Primer amor, últim amor

Què preferiríeu: estimar molt i patir molt, o estimar poc i patir poc? Vejam, em penso que, al capdavall, és l'únic dilema vàlid.

Es pot assenyalar (encertadament) que no és un dilema vàlid. Perquè no tenim elecció. Si en tinguéssim, seríem al davant d'un dilema. Però, com que no és així, no hi som pas. Qui pot controlar quant estima? Si es pot controlar, no és amor. No sé com anomenar-ho, llavors, però no és pas amor.

La majoria de nosaltres només tenim una història per explicar. No vull dir que només ens passi això una vegada a la vida: ens passen mil coses que convertim en incomptables històries. Ara bé, només n'hi ha una que importi, a la llarga només una val la pena explicar-la. I la meva és aquesta.

De forma tan contundent (i amb vocació d'inici antològic) comença "L'única història", la darrera novel·la de Julian Barnes (aquí en traducció d'Alexandre Gombau i Arnau per Angle Editorial). Paul Roberts, el seu protagonista, ens explica la seva crucial relació amorosa amb Susan Macleod iniciada als anys 60 en una zona residencial al sud de Londres, en concret a les pistes de tennis de l'exclusiu club local. Quan es van conèixer, Paul era un estudiant universitari de 19 anys, mentre que Susan era una mestressa de casa de 48 anys amb dues filles adultes. Contra tot pronòstic, l'aventura inicial va prolongar-se en el temps tot superant les esperables contrarietats i, decidits a enfrontar-se al món, van marxar a viure junts, una opció que els suposaria l'ostracisme social.

L'orgull cofoi i juvenil d'un primer amor, de vegades amaga conseqüències que marcaran tota una vida amb paraules brutes que contaminen, com ho són violència conjugal, depressió, alcoholisme o demència. Paul Roberts ens explica des de la vellesa com aquell primer amor per Susan serà la llavor de tota la seva biografia, fins i tot quan Susan va ser absent, o després de la seva mort. De forma similar a "El sentit d'un final", el narrador reescriu el passat i es pregunta fins a quin punt és fiable el seu record. Pel camí hi inclou bones reflexions sobre el que significa estimar (i les apunta a una llibreta, de la qual les esborra quan ja no se les creu).

Barnes és un gat vell de l'escriptura, capaç de confegir una novel·la formalment perfecta (tres parts successives, en primera, segona i tercera persona narrativa del singular ho testifiquen), fins i tot inspiradora d'una mena d'atmosfera romàntica mereixedora d'un Man Booker. A l'autor estic disposat a deixar-li passar quasi tot, fins i tot un cul de sac. Tan britànic ell, potser la passió amorosa contrariada no és el tema que més li convé. La veritat és que me l'he empassada igualment amb plaer total. De vegades intel·ligència i ofici supleixen qualsevol altra mancança. Excel·lent!

Qui roba a un lladre...

Volen fer passar "La caiguda de l'imperi americà" de Denys Arcand com a tercera part de la trilogia començada amb "El declini de l'imperi americà" i prosseguida a "Les invasions bàrbares"; però la veritat és que, més enllà de la similitud del títol i d'una certa voluntat de radiografia del present, poc té a veure amb els films anteriors.

Pierre-Paul (Alexandre Landry), doctorat en filosofia i ment brillant, es guanya la vida fent de repartidor a Montreal. Un dia es topa amb un atracament i de forma fortuïta queda en possessió de dues bosses de diners. El seu doble objectiu serà preservar aquesta fortuna (que busquen tant la policia com les màfies locals) i dedicar-la a fins honorables. Alguns criminals especialitzats en blanqueig de capitals seran una ajuda inestimable.

De forma certament esquemàtica la pel·lícula mostra una societat on conviuen els corruptes evasors fiscals al capdamunt de la piràmide predatòria i els pàries sense sostre a l'extrem oposat. No es tracta d'una anàlisi gaire profunda, però la trama és distreta i està narrada en un to que voreja la comèdia. Mai no ha fet nosa que un conte contingui un vell delinqüent trapella, una prostituta de bon cor o una banda picaresca i multiracial. I, reconeguem-ho, ja era hora que un filòsof sense feina s'endugués la noia i els milions.

Un món de metros: Pittsburg

Pittsburg (Ohio) disposa de dues línies de tren lleuger des de 1984. Són 46 quilòmetres i 53 estacions. L'únic destacable d'un mapa que no té res de destacable és que les dues línies (la blava i la vermella) van néixer siameses i els hi costa seguir itineraris separats. Vualà!

Fatiga de materials

"Wanderlust" (que es podria traduir com ganes de vagarejar, de deambular sense destí) és una coproducció de l'any passat entre la BBC i Netflix, cosa que garanteix una certa qualitat formal. Consta de sis capítols de prop d'una hora escrits tots per Nick Payne.

Joy (Toni Collette) i Alan (Steven Mackintosh) —ella terapeuta, ell professor d'institut— porten molts anys casats, els suficients per haver engendrat tres fills que ara ja son adults. Per tant no és tan estrany que a l'hora d'enllitar-se l'activitat sexual sigui nul·la. Un parell d'encontres fora de la parella els obre la possibilitat d'una relació oberta (sincera i sense opció a l'enamorament). No cal ser una llumenera per preveure que els resultats seran desastrosos. Paral·lelament seguirem també els respectius problemes eròtico-sentimentals dels tres fills i de diversos veïns, pacients i saludats.

Els quatre primers capítols passen bé, gràcies a bones interpretacions, una posada en escena imaginativa i una banda sonora plena de delicioses cançons més aviat "indie". El cinquè capítol és un d'aquells "tours de force" formals —una sessió terapèutica d'una hora entre les actrius Toni Collette i Sophie Okonedo—, que quan surten bé mereixen rendida admiració per part de la crítica. Aquí se salda amb el veredicte de rotllo infumable, farcit de psicologismes sense grapa que tot ho solucionen.

A l'episodi final tot es resol de forma positiva per a tots els personatges grans i petits, de manera tan forçada com tediosa. Potser no calia haver fet tot aquest viatge per acabar molt a prop d'on havíem començat. L'única justificació per contemplar les sis parts de "Wanderlust" és comprovar una vegada més com de bona és la Toni Collette fent la seva feina. No és un atractiu menor.

Cicatrius

Antonio Banderas i Nora Navas

L'obra de Pedro Almodóvar ha estat sovint protagonitzada per personatges que eren directors de cinema ("La ley del deseo", "Átame", "La mala educación", "Los abrazos rotos"); però segurament no hi ha hagut cap tan íntimament lligat amb les vivències personals del realitzador manxec com el Salvador Mallo de "Dolor y gloria". Per descomptat no vol dir això que la pel·lícula sigui un reflex fidedigne de la biografia del propi Almodóvar; però sí que es percep darrera de la peripècia narrada un rerefons d'experiència viscuda.

Salvador Mallo (encarnat per Antonio Banderas en un dels millors papers de la seva no sempre llustrosa carrera) és un director de cinema prematurament retirat a causa de dolorosos problemes físics (asma, migranyes, ofecs, mal d'esquena...), però també de problemes de caire més mental (pànic, fòbies, depressió...) La restauració d'una antiga pel·lícula seva i una nova oportunitat de presentar-la en societat remourà antigues ferides del seu passat i l'enfrontarà amb els moments més importants de la seva vida.

Rarament Almodóvar havia firmat un guió tan serè, ric i rodó, tan generós amb el perdó a les ferides del passat i tan agraït al poder sanador de la sala fosca del cinema. Hi ha aquí poc lloc per l'estirabot i, en canvi, molta emoció continguda i perfectament retratada. Bona part del mèrit correspon als actors (i a l'escriptura i direcció de les escenes que representen). Després del ja mencionat Banderas, destaquen un lluminós Leonardo Sbaraglia (en un moment de rara i difícil felicitat), Asier Etxeandia (fabulosa bèstia escènica, representant aquí el purgatori de la droga) i especialment Julieta Serrano (punyent i fantàstica sense pal·liatius). Nora Navas, amb perruca rossa impossible, m'ha semblat una mica desaprofitada. Penélope Cruz continua funcionant perfectament com a presència neorealista italiana.

La factoria Almodóvar continua a tota vela: no hi falta ni el competent muntatge de Teresa Font, ni la sofisticada banda sonora d'Alberto Iglesias, ni la cristal·lina cinematotografia pop de José Luis Alcaine. Al film hi ha molt més dolor que glòria; però conclou en un moment meravellós. Perfecte.

A la primera sessió de dimarts passat a l'Aribau les iaies van aplaudir moderadament (també hi hagué topades intempestives i a la grenya). Són reaccions impulsives no gaire freqüents.

Boig de gana

Al nostre club de lectura particular (que «cuando llueve, se moja como los demás») hem fet «Fam» del noruec Knut Hamsun, potser com a involuntari i llunyà homenatge a les estades escandinaves de la Comtessa Àgueda.  Hamsun, que rebé el Nobel l’any 1920, visqué prou temps (morí el 1952 als 92 anys) perquè tots els que li ho havien concedit se’n penedissin, després d’haver de presenciar com col·laborava amb els nazis voluntàriament i sense gota de contrició durant la Segona Guerra Mundial.

Fins i tot amb aquesta motxilla de mal rotllo, les seves obres continuen sent perfectament defensables, especialment «Fam» (1890), un text extraordinari que va obrir camins inesperats a la novel·lística europea. El protagonitza un jove escriptor innominat que en primera persona ens descriu quatre jornades episòdiques esmerçades en buscar-se el sustent a Kristiania (l’antic nom d’Oslo). Convençut de la seva vàlua literària, el noi evita implicar-se en feines prosaiques que res tinguin a veure amb el seu art i en conseqüència va sumint-se en un estat de sòrdida misèria, de la qual la fam que pateix és el seu tret més destacable.

Potser des de la novel·la picaresca no havíem vist emprar la gana com a principal motor narratiu, allà com a comèdia, aquí com a drama grotesc. Veurem com el narrador, per culpa de l’estómac buit, mastega serradures i xucla còdols, quan no posa en perill les seves eines de treball tot mossegant un llapis o el seu propi dit. Es tracta d’un personatge emparentat amb Dostoievski, més rus que no pas escandinau, capaç de passar del paroxisme eufòric a la paranoia enfollida en el breu trànsit d’un paràgraf.

Sorprèn com aquest personatge paupèrrim es desprèn tan fàcilment dels pocs diners dels que disposa i fa marrada per lliurar almoines als no tan necessitats, renuncia als guanys immerescuts i fins i tot refusa un àpat calent, no se sap si per l’orgull de mantenir les aparences o per pura ximpleria radical heretada de les novel·les russes.

«Fam» presenta una visió de la ciutat moderna, enfollida i febrosa, compassiva i cruel. La narració ens és filtrada per un personatge d’objectivitat poc fiable, que viu tant com imagina. Qui és, per exemple, aquesta Ylajali (de nom inventat pel protagonista) senyora partícip d’algunes escenes d’erotisme suau i despistat?

Quan tot sembla a punt de desembocar en un deliri suïcida sense possibilitat de retorn, el llibre troba una redempció final i aconsegueix que el narrador sigui contractat com a personal de morralla per un vaixell de pesca rus. «Fam» és cosa seriosa, res a veure amb tot el que havíeu conegut abans. Llegiu això, feu-me el favor.

El meu cap va recuperar la claredat i vaig entendre que m’estava morint. Vaig estirar les mans i em vaig empènyer cap enrere per separar-me de la paret. El carrer continuava rodant. Em vaig posar a esbufegar de ràbia i vaig lluitar amb tota l’ànima contra la meva misèria, mantenint-me ferm amb valentia per no caure. No tenia intenció de desplomar-me, volia morir dempeus. Un carro de treball va passar per davant a poc a poc i veig que va carregat de patates, però per ràbia i pura obstinació m’empatollo a afirmar que no són patates sinó cols, i juro amb vehemència que són cols. Sentia prou bé el que deia i deliberadament vaig insistir amb renecs en aquesta mentida, una vegada rere l’altra, tan sols per la satisfacció de cometre un perjuri flagrant. Em vaig embriagar amb aquest pecat sense precedent, vaig aixecar tres dits i, en el nom del Pare, del Fill i de l’Esperit Sant, vaig jurar amb llavis tremolosos que es tractava de cols.

[Com a nota marginal, llàstima que l’edició d’Empúries de gener del 2008, comptés amb dues traductores simultànies (Anne-Lise Cloetta i Adriana Plujà). Una opta pel terme «comendador», l’altra pel terme «comandant»; podien haver-se posat d’acord. La paraula «ramera» m’ha fet molta nosa. La il·lustració de Bernat Cormand, amb la màquina d’escriure a baix a l’esquerra, no podria estar més fora de lloc.]

Un món de metros: Ottawa

Ottawa, la capital del Canadà, té grans plans pel futur del seu transport; però de moment, el que més s'assembla a un metro és el tren lleuger O-Train. Inaugurat el 2001, són només 5 estacions i 8 quilòmetres de vies. 

En el mapa apareix amb marcadors del seu inici i final, en trams de dos colors, com si estigué encara en construcció, i l'acompanyen algunes línies d'autobús. No sembla una gran xarxa per a una ciutat de gairebé un milió d'habitants. És un mapa curiós, fet de retalls de diferents colors, com si fos un "patchwork" de municipis (però, per què Orléans comparteix color amb South Keys?, o Kanata amb Barrhaven?; i encara més estrany que Ottawa i Gatineau estiguin pintades de blanc, quan la primera pertany a Ontario i la segona a Quebec).

Observaré de passada que la línia resulta una mica suburbial, perquè el centre de la ciutat (aquest cercle de color ocre amb una imatge del parlament) queda una mica a la dreta de l'estació de Bayview. Els quadrats blau i vermell, col·locats en posició de rombes em resulten inexplicables. Finalment, fixeu-vos que l'Ottawa River és també la Rivière des Outaouais: envejable normalitat de les llengües cooficials en països més il·lustrats.

No, avui no era dissabte; però trobava a faltar el món de metros.