Claudette (1)

Va ser mirant dues comèdies clàssiques de Hollywood («The Palm Beach Story» i «Midnight») que vaig adonar-me com m’agrada l’actriu Claudette Colbert, actualment força oblidada fora de la cinefília més militant. Nascuda als afores de París el 1903 i morta 92 anys més tard, després de seixanta-dos anys de carrera que desenvolupà quasi sempre a Hollywood, aquesta francesa fou una de les actrius més ben pagades a les dècades dels 30 i els 40. De cara rodona, boca de pinyó i celles que semblaven dibuixades, Colbert contrastava una falsa aparença menuda amb una gran capacitat per mostrar autoritat. Les seves dones fortes i independents eren ideals per protagonitzar comèdies sornegueres, on ella sempre semblava tenir un acudit a flor de llavis, acudit que no tenia cap intenció d’explicar.

Decidit a revisar la seva filmografia, el primer que he trobat és «The Smiling Lieutenant» («El teniente seductor» a Espanya), una opereta de 1931 dirigida pel gran Ernst Lubitsch al servei del jovial Maurice Chevalier. En una Viena de conte de fades un militar trapella (Chevalier) es fica en problemes quan insulta sense voler una princesa que està en visita oficial (Miriam Hopkins). Colbert fa de violinista d’una orquestra de senyoretes, veritable amor del tinent. Li toca cantar alguna cançó i ja es nota que no és lo seu; però, a banda d’això, ja demostra bones maneres de comedianta. El film sencer és una anacrònica delícia, on Lubitsch treu or de la permissivitat de l’època amb dobles sentits completament procaços (el llum que s’encén i després s’apaga per visualitzar un coit), moltes portes que s’obren i es tanquen i una cançó dedicada a la roba interior femenina.

«The Sign of the Cross» («Bajo el signo de la cruz») de 1932 té la trama d’un pseudo «Quo Vadis» i és la mostra arquetípica de les virtuts i defectes del seu director Cecil B. DeMille. Les seves dues hores pesen bastant, sobre tot quan es dediquen als tediosos amors del prefecte Marcus Superbus (Fredric March) i la bleda cristiana Mercia (Elissa Landi). Però la funció s’anima d’allò més al principi i al final. Primer, amb el vivaç incendi de la ciutat de Roma, que permet al Neró interpretat per Charles Laughton lluir-se en mode «reina desfermada»; després, amb els jocs del circ on, apart d’espectaculars escenes de masses, hi ha de tot el que es pot demanar en aquesta classe d’espectacles: gladiadors, púgils, baralla de nans, verges seminues devorades per caimans, ossos, goril·les, toros i cristians, és clar, compartint l’arena amb els lleons. Colbert té aquí un paper més aviat decoratiu d’emperadriu consort, però el seu bany en llet de burra és inoblidable.

«It Happened One Night» («Va succeir una nit») de 1934 és un cim indiscutible que va dirigir Frank Capra, quan encara no es dedicava a alliçonar el públic (a menys que el missatge del film sigui que l’amor no es pot comprar amb diners). La rica hereva Ellen Andrews (Colbert) fuig del iot del seu pare per reunir-se amb el caçafortunes del que està enamorada. Diverses circumstàncies l’obliguen a compartir un accidentat viatge a Nova York amb el periodista Peter Warne (Clark Gable) amb conseqüències que es veuen venir de lluny. La pel·lícula és una combinació irresistible de comèdia esbojarrada i comèdia romàntica, que es beneficia a més de la franquesa sexual prèvia al codi Hayes. L’escena en la que Colbert ensenya la cuixa per fer autoestop, es consideraria inapropiada un any més tard. En un to més personal, era una de les pel·lícules favorites del meu pare. Li feia molta gràcia el gag de les trompetes de Jericó.

Nostàlgia de joventut

 

«Vernon Subutex» és una sèrie de Cathy Verney per a Canal+ (visible a Filmin) que, de moment, adapta els dos primers llibres de la trilogia del mateix títol escrita per Virginie Despeintes. En Vernon era el propietari d’una botiga de discos molt popular, on s’aplegava la gent més enrotllada del moment; però els temps han canviat i s’ha vist obligat a plegar. Per sobreviure va allotjant-se a casa dels seus antics col·legues, tots ells ara còmodament instal·lats a la burgesia. El cèlebre músic de rock Alex Bleach mor d’una sobredosi i li deixa a Vernon unes cassettes enregistrades amb el seu testament. Aquest llegat esdevé objecte de desig de totes les seves coneixences i «macguffin» macarrònic de tota la sèrie.

Sembla que l’adaptació no ha agradat gaire a l’autora dels llibres originals i no m’estranya perquè difícilment nou capítols de poc més de mitja hora faran justícia a dues novel·les farcides de personatges i amb pretensió de reproduir un bon tall de la societat. Amb l’argument simplificat i reduït als detalls més superficials, el que queda per damunt de tot és una bona actuació de Romain Duris en el paper protagonista, molt entregat a l’hora d’encarnar la decadència física. També mereixen destacar-se les potents presències físiques de Céline Sallette (a qui vam descobrir a «Les Revenants») i la «nostra» Juana Acosta. Molt bona la banda sonora amb múltiples ecos dels vuitanta. I, com a curiositat, un capítol i mig rodat a Barcelona, amb una mica de delinqüència ravalera i una magnífica vista des del parc d’atraccions del Tibidabo.

La trama acaba necessàriament coixa, però no queda clar si en un futur han pensat adaptar també la darrera part de la trilogia.

Crisi? Quina crisi?

Des que es va estrenar a Amazon ara fa quatre anys, la sèrie «Crisi en sis escenes» de Woody Allen va rebre totes les clatellades del món. Aparentment no va agradar a ningú, com ho testimonia el 18% d’aprovació del que gaudeix(?) a Rotten Tomatoes. I això que va sortir a la llum quan encara no havia esclatat ni l’escàndol Weinstein ni el moviment «#metoo», no vull pensar quina recepció hauria tingut dos anys més tard, quan van ser reviscolades les velles acusacions de Mia Farrow.

Però és realment tan dolenta la sèrie? Jo diria que no, que sense ser gran cosa es deixa mirar. Potser el seu problema principal és que parteix d’una situació única que és insuficient per omplir els sis capítols de mitja hora. Som als revolucionats anys 60, el publicista Sidney Munsinger (Woody Allen) i la seva esposa psicòloga (Elaine May) acullen amb reticència a la seva casa dels afores de Nova York a la beatnik radical Lennie Dale (Miley Cyrus). La convivència és problemàtica i capgira la vida del vell matrimoni i la d’un jove, fill d’uns amics, que també s’hi està allotjat.

Per suplir la falta d’argument, els diàlegs s’allarguen més minuts del que és necessari fins a semblar inacabables. Aquest efecte és especialment greu en els soporífers primers capítols i, per fortuna, s’arregla força en el desenllaç. Una altra cosa que no m’ha convençut gaire és la inclusió de Miley Cyrus, a qui trobo que el paper de revolucionària no li va. Però la sèrie, encara així, conté bones rèpliques còmiques, alguna situació francament hilarant (com la del club de lectura sobre el Llibre Vermell de Mao) i representa l’última oportunitat fins el moment de veure actuar Allen en pantalla.

Marxa fúnebre

Recordo que la lectura fa poc més de quaranta anys de «Mentre agonitzo» de William Faulkner («As I Lay Dying» en l’original de 1930) em va causar una viva impressió, tant per la poderosa història que s’hi narrava, com per la particular forma com estava narrada. Per a un lector poc bregat, com era jo en aquell moment, el relat coral de 15 personatges diferents, fragmentat en 59 capítols de llargada irregular, em semblava d’una novetat plena de possibilitats. Per això la revisió plantejada pel meu club de lectura, ara basada en la nova versió d’Edicions de 1984 i titulada «Mentre em moria», no em podia venir més de gust. I certament el plaer de l’experiència s’ha repetit, tot i que amb una inevitable disminució de la novetat.

La novel·la va de l’agonia i mort de l’Addie, la matriarca de la família camperola dels Bundren, i el posterior trasllat del cadàver a la seva població natal de Jefferson (Mississippi), on havia expressat el desig de ser enterrada. El viatge dura nou dies i està farcit de tota mena de calamitats —riuades catastròfiques, mules ofegades, incendi, fractura òssia, gangrena, enfolliment sobtat…—, fins a uns extrems tan exagerats que es diria que «Mentre em moria» és la mare de tots els drames rurals. Afortunadament aquest desori tràgic (on també hi apareixen voltors, un fill il·legítim i un embaràs adolescent) queda esmorteït per un desenllaç d’un pragmatisme gairebé còmic.

Com ja he dit, cada capítol és explicat per un narrador diferent, cadascun amb el seu estil particular de discurs. Habitualment són els personatges de fora de la família—els veïns Cora i Tull, el doctor Peabody, el pastor…— els que aporten els monòlegs més estrictament informatius. En canvi els Bundren —pare, mare, i cinc fills— tenen veus més particulars, visionàries, incoherents, que s’acosten sovint al que s’anomena el corrent de la consciència. Cash, el fill gran, sembla obsedit pel bricolatge i s’expressa sovint amb algoritmes; mentre que en Vardaman, el fill petit, diu unes coses que fan de dubtar del seu enteniment. El que més intervé és Darl, el fill segon, qui presenta un llenguatge més elaborat i ens condueix al llarg de tota la trama, malgrat que va perdent el seny gradualment. El més curiós és que de vegades explica fets en present, tot i que ell no podia conèixer-los per estar absent. Encara que més estrany és el capítol en el que parla la mare difunta.

L’edició de 2019 de la novel·la, la titulada «Mentre em moria», l’ha traduïda Esther Tallada, una traductora d’excel·lent reputació, a qui no li negaré la precisió de les solucions lèxiques, encara que de vegades dificulten la fluïdesa de la lectura. Potser diré una barbaritat, però en alguns moments he trobat a faltar la més planera traducció de R. Folch i Camarasa, que el 1968 va titular el llibre «Mentre agonitzo». Per a mi és més entenedor «llampeguejant» que «llambrant», «onades» que «bufolles», «posar-se dret» que «alzinar-se» o «material amb que havien estat tapades les escletxes» que «beurada»; però no negaré que llegint l’opció Tallada en sortirem segurament més savis. Més discutible em sembla que introdueixi girs dialectals («ontes», «vegilar», «allavores»…) en un text que Faulkner va escriure en un anglès força estàndard. I diria que l’expressió «en el temps de dir un credo» és poc apropiada pel «Deep South».

Punyeteries de les meves a banda, «Mentre em moria» és una de les grans novel·les del segle XX, molt més accessible del que la reputació de Faulkner augura, i quasi obligada per qui vulgui familiaritzar-se amb els clàssics moderns.

Sitcom (9): societat de la desinformació

 

«The IT Crowd» és una sèrie britànica que es va emetre entre el 2006 i el 2010 (més un episodi especial el 2013) a Channel 4 i que ara es pot rescatar a Netflix. El protagonitza el departament d’informàtica de Reynholm Industries, una empresa que no se sap ben bé a què es dedica, però que té la seu en un gratacels que fa molt de goig. No fa tant de goig el soterrani llardós on estan instal·lats els informàtics, un equip format per tres incompetents (més un d’estranquis). 

Hi ha en Roy (Chris O’Dowd) que és un dropo absolut. Davant de qualsevol problema tècnic aconsella assegurar-se primer que l’ordinador estigui connectat i, en cas afirmatiu, recepta apagar-lo i tornar-lo a encendre. Roy vesteix a cada episodi una samarreta diferent, totes amb il·lustracions referents al món dels computadors. Maurice (Richard Ayoade) és el típic «nerd» sense cap aptitud social, però amb un munt de coneixements abstrusos, cap dels quals li és útil per a la feina. Jen (Katherine Parkinson) és la cap del departament, tot i que no té ni el menor coneixement tècnic. És bona tanmateix per maquillar la incompetència pròpia i la dels seus subordinats.

«The IT Crowd» és una sèrie senzillota i eminentment brètola, molt lluny de la sàtira sofisticada de «Silicon Valley», per citar una altra «sitcom» tecnològica. Potser perquè ja té alguns anys al damunt, té moments d’un sexisme i una homofòbia que resulten tan anacrònics com els escarafalls que fan per parlar de la menstruació. En general els episodis funcionen millor quan més absurds són els gags.

De totes maneres el programa té una sòlida base de seguidors (entre els que no m’hi compto), que l’han convertit en títol de culte. Al menys la vis còmica d’O’Dowd i sobre tot Ayoade són innegables i podrien ser una bona justificació.

Filmoteca forçosa (18)

The Palm Beach Story/Un marit ric (Preston Sturges, USA 1942 (Filmin))

Quina pena que ja no es facin comèdies tan amorals i poc assenyades com aquesta. També es troben a faltar comediantes com Claudette Colbert. (8)

Another Country (Marek Kanievska, Regne Unit 1984 (Filmin))

No ha envellit gaire bé aquest pulcre retrat d’amistats particulars i classisme als internats anglesos. Resulta simplista considerar el ressentiment marieta com a forja d’espies. Notable pel protagonisme d’uns joves Rupert Everett i Colin Firth. (6)

Un mes en el camp (Pat O’Connor, Regne Unit 1987 (Filmin))

Colin Firth i Kenneth Branagh fan arqueologia silvestre mentre es recuperen dels traumes de la Primera Guerra Mundial. De vegades la famosa contenció sentimental britànica pot arribar a irritar. (6)

Croce e delizia (Simone Godano, Itàlia 2019 (Filmin))

Els avis de dues famílies (Alessandro Gassman i Fabrizio Bentivoglio) es volen casar davant del previsible escàndol d’alguns. Comèdia comercial que, per tema i nacionalitat, podria ser molt pitjor, però resulta decent, sobre tot gràcies als actors. També hi són Jasmine Trinca i Anna Galiena. (6)

Eye of the Needle (Richard Marquand, Regne Unit 1981 (Filmin))

Modest «thriller» de guerra amb nazis i illes escoceses. Eficaç i molt ben portat pel malaguanyat Marquand. Ken Follett, millor adaptat en imatges que no pas llegit. (7) 

Midnight (Mitchell Leisen, USA 1939 (Filmin))

Repeteixo amb la bulliciosa Claudette Colbert fent (com sempre) d’aventurera esbojarrada. Aquí, més pobre que una rata, s’introdueix a l’alta societat parisenca i els fa anar a tots de cap, però reserva el seu amor pel taxista Don Ameche. Guió de Charles Brackett i Billy Wilder al servei d’una de les comèdies més delicioses i efervescents que mai s’han fet. També una de les més oblidades. (9)

L’hivern del patriarca

 

«Falling» significa el debut en la direcció cinematogràfica del per tantes coses admirable Viggo Mortensen (aquí també guionista, protagonista i compositor (i intèrpret al piano) de la banda sonora). És la història de WIllis Peterson (Lance Henriksen), un vell granger que comença a mostrar signes de demència, fet que empeny el seu fill John (Viggo Mortensen) a traslladar-lo a Los Angeles, perquè visqui prop seu i del seu marit Eric (Terry Chen). Willis és un home irascible, homòfob, racista, sexista i ultradretà que no perd ocasió durant les vint-i-quatre hores del dia de fer la vida impossible a tothom que té a prop. Una sèrie de «flash-backs» de la seva vida anterior demostren que les carallotades de Willis ja venen de lluny. El seu fill entoma aquesta actitud amb estoïcisme digne d’un sant i màrtir durant les dues hores que dura la pel·lícula i només es rebota un moment cap al final en el que vol ser el clímax del drama.

No cal dir que el monòton espectacle d’un home vell insultant i humiliant els seus familiars més propers no té res d’agradable ni d’exemplar. I l’excusa del seu estat de decadència física i mental difícilment el fa perdonable, quan hi veus tanta contumàcia i un nul penediment. «Falling» conté doncs una situació única, en la qual ni un sol dels personatges modifica la seva forma d’actuar, un tipus de film del que no sé justificar l’existència. Cert que Mortensen, que dedica la cinta als seus germans i que s’ha avingut a protagonitzar-la per facilitar-ne el finançament, ha confessat que aquest és un projecte molt personal i molt proper a experiències que ha viscut; però no em basta la veracitat d’una situació per sostenir tot un projecte.

Queda la interpretació de Henriksen —etern secundari en pel·lícules d’acció, horror i ciència ficció—, que aquí es pot esplaiar a cor que vols, amb tota l’exageració biliosa que requereix el paper. Mortensen exhibeix el seu habitual carisma sobri i la breu intervenció de Laura Linney (com la seva germana) és potser el més proper a un ésser humà comprensible que trobareu al film. Molt graciós David Cronenberg, amb el que Viggo ha treballat en tres ocasions, fent un tacte rectal.