Filmoteca forçosa (66)

 

L’actriu del mil·lenni (Satoshi Kon, Japó 2001 (Filmin))

Visualment exquisida, explica a través de la biografia d’una mítica actriu tant la història del cinema japonès del segle XX com la imbricació entre art i vida. (7) 

This Must Be the Place (Paolo Sorrentino, Itàlia 2011 (Filmin))

El seu primer film en anglès pateix d’un guió massa ambiciós i força desorientat que queda eclipsat per l’excèntrica composició de Sean Penn. (6)

Peau d’âne (Jacques Demy, França 1970 (Filmin))

Adaptació musical d’un conte (incestuós) de Perrault. A mig camí entre el pop i el kitsch més cursi, a Demy cal perdonar-li ho tot. (7)

Le dernier métro (François Truffaut, França 1980 (Filmin))

Magnífic melodrama històric sobre l’ocupació nazi a París que és també un homenatge al teatre. Deneuve i Depardieu en el  punt àlgid de les seves carreres. (8)

Damage (Louis Malle, Regne Unit/França 1992 (Filmin))

Ningú com Louis Malle per aportar naturalitat i humanitat a les situacions més extremes. En aquest cas també bones dosis d’erotisme entre Binoche i (sorpresa!) Irons. (7)

Enemy (Denis Villeneuve, Canadà 2013 (Filmin))

Conte sobre el doble segons una novel·la de Saramago. Té la gravetat i l’hermetisme del vell «art i assaig», però també el pols ferm del director quebequès. (7)

El món és un escenari

Encara que adapti una novel·la d’Emily St. John Mandel de 2014, «Station Eleven» (HBO Max) sembla la sèrie ideal per temps de pandèmia. L’epidèmia de grip que ho desencadena tot en aquesta ficció té efectes molt més letals que el nostre Covid i delma seriosament la població humana. Els supervivents s’han de refugiar en un individualisme preindustrial amb certes ressonàncies de hippisme «new age».

L’argument involucra diversos personatges units pel món del teatre —de fet, la companyia ambulant Traveling Symphony, dedicada a la escenificació del repertori shakespearià té un paper central a la història—, cadascun dels quals protagonitzarà un dels episodis sense respectar la continuïtat temporal. Així, «Station Eleven» esdevé una altra d’aquestes sèries puzzle que cal anar reconstruint sobre la marxa, tot i que no és de les més difícils de seguir dins d’aquesta categoria. No juga en cap cas en el terreny de la ciència-ficció i la seva distopia és d’una toxicitat menor. A mi aquests relats corals, amb poca acció i molt ressò humà em vencen ja d’entrada, i la defensa que fa de les arts com a salvadores de l’espècie humana no em podria ser més simpàtica.

Com correspon a un programa amb visió de futur, l’elenc de personatges és multiètnic i correspon a un ampli ventall de tendències sexuals. La selecció d’actors no podria ser més eclèctica i menys adotzenada: Mackenzie Davies («Halt and Catch Fire»), Caitlin FitzGerald («Masters of Sex»), David Cross («Arrested Development»), Himesh Patel («Yesterday», «Don’t Look Up»), Lori Petty («Orange is the New Black») o Gael García Bernal.

L’única objecció que podria posar és una certa tendència a l’esoterisme i el lloc crucial que ocupa a la trama una novel·la gràfica titulada «Station Eleven», de la qual hem d’assumir la vàlua com un article de fe, ja que amb prou feines entrellucarem algunes de les seves pàgines. A casa hi ha hagut divisió d’opinions amb aquesta sèrie, hi ha qui s’ha avorrit, però a mi m’ha estimulat i m’ha semblat més original que la mitjana, o sigui que l’he de recomanar. 

Maleïts

Finalista del Premi Llibres Anagrama de Novel·la, del Premi Llibreter de Literatura Catalana i del Premi Òmnium a la millor novel·la de l’any, a més de molt apreciada pels seus lectors (si he de fer cas als comentaris llegits a Twitter), era inevitable que «Terres mortes» (Anagrama, gener de 2021) de Núria Bendicho Giró no satisfés tan altes expectatives i constituís una considerable decepció. Es tracta d’un drama rural amb tots els ets i els uts, un gènere que en ple segle XXI sembla que només es pugui plantejar com un exercici d’estil.

S’inicia quan un desconegut mata d’un tret un dels fills de la família protagonista. A partir d’aquí la narració es desplega en el temps, tant explicant els antecedents de la història de la nissaga, com detallant les conseqüències del crim molts anys en el futur. El relat s’articula en capítols, cadascun d’ells amb el seu propi narrador, de manera que —com si es tractés d’un trencaclosques— no obtindrem una idea aproximada de l’entrellat de la trama fins que no arribem al capítol final. Tant la tècnica polifònica, com l’ambient rural i el cerimonial fúnebre que centra la novel·la recorden poderosament «Mentre em moria» («A I Lay Dying»), tot i que el drama dels camperols de Faulkner, al costat del tremendisme de Bendicho, pot semblar una alegre costellada.

En efecte «Terres mortes», protagonitzada per una família malastruga que sembla víctima d’una maledicció bíblica, acumula les malvestats fins a uns nivells tan extrems que poden semblar paròdics. Ho té tot: uxoricidi, fratricidi, incest, estupre, alcoholisme, prostitució, piromania i violència conjugal (crec que només hi falta una mica de bestialitat). I com a cirereta del pastís un nen esguerrat i un altre de ximple. No sé com es pot justificar una visió tan uniformement amarga de la vida, una que no ofereix pràcticament ni un bri d’esperança, però per a mi en resulta una lectura fatigosa i amb pocs al·licients.

L’únic tret que em redimeix una mica el llibre és la força de la seva prosa atemporal —la novel·la no fa referència ni a època ni a geografia concretes, tret del darrer capítol ambientat a Barcelona—, encara que sigui al servei de tanta truculència.

Tot feia l’olor de sempre. Aquella olor d’ombra molla en aquell espai arrodonit i acompanyat d’arbres llargs i prims d’escorça clara tacada de fosca i fulles massa verdes. Era aquella olor de mort estancada que fan els llocs amb massa aigua i massa vida. Hi havia diferents tonalitats de llum que es movien, perquè hi arribava una miqueta de vent entre les fulles per on passaven els rajos. Jo ja salivava perquè notava la set més que abans i hauria begut de qualsevol banda si no hagués estat perquè la vaig veure. Estava quasi despullada enmig de l’aigua podrida com ella, i els cabells que li quedaven dins del bassal es movien, perquè en acostar-m’hi una granota havia saltat a l’aigua i l’havia remogut tota però la resta del cos no. Una mà lletosa li havia quedat enfonsada i amb els dits entortolligats en les arrels feréstegues, i a vegades la podia veure i a vegades no, perquè hi havia pols de terra dins l’aigua. Aquell glop de mort era la mare.

Caldrà esperar per veure si en noves obres els dots evidents de Bendicho contribueixen a suscitar un interès que a «Terres mortes» ha quedat sota mínims. 

Una nova llar

Quan Jonas Poher Rasmussen tenia catorze anys va arribar al seu institut Amin, un refugiat afganès del qual s’explicava tota mena d’històries mítiques, com per exemple que havia vingut caminant des de Kabul. Els dos adolescents es van fer amics i han mantingut aquesta relació fins l’actualitat, quan tots dos acaben d’entrar a la quarantena. Poher Rasmussen, que és director de documentals, ha convençut Amin perquè expliqui per primera vegada la seva història, i ho ha fet a través de tècniques d’animació, un procediment poc freqüent en el gènere documental, amb dignes excepcions com «Vals amb Bashir» d’Ari Foman. De la col·laboració n’ha resultat el prodigiós llargmetratge «Flee» que tot just s’acaba d’estrenar.

La pel·lícula relata part de l’odissea viscuda per la família d’Amin, començant per la desaparició (i possible mort) del pare a Kabul i la fugida de la resta cap a Moscou. Abunden els episodis de privacions, fam, humiliacions i perill físic, però el to general intenta no ser uniformement depriment. Hi ha petits moments de felicitat, sigui fent volar un estel al carrer, mirant una cinta de Jean-Claude Van Damme o absorbint les peripècies d’un serial mexicà. Sempre sobre el drama predomina l’ansietat de trobar un lloc estable on viure i el dubte sobre haver arribat finalment a un bon port. Malgrat que Dinamarca es pot considerar un refugi «segur», aquesta desconfiança es reflecteix en la relació que manté Amin amb el seu xicot. Sí, efectivament Amin és gai, i la seva condició sexual també forma part de la història, però no és en cap cas la causa principal de les seves desventures, sinó que proporciona a la pel·lícula alguns dels moments més tendres.

Si «Flee» s’ha realitzat en dibuixos animats —amb algunes filmacions intercalades— és per mantenir en un relatiu anonimat el personatge d’Amin, que en realitat no es diu així i va ser acollit a Dinamarca sota la falsa premissa que tota la seva família havia mort a Kabul. L’estètica del film, propera a la línia clara, és agradable i eficient, tot i que en els passatges més angoixants els contorns es difuminen en una nebulosa blanca i negra. Malgrat l’estratègia de simulació visual, els detalls del relat confereixen a l’aventura d’Amin un fort sentiment de veracitat, amb el que es confirma una vegada més que no hi ha res més universal que les històries personals.

«Flee» —que ja ha guanyat un munt de premis i que competeix a l’Acadèmia de Hollywood com a millor documental, millor llargmetratge d’animació i millor film de parla no anglesa—, mereixeria ser vist per tota classe de públics i molt especialment pels nostres adolescents. El film subratlla una obvietat que tanmateix no hauríem d’oblidar: que el lloc on neixes és una loteria sense sanció moral i que, per tant, l’experiència d’Amin bé hauria pogut ser la nostra.

Star System

«Call My Agent» (Cosmo/Movistar+) o «Dix pour cent», que és com s’anomena a França (on la va crear Fanny Herrero), és una comèdia dramàtica de la qual s’han emès 24 episodis entre 2015 i 2020. Pertany a la modalitat de sèries focalitzades en un entorn professional concret, en aquest cas una prestigiosa agència de representació d’actors. Les peripècies que esdevenen al personal d’aquesta oficina són les típiques del gènere: conflictes entre l’entorn laboral i el familiar, relacions amoroses entre companys de treball, competència amb altres agències i problemes puntuals amb els artistes representats. «Call My Agent» és en tot cas un programa on predomina l’humor per damunt del drama, on els actors principals estan tots molt bé —amb menció especial a Camille Cottin, a qui ja hem vist a films americans com «House of Gucci» i «Stillwater»—, i on els carrers del centre de París representen un plus indiscutible. 

Però el gran atractiu de la sèrie és la intervenció en cada capítol d’un actor conegut (o més) que s’interpreta a si mateix i que, a través de la trama, juga irònicament amb la seva imatge pública. Així, l’habitualment molt desinhibida Beatrice Dalle, aquí tindrà problemes per despullar-se en una escena i es refugiarà en un convent de monges, mentre que la sexy Monica Bellucci tindrà problemes per trobar un home que li faci cas. Les veteranes Line Renaud i Françoise Fabian es barallaran per obtenir un paper; o Nathalie Baye i Laura Smet (mare i filla a la vida real) es negaran a treballar plegades perquè no es suporten.

Potser el cinema francès no és tan popular entre nosaltres com ho havia sigut, però la popularitat de noms com Isabelle Adjani, Fabrice Luchini, Christopher Lambert, Juliette Binoche, Jean Reno o Isabelle Huppert (i Sigourney Weaver!) ha superat totes les fronteres. La fórmula, que és tota una llaminadura per a qualsevol francòfil, és fàcilment exportable i, de moment, ja estan en curs d’emissió o de producció versions quebequeses, turques, índies, britàniques, italianes i un creixent etcètera. TV3 encara no s’ha pronunciat, però crec que amb els nostres astres de la pantalla i l’escenari tindríem ben bé per rodar una temporada o dues.

Boja acadèmia antípoda

Que la divertida pel·lícula neozelandesa «What We Do in the Shadows» (2014) havia inspirat una genial (i homònima) sèrie de vampirs a HBO era sobradament conegut per qualsevol espectador amb bon gust. No sabíem però de l’existència de l’anterior «Wellington Paranormal» (2018), un altre «spin-off» del mateix film, sorgit a partir dels personatges de dos policies que hi tenien un petit paper. A la nova sèrie els agents i companys de patrulla Kyle Minogue (Mike Minogue) i O’Leary (Karen O’Leary) són reclutats pel sergent Ruawai Maaka (Maaka Pohatu) perquè s’ocupin de casos que no tenen explicació racional.

Amb permís dels «hobbits», no hauria dit mai que Nova Zelanda fos una terra propensa als fenòmens paranormals, però el cert és que aquesta parella de policies no para d’enfrontar-se a tota mena d’éssers fantàstics: nenes posseïdes, conductors invisibles, vaques abduïdes per alienígenes, robots intel·ligents, zombies i per descomptat vampirs. M’hauria agradat poder recomanar la sèrie amb més entusiasme, però els que gaudiu amb «What We Do in the Shadows» segurament trobareu aquest «Wellington Paranormal» més aviat pueril. O’Leary i Minogue fan pensar en un parell de pallassos de tota la vida, amb una comicitat de patacada i una intel·ligència ínfima. Si teniu el riure fàcil hi podeu fer un tast a HBO max. 

Estiu a l’illa

No és freqüent, més aviat és un miracle, que una autora jove i desconeguda publiqui la seva primera novel·la en una petita editorial i gràcies al boca orella aconsegueixi vendes superiors als 50.000 exemplars. Això és el que li va passar a la tinerfenya Andrea Abreu amb «Panza de burro» (Barrett, juny de 2020), un títol que la va catapultar al capdavant dels escriptors de la seva generació.

El llibre descriu l’estiu que passen al nord de l’illa de Tenerife dues noies al caire de l’adolescència, la narradora innominada i la seva amiga Isora, a la qual admira amb lleialtat gairebé amorosa. L’escassa acció —el típic lleure de les vacances escolars— té lloc en un barri popular de cases escampades per una costanera, on el turisme es contempla com una intrusió i un «modus vivendi» col·lateral. L’obsessió d’aquestes dues nenes sembla centrar-se en tot el que té a veure amb el seu entrecuix («el pepe») i amb l’escatologia en general. Si «Panza de burro» té alguna cosa d’original, apart de l’ambientació illenca, tan allunyada de la península, és el llenguatge amb el que ha estat escrita, una variant dialectal prou diferenciada, per la qual més d’una vegada aniria bé un glossari. Posseeix a més un to col·loquial que afegeix frescor i immediatesa.

Para estar flaca hay que comer de un plato más pequeño, decía, y para estar flaca hay que comer menos papas fritas, y una papa frita es como comerse dos papas guisadas, y lo que tienen que hacer esas cachoputas es dejar de comer tanta golosina, y lo que le voy a dar a esa niña es un rebencazo pa que deje de comer mierdas, y yo tengo a la niña a dieta porque ya se está poniendo cachorrona, y si la dejo se me desbarata, y come y come gomitas y se engorda como una bestia, y comicomi y después le da cagalera y se pasa tres días en el cuartobaño como los abobitos, y comicomi después lo siento arrojando, la cabrona se arroja toda y con cagalera, y come y caga y arroja y luego se manda los fortasé como si fueran una gomita, y come y caga y caga y caga y arroja la muy animalita y cuando se istriñe que parece que no le cabe una paja pol culo se pone los supositorios pa cagar otra vez.

Passada la novetat del llenguatge, la novel·la és repetitiva i estàtica, encara que es descrigui un munt de petites coses. Per no reduir-ho tot al retrat costumista d’unes setmanes d’un parell de vides, a l’últim capítol s’esdevé un fet tràgic, que és el que justifica que això sigui una novel·la. Sincerament no m’explico com és que aquest llibre ha agradat tant i encara entenc menys que l’hagin traduït a l’anglès, el francès, l’alemany i l’italià, on segurament es perdrà l’única gràcia que té l’original.

********

Voldria comentar una qüestió tangencial que poc té a veure amb Abreu i sí amb l’edició del llibre, el qual ja anuncia a la coberta: «SABINA URRACA Editora por un libro». A la contracoberta hi ha un text firmat per la citada Urraca i la frase informativa «PRESENTADO por Sabina Urraca». Per si algú no sap qui és aquesta senyora, a l’interior trobareu una pàgina on s’informa de la seva carrera i miracles, així com una fotografia (moguda) de la seva cara que ocupa una pàgina sencera. A una de les solapes torna a sortir la seva foto (privilegi que no se li concedeix a l’autora). 

Aquí s’ha d’entendre la paraula «editora», no com a cap de l’editorial, sinó com la persona que col·labora amb l’autor per aconseguir el text definitiu tal com es publicarà. Així ens ho aclareix Sabina Urraca a la introducció, on ens explica com va descobrir Abreu en un dels tallers d’escriptura que imparteix. Llegint-la hom acaba tenint la impressió que els possibles mèrits de «Panza de burro» són en bona part cosa seva. Així, tot just acabat de fixar el text, ens diu:

Ahora subo a la sierra de Madrid en coche con mi novio. Me siento, en cierta manera, satisfecha, y pienso que merezco este descanso. Lo subrayo porque hay pocas veces en las que crea que me merezca un descanso, pero, justo ahora, subiendo a la sierra helada, me siento genuinamente feliz al pensar que he puesto mi fuerza en algo tan bello.

Més endavant ens explica l’ànsia que passava esperant que Abreu li enviés els nous capítols: «yo estaba en Benidorm haciendo un tour de verano enloquecido de periodismo inmersivo, teniendo que pasar todo el día en una plataforma marina de la playa, menstruando al sol…». I, per remarcar la diferència d’edat que té amb l’autora, Urraca observa: «el día que cayeron las Torres Gemelas, vi el fuego en televisión mientras sentía entre las piernas el ardor gozoso de la reciente pérdida de la virginidad…» 

Poques vegades m’havia trobat en lletra impresa amb un ego tan gran com aquest.