Estampes pulleses: Lecce (2)

Santa Croce

Una de les virtuts principals de la ciutat és la d’haver batejat un estil arquitectònic, l’anomenat «barroc de Lecce», caracteritzat per la seva pedra daurada i les seves decoracions extravagants (demoníaques o bestials, segons els viatgers britànics del segle XVIII). L’estil, en cas que arribés a merèixer aquest nom, només el trobareu aquí (i en els pobles de l'entorn); i, encara que tot sigui discutible, a mi em sembla homologable amb qualsevol altre barroc de la resta del món.

Detall dels celestins

El plat fort d’aquesta manera de fer és la basílica di Santa Croce (1548-1646), actualment enlletgida per treballs de restauració i bastides diverses, tot i que encara deixa entreveure perfils francament emocionants en la bigarrada imatgeria del seu rere fons. Forma impressionant conjunt amb el més sever Palazzo del Governo, antic convent dels celestins. Igualment importants són la catedral i el palau episcopal, prèviament mencionats a l’apunt de fa pocs dies.

Santa Chiara

San Matteo

Chiesa delle Alcantarine

Per descomptat, Lecce pot exhibir encara moltes altres esglésies de façana i planta barroca. N'he seleccionat tres: una de tan senzilla com la de les monges alcantarines, l'escapçada de Santa Chiara i la molt atractiva de San Matteo amb el seu doble joc convex-concau. Em sembla que a casa nostra això del barroc no cau gaire bé, que nosaltres som de gustos més austers i terrenals, que no ens agrada l'excés d'ornamentació i preferim nomenar les coses pel seu nom (que sol ser "romànic" o, a tot estirar, "gòtic català"). Però davant d'aquest barroc excessiu i lluminós que respira tant de Mediterrani, em veig incapaç de girar-li l'esquena. Som molt lluny tant de l'ensucrament austríac, com de l'eixutesa del Gesù romà o de l'esterilitat de l'Escorial (suposant que allò encara qualifiqui com a barroc).

I si no us sembla plaer suficient passejar com un caminant qualsevol davant d'aquestes escenografies solars, sempre podreu entretenir-vos en totes aquelles excrescències figuratives, tallades en pedra, que pul·lulen a l'arquitectura civil de la vila, i que com ja he dit abans incomodaren a tots els viatgers britànics embarcats en el Grand Tour durant el segle XIX. Ai, animetes de càntir!

La mística de la cleca

Si us és familiar, és que heu vist "Inception".

Fa temps que estic intentant deixar aquest gènere estupefaent de les pel·lícules de super-herois, però per tal de mantenir la pau domèstica de tant en tant faig alguna concessió, si veig que la pel·lícula en qüestió mostra algun tret redemptor. Aquest semblava ser el cas del «Doctor Strange» de Scott Derrickson, que podia presumir com a mínim d’un repartiment més que qualificat. No devia de ser l’únic atret pel film, perquè a la primera sessió del diumenge al «Balmes» no hi cabia una agulla, una visió que feia mesos sinó anys que no contemplava.

El personatge titular, creat per Steve Ditko, no és precisament un dels més coneguts de la Marvel, o així m’ho sembla, potser per algunes idiosincràsies seves un xic particulars. El doctor Stephen Stranger (Benedict Cumberbatch) és un neuro-cirurgià tan destre com arrogant que en un accident de cotxe queda amb les facultats disminuïdes. Amb el propòsit de recuperar les seves habilitats, el metge viatja fins al Nepal on es posa en mans d’un personatge misteriós i de gènere indefinit (almenys a la versió en anglès, on se l’anomena The Ancient One i presenta les faccions andrògines de Tilda Swinton) que li obrirà les portes d’una realitat augmentada, curulla d’universos paral·lels, plans astrals i llumetes de colors. Iniciat en aquests misteris sense dificultat aparent, el doctor acabarà descobrint que ha ingressat en una comunitat de super-herois espirituals dedicats a intervenir allà on els molt més físics Avengers (la franquícia més popular de la Marvel) es demostren impotents.

Tota aquesta faramalla pseudo-mística es va revelant a marxes forçades i l’espectador profà l’ha d’assimilar amb certa dificultat, sobretot per culpa de determinades especificitats folklòriques (els Santuaris, l’Ull d’Agamotto, la Capa Levitant, la Dimensió Fosca…) que romanen força inexplicades. Tanmateix en línies generals, ja coneixem la cançó: és allò de la lluita del bé i el mal, dels altres mons que es troben en aquest, del poder que rau al teu interior… T’esperes que en qualsevol moment el mateix Yoda tregui les orelles punxegudes per allí amb els seus super-poders per destrossar la sintaxi. I malgrat l’excés de xerrameca espiritual, no hi falten els combats d’arts marcials o els de pura plantofada, perquè si no no ens trobaríem a can Marvel.

Francament, «Doctor Strange» podria ser una terrible empanada de digestió impossible, si no presentés algun lenitiu. Els petits tocs d’humor que sostrauen transcendència a la fingida seriositat del discurs són molt benvinguts. Per altra banda hi ha un desplegament d’efectes visuals que enlluerna i aclapara alhora. La majoria no són gaire originals, els coneixíem de pel·lícules com «2001» o «Inception», però aquí apareixen elevats a l’enèsima potència, exageració que no fa cap mal al resultat.

I després hi ha els actors i actrius implicats, tots ells molt per sobre del que aquí se’ls demana. Cumberbatch, entrenat gràcies a «Sherlock» en personatges brillants i sobrats, resol el seu paper satisfactòriament i ens arriba a fer creure que podria exercir d’heroi d’acció després d’alguns cursets a la UOC. Swinton, per la seva banda, dota d’inesperada calidesa humana a una figura que és pura collonada «New Age». Tant Rachel McAdams, com a ex-xicota abnegada, o Chiwetel Ejiofor, com a col·lega que no ho acaba de tenir clar, fan passar per bons (gràcies a la seva professionalitat) papers infraescrits. Al pobre Mads Mikkelsen, per culpa del seu físic, li toca ballar amb la més lletja (o amb el més lleig) i es veu obligat, malgrat les seves evidents aptituds, a interpretar un dolent medul·larment convencional.

[Comentari eurocentrista: en una producció americana dels USA, és curiós que tots els papers protagonistes siguin europeus (Cumberbatch, Swinton, Ejiofor, Mikkelsen, Wong...) i McAdams sigui canadenca].

«Doctor Strange» camina, sense assumir-ne el perill, per la corda fluixa que separa el tast de «gourmet» de la patacada. Apte només per consumidors ambivalents i amb estómac agraït.

Aprenents de Matusalem

Anthony Hopkins en el paper de Matusalem

L’incansable, ubic i polifacètic doctor Salvador Macip acaba de publicar el volum de divulgació «¿Es posible frenar el envejecimiento?» [No indico l’editorial perquè és un llibre de quiosc lligat al diari «EL PAÍS», tot i que crec que es pot adquirir independentment], una qüestió palpitant per a tots aquells que estem assolint allò que pietosament s’anomena «una edat». En una època en la qual els avenços de la medicina cada vegada disposen de més eines per combatre la malaltia i per tant l’esperança de vida augmenta amb pas ferm, és lògic plantejar-se si existeix un límit biològic per la data de caducitat dels humans o bé la ciència pot trobar la manera de retardar o aturar els processos d’envelliment. No hi ha dubte que és una àrea d’investigació que actualment es troba a la cresta de l’onada en societats pròsperes i salubres, molt segurament per la quantitat de calés que suposarien formar part del negoci.

En Salvador, amb la claredat i concisió que li concedeix la seva àmplia experiència de divulgador, comença descrivint les causes de l’envelliment, des de les genètiques fins les que es poden atribuir a l’entorn. Passa a continuació a explicar les diverses marques de l’envelliment a nivell cel·lular, potser la part més estrictament biològica i la que més eixuta se m'ha fet.

L’interès es reviscola quan comencen a proposar-se solucions per frenar l’envelliment —antioxidants, hormones, manipulació de cèl·lules mare o fins i tot passar gana de forma controlada—. Malauradament, i a diferència dels llibres d’autoajuda, la ciència és encara incapaç d’oferir respostes conclusives sobre aquests mètodes, i s’ha de limitar a emetre un frustrant «tot és molt més complicat del que semblava d’entrada». O sigui que de moment caldrà armar-se de paciència i continuar investigant.

Una tercera part es pregunta quin sentit biològic té el fet d’envellir, llegint-lo en relació a la teoria de l’evolució, i acaba amb les conseqüències socials d'una vida prolongada, des dels perills de la sobrepoblació fins a la fractura que es produiria entre els rics que es podrien permetre una segona joventut i els pringats  que haurien de continuar morint a l'estil clàssic.

De la lectura de «¿Es posible frenar el envejecimiento?» m'han quedat clares un parell de coses. La primera que, més enllà de solucions purament cosmètiques (bòtox, tints...), no hi ha ara per ara al mercat cap medicina que freni veritablement l'envelliment; o sigui que no val la pena gastar-se els quartos amb suposades cremes "anti-aging". La segona (i més trista), que jo ja faig tard i que aquest avenços que anuncia el doctor Macip els hauran de veure els meus fills o els meus néts.

Estampes pulleses: Lecce (1)

I finalment arribo a l’inici de tot, Lecce, aquella ciutat entrevista en un film, que actuà com cant de sirena i motivà les vacances pulleses. Lecce, l’antiga Lupiae llatina, segona ciutat de la regió (95.000 habitants), capital de la península salentina i candidata a capital europea de la cultura el 2019. Pels fabricants d’eslògans i simplificacions és també coneguda com «la Florència barroca», un títol que li ve una mica ample, encara que és innegable el predomini de l’arquitectura barroca en el nucli urbà.

Mitja part dels propileus de Lecce

Sigui com sigui, Lecce és una ciutat única i meravellosa que paga la pena visitar. Potser la millor introducció l’ofereixen les seves dues places principals, espectaculars i contradictòries, cadascuna la negació de l’altra. La Piazza del Duomo és un cas insòlit de plaça closa: la seva única entrada la flanquegen uns propileus que daten del segle XVIII. Al seu interior un continu de façanes barroques amb el palau episcopal i la catedral com a plats forts. La catedral, impressionant mostra de l’estil barroc, completada l’any 1689 pel mestre Giuseppe Zimbalo, presenta un campanar quadrat de 72 vertiginosos metres i una falsa façana lateral que dona la benvinguda als espectadors. Al capvespre la plaça s’omple de tafaners, atrets com mosques a la mel per l’estètica d’un entorn inesperat. Tampoc us hauria d’estranyar la presència d’un fotògraf i d’uns nuvis acabats de casar en ple reportatge de noces.

Plaça estupenda. La núvia és a la dreta. La façana és falsa.

La central Piazza Sant’Oronzo (patró de la vila), en canvi, és un desastre urbanístic que ens fa recordar el calaix de sastre de la nostra plaça de Catalunya de Barcelona, tot i que els seus components, considerats per separat, són infinitament més distingits. Al bell mig hi ha un incòmode amfiteatre romà, redescobert fa quatre dies. Una d’aquestes nits hi vam veure actuar davant d’aquelles grades seculars l’ex «New Order» Peter Hook amb alguns dels seus còmplices (interpretaven «Unknown Pleasures» de cap a peus) i alguna neurona circuità al nostre cervell.

La figura del sant oficial s’eleva sobre una columna cedida des de Brindisi, una d’aquelles que vint segles enrere marcaven el final de la Via Appia i ara són matèria de «souvenir». Al seu costat hi ha un edifici cúbic, peculiar i cívic que és anomenat Sedile i una petita església dedicada a Sant Marc. El conjunt és indigest però incomparable.

Bob Dylan o Heliogàbal?

Curiós que, quan es concedia el Nobel d’anys anteriors, sempre hi havia algú que lamentava melancòlicament la no-concessió a un altre escriptor preferit seu (ompliu els espais perceptius amb el nom que més us plagui), sense discutir tanmateix la decisió de l’Acadèmia Sueca. Però enguany, qui més qui menys tots hem esdevingut crítics de poesia amb llicència per matar, i un bon grapat ha dictaminat (sense arguments conclusius) que Bob Dylan no escriu poesia de consistència suficient. O el que encara els sembla pitjor, que la lletra va acompanyada de música i per tant no es pot considerar literatura.

Negar-li la categoria de literatura a allò que fa el senyor Robert Zimmerman no mereix ni un sol segons de discussió. En quant a la seva qualitat, tothom té dret a opinar, encara que, com la ignorància és agosarada, sospito que molts opinaires no han mamat més Dylan que les versions nostrades que entonàvem durant els nostres anys d’esplai al cau. Tant se val, el mal primordial de la polèmica és que ens prenem aquests premis massa seriosament. Per a mi, el principal al·licient del Nobel de Literatura és el de descobrir-me autors de vàlua que encara desconeixia i amb els que potser no hauria ensopegat mai si no fos pel guardó. He d’agrair-li per tant tresors de les lletres com són Naguib Mahfouz, Kenzaburō Ōe, Wisława Szymborska, Imre Kertész o Svetlana Alexievich.

Per descomptat, el Nobel 2016 no ha acomplert aquesta funció reveladora, ja que a Dylan el coneixien fins i tot les rates de claveguera; per això per fer el descobriment de la temporada he hagut de girar el cap en direcció als menys famosos premis Princesa d’Astúries i a la figura de Mary Beard. Aquesta quasi coetània meva, professora a la Universitat de Cambridge d’Antiguitat Clàssica, s’acredita com a divulgadora irrebatible així que se la coneix una mica. No he llegit encara cap dels seus llibres, però les sèries que ha cuinat per la BBC («Pompeii: Life and Death in a Roman Town», «Meet the Romans» o «Ultimate Rome: Empire Without Limit») són totes elles irresistibles.

El propòsit de Beard és el d’apropar-nos als antics romans, tot subratllant la seva humanitat, fent-nos partícips de les seves emocions i connectant-nos amb un llegat que és encara viu. El seu llenguatge planer, els seus arravataments viscerals i el seu aire definitivament trempat de tieta excèntrica venç qualsevol prejudici sobre l’excessiu protagonisme que podrien al·legar uns possibles detractors. Efectivament, la veureu al centre de gairebé qualsevol pla de les tres sèries. Però una comunicadora de raça com és ella, s’ho pot permetre. Igual que es pot permetre calçar sabates esportives recobertes de lluentons i circular per les empedrades vies romanes en lleugera bicicleta.

Imagino que Beard forma part d’una generació d’historiadors recents que intenta trencar tronats prejudicis sobre l’antigor i que dona [primícia ortogràfica!] prioritat a la veu dels desfavorits. Qüestiona així la repetida llegenda de la depravació dels emperadors romans, denuncia el masclisme inherent de l’imperi i defensa el seu cosmopolitisme inclusiu. Aquesta visió esquerranosa, feminista i europeista li ha costat a l’autora alguns linxaments sonats per part de les hordes favorables al Brexit.

Com que els únics arguments emprats per atacar-la (de la forma més ofensiva) eren els seus indissimulats cabells grisos, les seves dents de castor i com de poc s’assemblava a Angelina Jolie, convindrem que qualsevol sentit de decència es troba del costat de la Beard. I, si no, mireu els seus programes televisius per acabar-vos de convèncer.

Fer-se gran no és una bicoca

Finalment hem vist «L’avenir» de l’emergent Mia Hansen-Løve: l’esquer d’Isabelle Huppert acaba sent difícil de resistir. Aquí l’exímia actriu interpreta Nathalie, una professora de filosofia d’institut amb la seixantena a l’esquena i una vida prou baquetejada, tot i que diria que a les antípodes del nostre Merlí nacional. Les coses que li passen a aquesta Nathalie són més aviat desagradables —el marit fuig amb una mossa més jove, la mare se li torna agressivament senil, els seus editors la condemnen a l’ostracisme per obsoleta, i el seu alumne favorit la qüestiona per ser incapaç de seguir els seus ideals—; com si la tesi de «L’avenir» fos que la vellesa no conté gaires alegries.

Bé, seria injust parlar de tesi en una pel·lícula tan naturalista com aquesta, on l’únic que es mostra és que la vida és com és, i que de vegades toca riure i d’altres plorar. En tot cas la Nathalie protagonista, demostra una resiliència propera a la de la Michèle Leblanc d’«Elle», encara que un punt menys sardònica. Mia Hansen-Løve continua parlant-nos de la seva família d’una manera aparentment desdramatitzada, tal com raja. Si «Eden» fou el film dedicat al germà, ara li ha tocat a la mare, també professora de filosofia.

Tant «Eden» com «L’avenir» són obres totalment mancades d’alè dramàtic, però també marcades per una seguretat de traç, i un coneixement del funcionament de l’ésser humà, que impedeix a la directora qualsevol pas en fals. Un cop superades les expectatives, t’adones que no presenciaràs la redempció d’una sexagenària qualsevol, que la vida no s’adapta a les pautes de camí de perfecció d’un Paulo Coelho, ni tan sols d’un Albert Espinosa.

I encara queda el goig de contemplar el treball de l’Huppert. Si no és la millor actriu mundial el 23 d’octubre de 2016, deu ser perquè no coneixem les seves competidores. Acostumats a veure-la en papers torturats, no deixa de ser una alegria que aquí s’exhibeixi impacient, sensualment natural, favorable al sistema i fins i tot vulgar.

Fins que la família ens separi

Pel·lícula a pel·lícula Ira Sachs es va erigint en cronista discret i ple d’humanitat de les petites vides dels habitants de Nova York. Després de la molt tendra «L’amor és estrany», torna a colpir-nos amb la magistral «Little Men» (oblidem-nos de l’horrible «Verano en Brooklyn», que és com l'han trasplantada aquí).

Quan el seu pare mor, Brian (Greg Kinnear), un actor teatral de segona, hereta la seva casa a Brooklyn i s’hi trasllada amb la seva esposa psicoterapeuta (Jennifer Ehle) i el seu fill adolescent Jake (Theo Taplitz). La planta inferior de l’edifici la té llogada una modista xilena (Paulina García) amb un fill també adolescent, Tony (MIchael Barbieri). Tot i que Jake és tímid i introvertit i Tony sociable i xerraire, aviat s’estableix una forta amistat entre els dos nois, propiciada per les moltes hores de lleure dels mesos d’estiu. A esquena dels joves, els adults s’enfronten a un conflicte d’interessos, ja que el barri està pujant de categoria (allò que en diuen «gentrificació») i s’imposa una pujada dràstica dels lloguers que amb tota probabilitat la immigrant xilena no podrà pagar.

De totes les maneres possibles d’encarar una història així, els guionistes Mauricio Zacharias i el propi director Sachs opten per la menys espectacular, però també la menys tramposa. No hi ha personatges bons ni dolents, cadascun té les seves raons, i a falta de sorprenents girs de guió, tothom en sortirà perdent en certa manera, almenys a nivell emocional. Aquesta manera de narrar, que tant evita el dramatisme, però que tant respecta la veritat humana, acaba actuant com una càrrega de profunditat infinitament més devastadora que qualsevol melodrama. No crec que sigui casual que Brian, el pare, estigui fent de Trigorin en una versió off-off-Broadway de «La gavina», perquè «Little Men» comparteix les maneres del que toca la fibra com qui no vol la cosa, les d’Eric Rohmer i Jean Renoir, però sobretot les d’Anton Txekhov.

Sachs dirigeix amb aparent falta de pretensions, tot i que filma els passejos sobre rodes dels adolescents en un to gairebé extàtic, molt ben acompanyats per la vibrant banda sonora de l’ex-Tindersticks Dickon Hinchliffe. I aconsegueix grans interpretacions de pràcticament tots els actors. García i Kinnear, sense necessitat d’entonar àries de bravura, estan perfectes. Ehle, té un paper més ingrat, igual que Alfred Molina, que és la primera vegada en la seva carrera que el sento parlar en espanyol.

Però els veritables herois de «Little Men», i ja ho indica el títol, són els seus protagonistes de tretze anys. Rarament he vist representada amb tanta genuïnitat l’encaterinament fabulós d’una amistat juvenil entre dos adolescents aprenents d’home. Hi ha també una mica d’amor, d’aquell que no gosa dir el seu nom, quan hi ha dos mascles implicats. Però tot s’explica des de l’enlluernament compartit. Theo Taplitz està irreprotxable en el paper de l’hipersensible Jake; però Michael Barbieri, com a Tony, l’eclipsa sense problemes amb l’energia i la loquacitat d’un Al Pacino imberbe.

He sortit de la projecció de «Little Men» amb el cor fet pols i amb l’obvietat (al pensament) que acabo de veure una de les millors pel·lícules de l’any. Com conciliar tot això?