En el lloc equivocat

«Stateless» («Desplaçats») és una sèrie australiana que es pot veure a Netflix sobre un tema tan palpitant com el dels refugiats. L’acció té com escenari principal un centre de detenció d’immigrants situat enmig del desert australià, on conflueixen persones de diversos orígens (bàsicament asiàtics), escapats dels seus països per motivacions polítiques, econòmiques o d’orientació sexual, i on romanen en uns llimbs burocràtics mentre l’estat decideix què fer amb el seu destí. Al protagonisme de caire coral, apart dels estadants del centre, s’hi afegeixen els funcionaris que hi treballen i els responsables polítics que han de respondre davant del govern. En honor a la veritat, la sèrie és molt crítica amb el funcionament d’aquest tipus d’institucions i, a més d’activistes que volen boicotejar-les des de fora, també mostren alguns guardians amb crisi de consciència (entre els guardians sàdics de rigor).

Tot aquest petit microcosmos de vides en suspens estaria molt bé per si sol, però «Stateless» inclou també, i de forma prominent, la peripècia d’una noia d’origen alemany (inspirada en el cas real de Cornelia Rau) que, víctima d’una malaltia mental, acaba en aquest centre de detenció per motius força rocambolescos. Sona a discriminació racista, que els millors minuts del programa se’ls endugui el drama insòlit d’una bella dama rossa i d’ulls blaus, mentre els seus companys de pell fosca pateixen al seu voltant greuges d’abast molt més universal.

Com a esquer per l’espectador indecís s’ha utilitzat el nom de Cate Blanchett, que n’és la productora i que té un paperet grotesc que no dura més de cinc minuts. Igual de breu és el paper de Dominic West (i que malament ha envellit després de «The Wire»!) Si busqueu algun altre actor conegut, trobareu Yvonne Strahovski, la gèlida Selena d’«El conte de la criada», fent aquí d’ínclita alemanya esquizoide.

Amb totes les prevencions abans indicades, «Stateless» és una sèrie apreciable pel tema que tracta, més inhabitual del que mereix la seva incidència en el nostre món, i amb una colla de resolucions valentes, només espatllades per la intenció d’explicar una altra història més «basada en fets reals». 

Filmoteca forçosa (15)

Night is Short, Walk On Girl (Masaaki Yuasa, Japó 2017 (filmin))

Un jove universitari segueix durant tota una nit la noia de la qual està enamorat: alcohol, personatges pintorescos i percepcions alterades. No recordo haver vist pel·lícula d’animació més delirant. Adequada pels joves amants de les «japonaiseries». (7)

Kung Fu Master (Agnès Varda, França 1987 (Filmin))

Una mare separada s’enamora d’un adolescent de 14 anys company d’escola de la seva filla. Avui dia segurament no s’hagués rodat. Hi surt el fill de Varda i Demy, i la meitat de la família de Birkin (incloses Charlotte Gainsbourg i Lou Doillon) (7). 

The Princess Bride/La princesa promesa (Rob Reiner, USA 1987 (HBO))

Clàssic per a tots els públics que no ha perdut ni una gota del seu atractiu. A la vegada un irresistible conte d’amor, aventures i fantasia, i un comentari irònic sobre tots aquests gèneres. Inoblidable Iñigo Montoya. (8)

Mamá es boba (Santiago Lorenzo, Espanya 1997 (filmin))

Abans de convertir-se en escriptor d’èxit, Lorenzo va filmar aquesta raresa de culte sobre la vergonya que passen els fills amb les ximpleries que fan els pares. Filmada a Palencia, que no és cosa menor. (6)

El raig verd (Eric Rohmer, França 1986 (filmin))

Delphine (Marie Rivière) vol anar de vacances, però no troba companyia. Un drama de pa sucat amb oli obscurament còmic. Un dels films més màgics de Rohmer. (8)

La maledicció de Hill House (Robert Wise, USA 1963 (filmin))

Oblideu la sèrie recent o la pel·lícula amb Catherine Zeta-Jones; aquesta és la millor adaptació existent del clàssic de Shirley Jackson. I sense una gota d’efectes especials. (8)

Ghibli (19): el cercle de la vida

Potser incloure «La tortuga vermella» (2016) a la retrospectiva Ghibli és fer mitja trampa, ja que la intervenció dels estudis en aquest cas es redueix al copatrocini, tot i que tant Hayao Miyazaki com (molt especialment) Isao Takahata hi van tenir un paper molt actiu. Els creadors japonesos eren grans admiradors de «Pare i filla», el curtmetratge amb el que l’holandès Michaël Dudok de Wit va guanyar un Oscar l’any 2001, i van apostar en ferm per la realització del seu primer (i fins al moment últim) llargmetratge.

Certament «La tortuga vermella» té poc a veure a nivell visual i narratiu amb la resta de la producció de Ghibli, encara que, si he de ser sincer, tampoc té gaire a veure amb la resta de l’animació contemporània. La història que explica el film és mínima: un home d’origen i filiació desconeguts naufraga en una petita illa tropical que conté prou recursos per sobreviure-hi. Després d’intentar tres cops endebades fugir en un rai de bambú, hi apareix de forma màgica una dona amb la que formarà una família.

Narrada sense paraules, només amb sons naturals i onomatopeies (on s’hi afegeix puntualment la banda sonora «new age» de Laurent Perez del Mar), «La tortuga vermella» ho confia tot a l’expressivitat del dibuix. Aquest segueix els postulats de la denominada «línia clara», escola de còmic franco-belga que li toca de prop a Dudok de Wit, i constitueix la prova més contundent de l’eficàcia expressiva d’aquesta estètica, on menys és definitivament més.

Espectacularment bella, amb un entorn natural meravellós que domina gran part del metratge, una animació subtilment prodigiosa (i uns crancs de platja que enamoren!), i una història universal i a la vegada obliquament inquietant, «La tortuga vermella» és visita obligada per poc que us interessi l’animació. I gosaria dir que, si no us interessa, també.

Santa i heretge, dos en una!

Ran del merescut èxit de "Lectura fácil", Anagrama ha decidit recuperar les obres primerenques de Cristina Morales, aparegudes en altres editorials i probablement descatalogades. "Los combatientes" (2013) és un recull de contes, o alguna cosa que se li assembla, sobre un grup de teatre experimental i les provocatives obres que munta. Se li podria trobar algun nexe d'unió amb les escenes de dansa dels discapacitats a "Lectura fácil", però crec que el seu interès es delimita als lectors de vocació completista.

Molt més interessant és "Introducción a Teresa de Jesús", originalment editat com a "Malas palabras" (Lumen, 2015), un encàrrec editorial per celebrar el V Centenari del naixement de Santa Teresa que supera àmpliament el seu caràcter circumstancial. És l'any 1562 i Teresa s'allotja al palau d'una benefactora a Toledo, mentre espera el permís per fundar un nou convent. Els seus superiors eclesiàstics li han demanat que escrigui una mena d'exculpació autobiogràfica que faci callar els seus detractors (el que esdevindrà l'influent "El libro de la Vida"). Però Teresa és conscient que davant de la Inquisició no podrà dir tota la veritat i, segons aquesta ficció ideada per Morales, redacta també una versió secreta i alternativa, on es permet sincerar-se sense censures.

Aquí Teresa rememora els jocs infantils, quan amb els seus germans escenificaven martiris romans, recorda la seva mare, que va anar encadenant parts (fins que el darrer la va matar), o reflexiona sobre el valor que tenen les dones, reduïdes sovint al preu d'una dot, que tan pot anar destinada al matrimoni com al convent. La futura santa s'explica sense pels a la llengua i es mostra com una feminista "avant la lettre", encara que sense fregar mai l'anacronisme. Cristina Morales la dota d'una veu molt convincent que imita els modismes i els jocs retòrics de l'original i que converteix la lectura en un plaer.

Soy Teresa de Jesús y aquí estoy intentando no ser yo. Los modos, padre, por los que esta monja llegó a ser la que vos conocéis, admiráis y en cuya virtud le habéis hecho un encargo, son, como en efecto vuestra paternidad me anticipaba, ruines y vanidosos. Miro atrás y he de daros la razón: esta que escribe fue una buena pecadora. Pero vuestra reverencia no quiere leer mi vida. Quiere leer un Flor Sanctorum ilustrado de esos que todos hemos leído mil veces. Quiere leer la historia de la mujer mundana que por ver un día a Dios se arrepiente, se mortifica cuarenta años seguidos en el desierto y otro día unos ángeles la transportan al cielo sin enterarse de su propia muerte. Empecemos, padre, por el final: yo me entero de mi muerte todos los días, con ella vivo. Para que no se me olvide, tengo una calavera, negra de tanta sobarla, puesta encima de la mesa. Y si un día la paso por alto y ando entreteniéndome con mucha tontería, ya se encarga ella de mandarme recuerdos: me revienta de dolor el pecho, me sacude con temblores, me postra diez días en cama, su sitio favorito, cómodo ataud. Pero ya habrá tiempo de morirse.

Aquesta "introducció" peca d'un cert desordre cronològic, o sigui que qui no conegui la vida de la santa es trobarà ficat en un bon embolic. Val però com a exercici d'estil i com a retrat del paper històric de les dones.

Víkings: els orígens

Torna a Netflix «Norsemen» amb una tercera temporada que no sé si ningú havia demanat fora de Noruega, el seu país d’origen, on gaudeixen d’un èxit inexplicable per la seva enormitat. Aquesta comèdia, ambientada entre els víkings de finals del segle VIII, enlloc de prosseguir la història allà on l’havien deixat, opta per explicar-nos què havia passat durant les setmanes anteriors a la primera temporada. Així sabrem (si és que calia) com el temible Jarl Varg va convertir-se en un monstre per culpa de l’alopècia, com l’efeminat Orm va casar-se amb l’amazona Frøya, o com l’actor romà Rufus va anar a parar a la tribu.

El tipus d’humor que gasta «Norsemen» és curiós (deu ser cosa dels escandinaus), ja que barreja les grolleries molt físiques amb sofisticades parodies de la literatura d’autoajuda. El ritme és lent per tractar-se d’una comèdia i el que s’explica en sis capítols de mitja hora s’hauria pogut enllestir tranquil·lament en la meitat.

Potser «Norsemen» no és apta per a tothom, però em consta que té els seus defensors, fins i tot a les vores del mediterrani. Si no us molesten les violacions (tant masculines com femenines) i la sang i el fetge, potser aquesta és la vostra sèrie.

Abduïdes

Els vuit capítols de "Kalifat", estrenats amb gran èxit a la sueca Sveriges Television el gener d'enguany, s'ha pogut veure a Netflix des del 18 de març. La sèrie tracta una qüestió tan candent com són les persones reclutades pel terrorisme islàmic en la lluita jihadista, especialment en el cas de les dones, destinades habitualment a esdevenir futures vídues dels màrtirs de la causa. Amb voluntat realista, on els elements ficticis s'empren amb gran prudència, s'expliquen els casos de diverses noies —algunes provinents de famílies conflictives i desestructurades, d'altres pertanyents a famílies laiques d'origen musulmà— atretes per l'aventura d'una religiositat pura que s'oposa al relativisme occidental.

El retrat es completa amb una dona més gran, que ja ha fet el salt cap a Síria, on l'han casat amb un beneitó aspirant a terrorista, i que ja comença a penedir-se d'haver abraçat el fanatisme. Finalment hi ha una policia, sèrbia d'origen musulmà, que investiga aquests casos amb una notable falta d'ètica.

Amb tants fils a seguir, "Kalifat" comença suau i fa difícil implicar-se amb les seves històries, però quan s'encarrila esdevé electritzant, particularment en els seus dos darrers capítols. Una molt bona sèrie amb una visió molt plausible d'uns fets que estan passant a Europa ara mateix.

La meuca i la boja

Ha anat així. L’any 2013 el cineasta Jonathan Glazer va dirigir la pel·lícula «Under the Skin», en la qual Scarlett Johansson feia d’alienígena que seduïa (i abduïa) els homes que trobava pel carrer (per exportar-los al seu planeta, suposo. Tot i que el film en el seu moment va ser un fracàs comercial, amb els anys ha esdevingut un títol de culte, fins a tal punt que ha propiciat la seva estrena a Espanya, on encara romania inèdit. Informant-me una mica al respecte he vist que el guió es basa en una novel·la homònima d’un tal Michel Faber, i que la tenim traduïda i editada per Anagrama des del 2000. Em sorprèn no haver-ne sabut res abans, jo que acostumo a controlar tot el que publica aquesta editorial, especialment a la col·lecció «Panorama de narrativas».

Veig que Michel Faber va néixer el 1960 a La Haia (Holanda), que el 1967 va emigrar amb la seva família a Sidney (Austràlia) i que des del 1993 viu a Escòcia. Per tant, tres països es disputen la seva nacionalitat, encara que la seva carrera literària l’ha desenvolupada enterament en anglès i a Escòcia. Però la dada crucial a la que vull arribar és al fet que Faber sigui autor també de «The Crimson Petal and the White» («Pétalo carmesí, flor blanca», Anagrama 2004, traducció de Jaime Zulaika), un novel·lot definit com a «dickensià» per tothom que ha gosat acostar-s’hi. ¿Com m’havia pogut passar per alt una obra tal, a mi, fervorós de tot allò que es refereixi a Dickens i el seu llegat? Calia posar-hi remei immediatament; i això és el que he fet amb un exemplar curosament desinfectat de la biblioteca de Sant Pau.

Dedos rosados e insinuantes tironean de un chal, y William mira otra vez a la puerta.—Quizá no venga —sugiere la puta más atrevida—. Sugar, me refiero.—Chsss, no le pinches.—Estaría mejor conmigo, cielo. Sé un par de cosas de literatura. Me he cepillado a todos los famosos. Me he tirado a Charles Dickens.—¿No está muerto?—No el trozo que yo he mamado, querida.—Lleva muerto cinco años o más. Una ignorante, es lo que eres.—Era él, te lo aseguro. No he dicho que fuese la semana pasada, ¿no? —Resopla, con patetismo—. Yo era un bebé.

Un cop llegida, el primer que diré és que l’adjectiu «dickensià» l’han emprat amb liberalitat excessiva. Certament, les seves més de mil pàgines són equiparables quantitativament als totxos més generosos del Mestre, l’ambientació és victoriana i Londres-cèntrica, i l’elenc de personatges abasta des dels desheretats més miserables fins a les elits. Però, com ja es pot veure pel fragment de dalt, el llenguatge explícit, el detallisme anatòmic i el protagonisme de tota mena de fluids, és decididament propi del segle XXI. També ho és el to postmodern (encara que vagi desapareixent a mesura que avança la trama), amb un narrador omniscient que agafa el lector de la maneta i literalment l’arrossega. 

Así que aquí las tienes: las cavilaciones (algo podadas de redundancias) de William Rackham sentado en su banco de St James’s Park. Si bostezas de aburrimiento, sólo puedo ofrecerte mi promesa de que habrá jodienda en un futuro muy próximo, por no mencionar locura, secuestro y muerte violenta.

«Pétalo carmesí, flor blanca» es pot prendre en gran part com un estudi sobre el paper de la dona a la societat victoriana, exemplificat en les dues dones més importants a la vida de l’industrial perfumista William Rackham: Agnes, la seva esposa, i Sugar, la seva amant. Aquella, convertida en una invàlida psicosomàtica per culpa d’una educació deficitària, aquesta, una pària amb recursos que s’anirà obrint camí per les esquerdes que deixa el patriarcat cofoi. I encara la figura complementària d’Emmeline Fox, la treballadora social que vol redimir prostitutes i a qui la seva intel·ligència converteix les seves creences religioses en heretgia. Però potser la figura femenina més simbòlica és la nena Sophie, la filla del matrimoni Rackham que viu oculta i amb l’existència pràcticament negada, com si fos un bé de consum del qual es pot disposar en tot moment.

La novel·la fa una dissecció de la societat victoriana amb ulls contemporanis, no per establir un paral·lelisme amb el que succeeix en el present, sinó per oferir eines més precises per il·luminar els seus mecanismes. D’aquesta manera s’obté una novel·la «històrica» plenament original i on tampoc hi manca l’humor. El ritme és un xic lent, la trama més rica en motius de reflexió que en peripècia, i la conclusió queda oberta —tres «pecats» que Dickens mai no cometria—, però pels lectors de fons «Pétalo carmesí, flor blanca» conté prou compensacions per oblidar-los.