nouvelle»; les set peces s’emmarquen en un context similar: parcs temàtics o d’atraccions, activitats simulades o realitats paral·leles i escapistes. Els protagonistes sempre són pobres infeliços, encarregats de tasques insòlites i laboralment sobre-explotats. L’ambient a la feina és invariablement precari i d’una  insolidaritat generalitzada, mentre que en l’àmbit personal les situacions no són gaire més galdoses. En el conte que dóna títol al volum, per exemple, el narrador és un Inspector de Versemblança Històrica en un parc temàtic sobre la Guerra Civil americana. A «L’encarregat de les onades flaqueja» el protagonista és el responsable de la intensitat del cabdal d’un parc aquàtic, mentre que a «El conseller delegat que feia 200 quilos» ens parla un obès mòrbid que es dedica a exterminar ossos rentadors darrera d’una pantalla de «bonisme» ecologista.

Totes les peripècies que passen als contes solen anar a mal borràs i, malgrat alguns incidents dramàtics, susciten més aviat un efecte de còmica absurditat, com si reflectissin una imatge deformada de les nostres pròpies vides de ciutadans consumistes del Primer Món. El resultat acaba sent repetitiu per la redundància dels seus recursos; fins i tot la «nouvelle» «Recompensa», malgrat el seu ambient distòpic, retrata un enèsim parc on els rics i poderosos moblen un paradís hedonista pagat a cop de cartera. Potser només el relat «Isabelle» escapa a la norma original, i en la seva incòmoda barreja d’opressió racial i deformitat física, assoleix l’excel·lència mitjançant un equilibri molt mesurat del grotesc i la tendresa.

«CivilWarLand in Bad Decline» fou el primer llibre que Saunders va publicar i l’edició catalana conté com a primícia un valuós preàmbul, escrit alguns anys més tard, on el contista revela la gestació d’aquestes pàgines i els molts dubtes que l’acompanyaren. Es tracta d’un document d’interès prioritari per a tots aquells que creguin en el poder tònic de la literatura. També deixa entreveure que George Saunders és una bona persona, detall que no li afegeix cap qualitat literària, però que agradarà a tots els que preferim combregar amb els nostres autors preferits. Malgrat aquest plus del pròleg no seria aquest el llibre que recomanaria per estrenar-se amb Saunders: «Deu de desembre» és l’aposta guanyadora, clarament més madura i variada.

La bellesa del crepuscle

Després d’haver guanyat l’Oscar amb «La Grande Bellezza» no crec que li costés gaire a Paolo Sorrentino aconseguir el pressupost per la seva segona incursió en el cinema parlat en anglès. «Youth» («La joventut») se situa en un balneari suís on coincideixen dos vells amics: un músic ja retirat (Michael Caine) i un director de cinema en el procés de completar el guió de la seva propera pel·lícula (Harvey Keitel). Al seu voltant una sèrie de personatges més aviat pintorescos, entre els quals l’únic que té una mica de pes és la filla del compositor (Rachel Weisz) a qui el marit acaba d’abandonar. Sense trama pròpiament dita, els dies passen entre converses sobre la pròstata i recança o oblit del passat.

No sé si Sorrentino, que té a penes 45 anys, pretén dir alguna cosa profunda sobre una edat, la de la vellesa, que només coneix d’oïda; però a mi, la veritat, tot m’ha sonat purament superficial i d’intencions entre críptiques i erràtiques. En una línia que ja va iniciar a «This Must Be the Place», el director sembla més interessat en el joc d’al·lusions temàtiques, gairebé a la manera d’una composició musical que en el discurs narratiu clàssic. Per descomptat és una manera de fer que no satisfarà tothom, però qui es deixi dur per la indubtable bellesa de les imatges (fotografia de Luca Bigazzi), per l’elegància tan elaborada de la posta en escena i per la magnífica banda sonora (repartida entre l’exquisit David Lang i les cançons de Mark Kozelek, no hi ha dubte que Sorrentino és un melòman descarat), segurament no requerirà més justificacions.

Comptar amb dos actors com Caine i Keitel és una ajuda sense preu a l’hora de defensar uns diàlegs que sovint no superen la trivialitat. És un goig en especial contemplar com Caine ofereix la seva millor interpretació en anys, després de tants papers secundaris amb el pilot automàtic posat. Keitel també està estupend amb la seva característica veu aspra i una atractiva vellesa sense bisturí. Jane Fonda té una sola escena, cap al final, brillant però molt fora de lloc. De totes maneres jo em quedo amb l’actuació de Rachel Weisz —sempre preciosa— la que més s’aproxima al comportament d’una persona de debò.

Les virtuts de «Youth» són més esquerpes que les de «La Grande Bellezza» i el seu relat és més ambigu; li manca potser el cinisme còmplice d’un Jep Gambardella i la fascinació romana que els esquellots de les vaques suïsses mai no podran substituir. Per l’espectador tant pot ser la continuació d’un idil·li, com una total decepció. Tracteu-la amb precaució.