He vist la seqüela «Kingsman: El Cercle Daurat» de Matthew Vaughn sense haver tingut tractes amb l’anterior «Kingsman», però crec que ho he entès gairebé tot. Al cap i a la fi, no estem parlant d’astrofísica. Aquests Kingsmen, agents secrets de britànica elegància i seu a una sastreria de Saville Row, per la seva actitud flegmàtica i el seu arsenal de «gadgets» semblen hereus passats de rosca del primer James Bond. El quid d’aquest segon lliurament és la intervenció d’una agència d’espionatge equivalent a l’altre costat de l’Atlàntic, l’existència de la qual dona ocasió a alguna brometa sobre les diferències entre ianquis i britànics (o dues nacions separades per una mateixa llengua, com segurament va dir Oscar Wilde).
La trama, que es relaciona amb el consum global de substàncies estupefaents, té la seva gràcia i molta més solta que els «macguffins» habituals d’un film de James Bond. El jove Taron Egerton, que exerceix de protagonista, mostra autoritat i fins i tot un cert sentiment en un paper que podria ser pura paròdia. Al seu costat, Colin Firth i Mark Strong defensen amb discreta eficiència els dos personatges que més s’apropen a la idea de coprotagonistes. Julianne Moore fa de l’arxi-dolenta Poppy Adams amb excessos de gran guinyol que a mi m’han encantat, però que no han agradat igual a tots els de casa. Afegiu-hi el puixant Pedro Pascal («Joc de Trons», «Narcos»), més un ninot articulat que un veritable personatge, per completar el repòquer d’actors que s’hi esforcen.
Com en tota producció de gran pressupost, hi col·laboren grans noms de la pantalla (o del món de la «celebrity»), als quals se’ls exigeix poca cosa més que no desentonar en els seus deslluïts papers. No em fa cap pena Poppy Delevingne (la germana desmillorada de Cara); però actors i actrius com Halle Berry, Jeff Bridges, Channing Tatum, Bruce Greenwood, Michael Gambon o Emily Watson mereixen una mica més de dignitat a l’hora de guanyar-se les garrofes. I a més hi ha Sir Elton John (beneït sigui). Alguns que han fet crítica del film, troben excessiva la seva presència. Per a mi, no li agrairé prou que hagi protagonitzat els dos o tres únics gags que m’han fet somriure.
Com en tota bona pel·lícula del 007, un element important és el catau del dolent; i cal dir que aquest té un disseny delirant i espectacular (com pràcticament tot el disseny de producció). Bones escenes d’acció —malauradament la millor és la que prologa el film—, però massa llargues i caricaturesques; fan venir al cap els curts animats de Looney Tunes [i és que entres al cinema per evadir-te i la realitat no para d’assaltar-te].
Em diu en Josep que el primer Kingsman era millor. A mi no m’ha molestat veure aquest «Kingsman: The Golden Circle», tot i que reconec que és una rucada i que 140 minuts de rucada acaben sent un gra massa. Però qualsevol pel·lícula que inclogui alhora Julianne Moore, Elton John i el paquet de Channing Tatum sempre em mereixerà un respecte.
