Últimes notícies (12)

 

Celebrat per les obres teatrals i els relats, Anton Txékhov rarament s’acostà al terreny de la novel·la. Tres anys (1895) —editada per Cal Carré amb una traducció que sona molt bé d’Arnau Barios— és la segona ficció més llarga que va publicar i, amb les seves 200 pàgines de lletra gran, es podria qualificar més aviat com a nouvelle. Una novel·la breu que en una primera lectura sembla mancada de forma i fins i tot d’un objectiu concret.

Hi apareix un munt de personatges dels quals se’ns dona detall i un protagonista principal, l’Aleksei Làptev, ric sense esforç, ben poc agraciat i carregat de dubtes existencials, com sembla que ho han estat sempre els russos. La trama es compon d’una successió de fets, molts d’ells en to menor —una emoció estètica fugissera, un moment d’epifania enganyosa…—, que en la seva acumulació desordenada semblen suggerir el decurs de la vida. No hi falten esdeveniments dramàtics: la defunció per càncer de la germana, un cas de bigàmia, un pare violent i maltractador, la bogeria del germà, la mort d’un nadó; però Txékhov els enllesteix sense cap subratllat, amb la indiferència del que ja sap com solen anar les coses.

Ell es va inclinar per besar-li la mà, ella li va fer un petó maldestre al cap, amb els llavis freds. El Làptev sentia que en aquesta declaració d’amor hi faltava el més important, l’amor, l’amor d’ella, i hi sobraven moltes coses, i volia cridar, fugir corrents, anar-se’n a Moscou de seguida, però la Iúlia era a prop, la trobava preciosa, i de sobte el va subjugar el desig, va entendre que era massa tard per posar-se a reflexionar, la va abraçar amb passió, la va estrènyer contra el pit i, murmurant qui sap què, dient-li de tu, li feia petons al coll, a la galta, al cap…

El fil més important que hi ha a Tres anys és el de la relació de desamor entre Làptev i Iúlia, que s’inicia amb l’ enfolliment passional d’ell i l’acceptació pragmàtica d’ella, que continua amb la sensació compartida d’haver comès un error i que, amb el pas dels anys la rutina acaba perfilant alguna cosa que s’assembla a l’afecte. Txékhov sap que a les nostres biografies la sublimitat hi és absent, com ho és res assimilable a la «literatura». Per això les seves proses flueixen sense entrebancs, amb escenaris que podrien ser els de les nostres vides, amb riures i plors, però sense desesperança. I així, segons el lema que explicita la novel·la: «Anar vivint, anar veient».

Últimes notícies (11)

Au hasard Balthazar (Filmin) és una de les pel·lícules més excèntriques de l’ascètic i oblic Robert Bresson, fins al punt que té com a protagonista titular un ruc. Tot i això, Balthazar rarament té una funció important a la trama i és sovint víctima d’explotació o maltracte. Al seu voltant, un grapat de personatges que habiten un llogarret dels Pirineus francesos continuen amb les seves vides ben poc remarcables: els delinqüents juvenils, el matrimoni de forners, el rodamón criminal, els gendarmes, la noia desgraciada en amors… Una mena de comèdia humana tirant a sòrdida, on el ruquet ocupa només un racó de la imatge i acaba morint de manera fortuïta per uns pecats que no eren seus. Resulta fàcil caure en la temptació de convertir Balthazar en un símbol, i de fet sembla que aquesta era la intenció de Bresson que havia volgut representar-hi la fe cristiana. No obstant la càrrega emocional que va adquirint el film en els seus últims moments va molt més enllà d’una lectura religiosa.

Cinquanta-sis anys més tard Jerzy Skolimowski fa amb EO (Movistar+) un homenatge al Balthazar de Bresson amb un remake molt meritori pels nous ecos que suscita. Les aventures del ruc protagonista ja no es limiten a una contrada muntanyenca, si no que té un abast transeuropeu que s’estén des de Polònia fins a Itàlia. El film té una clara vocació animalista i subratlla una vegada i una altra la difícil convivència entre les bèsties i els humans. Ja les primeres escenes d’idil·li en el circ es veuen interrompudes per la llei que prohibeix l’ús d’animals en espectacles. Més endavant EO veurà la diferència de tracte que reben els «nobles» cavalls, participarà en una teràpia per a nens discapacitats, presenciarà una cacera nocturna amb raigs làser o serà testimoni de com espellen unes guineus per fer peces de vestir. La seva fi serà tan fortuïta com la del ruc de Bresson, però en produir-se a un escorxador ens interpel·la molt més pel que fa a la violència conscient que exercim sobre els animals que explotem.

A diferència de Bresson, tot austeritat en blanc i negre i amb el concurs d’actors no professionals, EO és una gran experiència audiovisual de colors hipnòtics, paisatges corprenedors i una música (de Pawel Mikietyn) que és pura electricitat. En alguns moments la imatge pot semblar pulcra en excés, però la pel·lícula, malgrat el seu esteticisme, amaga una càrrega de profunditat que retorna dies després d’haver-la vista.

I pensant en protagonistes innocents, destinats a ser víctimes i encaminats al sacrifici (literalment l’ase dels cops) és fàcil saltar a La strada (Filmin), la reputada obra de Federico Fellini que jo no havia vist mai. Potser és que em feia una mica de mandra el personatge de Gelsomina, tan bonifaci i tant de Semana de Cine Religioso y de Valores Humanos. I el circ i els pallassets també em treuen de polleguera. Però no m’ha costat gaire rendir-me. Primer, per com és de bona Giulieta Massina; que amb els seus aires de poca cosa és tan fàcil menystenir-la, però és tota una bèstia escènica. I després tots els tocs peculiars de la posta en escena tan estimats per Fellini: la processó religiosa, la nena malalta, les platges desolades, el circ rònec del Signor Giraffa… Un realisme que esdevé poètic per les lleus pinzellades de fantasia que, malgrat tot, toquen de peus a terra. 

I al final el que roman no és tant la redempció de Zampanò com la Gelsomina esperitada que repeteix fins l’exasperació «Il Matto è morto!». 

Últimes notícies (10)

Quatre anys després torna Irene Solà amb una altra novel·la de títol intrigant —Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres— i amb una il·lustració de la coberta d’impacte. Retornem a la Catalunya interior, ara al mas Clavell en plenes Guilleries, on anirem seguint els esdeveniments d’una jornada que queda marcada per l’agonia de la vella Bernadeta. Però aquest fet pertany només al moment present, perquè al voltant del llit de la malalta es congreguen totes les dones que han viscut a la masia en èpoques anteriors i arrosseguen amb elles vivències, llegendes i mites, tot donant la idea que el temps és circular i que no hi ha diferència entre el que passa un dia i el que passa tots els dies. 

Així anirem recorrent la història dels dos últims segles —l’època dels bandolers, la Carlinada, la Guerra Civil, la construcció d’un embassament…— i com el mas Clavell se n’ha vist afectat. I ja que la Història és un afer d’homes, tots ells —lladres de camí ral, desertors, maquis, aventurers…— acabaran sent-ne víctimes mortals, fet que explicaria el predomini femení entre els personatges de la novel·la. Dones que pacten amb el diable, sanadores, fetilleres, profetesses… i sobretot mares, perquè totes les protagonistes acabaran en el centre d’una o més escenes de part i pariran fills de característiques ben peculiars.

Irene Solà dota el llibre d’un caràcter atemporal on fins i tot la tecnologia moderna queda dissimulada per símils antiquats. Així un automòbil esdevé «una tartana sense cavalls» o un mòbil és un «mirallet» on apareixen figures de nans. L’autora combina amb mestratge l’antropologia, el mite, el costumari i la historiografia i ho exposa tot amb gran saviesa literària i un doll de recursos que passen del registre formal al popular i viceversa.

El sol es va enfilar fins a la meitat del cel, blanc i fredorós, com si anés nu. El caminet vermell jeia com una serp davant la casa, les fulles més altes dels arbres rebien una carícia defallida, i el mas tancava els ulls i allargava la cara perquè els rajos delicats li llepessin la façana.

Et vaig donar ulls i vas mirar les tenebres produeix un gran efecte, especialment en el factor sorpresa de les pàgines inicials. Més endavant, l’acumulació de rituals, rondalles i records es ressent d’una estructura repetitiva que sembla no portar la novel·la a cap direcció concreta i fa que aparegui una certa fatiga lectora. En tot cas, una experiència força remarcable. 

Últimes notícies (9)

En un futur indeterminat uns centenars de persones viuen en un edifici subterrani de 144 plantes. La memòria històrica ha sigut esborrada, de manera que s’ignora que va succeir en el passat i també es desconeix si l’exterior és habitable: els habitants de la colònia s’ha sotmès a una sèrie de regles que se suposa que protegiran la seva supervivència. Aquest és el punt de partida distòpic de Silo, una sèrie d’Apple TV+ basada en el cicle de novel·les de Hugh Howey.

L’intrigant plantejament és molt reticent a revelar el que amaga i, si ens posem crítics, a cada episodi avança poc la trama (encara que els personatges principals van morint que és un gust). L’ambient de l’edifici, d’uns colors somorts, grisos i marrons, que encongeixen l’ànim, tampoc fa de Silo un espectacle visual gaire atractiu. I malgrat tot, la sèrie enganxa des del primer moment; possiblement per la malícia dels guions i amb tota seguretat per un repartiment coral molt ben escollit, on Rebecca Ferguson confirma les seves aptituds com heroïna d’acció, ja apuntades a l’última Missió impossible. Però sense oblidar gent com Tim Robbins, Rashida Jones, David Oyelowo, Harriet Walter (la mamà de Succession) o Iain Glen (de Joc de Trons).

En poques paraules, quan estrenin la segona temporada, m’hi tiraré de cap.

I ja que ens movem en el terreny de la fantasia, bo és recordar Little Joe de Jessica Hausner (2019), en la qual Alice (Emily Beecham) treballa en un laboratori que investiga noves varietats de plantes. Així descobreix una nova flor que requereix moltes atencions, però que a canvi sembla proporcionar felicitat. El que ignoren Alice i els seus col·legues és que la flor que han anomenat Little Joe els està canviant també l’ànima…

Res de nou en el tema de les plantes que abdueixen humans —recordeu les diverses versions de La invasió dels lladres de cossos— tot i que cal remarcar que el film presenta una estètica molt curosa de colors entre pop i gèlids que el distancien dels exemples d’horror més genèric. Llàstima que unes interpretacions sempre molt estilitzades fan virtualment impossible descobrir quins personatges estan «posseïts» i quins no, amb el que és difícil seguir l’evolució de la trama. Recomanable, no obstant.

Últimes notícies (8)

Fins ara inèdit en català, Stephen Dixon (1936 - 2019) ens ha arribat per fi amb Carrers i altres relats, una selecció de contes que ha fet Eduardo Berti per a La Segona Perifèria i que Ferran Ràfols Gesa ha traduït. Les peces d’aquest volum, escrites entre els anys 70 i 80, mostren un llenguatge planer i una ambientació invariablement urbana. Si tenen alguna característica particular és sobretot en el maneig del punt de vista, que sovint és multiplica com en un reflex de les vides creuades que conflueixen en una ciutat.

Així passa a Històries de la 14, on el tret al cap d’un suïcida en una habitació d’hotel inicia una reacció en cadena, en la qual es veuran afectats des de la netejadora de planta fins a un nen que troba les restes del projectil. De forma similar a Tall, un malalt ingressat en un hospital intenta tallar-se les venes i el conte s’articula a partir dels monòlegs de les persones —familiars, personal sanitari— per a qui l’acte ha tingut conseqüències. En una escala menor l’amant despitat d’Un paio enamorat es planta davant de casa de l’ex per reclamar-li una última oportunitat. Resolt majoritàriament a través de diàlegs, presenciarem simultàniament el que passa a fora i a dins de l’edifici, mentre la situació deriva cap a l’absurd.

La barreja entre tragèdia i comèdia, comuna a molt d’aquests relats, posa a prova sovint els límits del realisme, com succeeix a Hora de marxar, on el fantasma del pare mort sotmet a escrutini cadascuna de les accions d’un fill que es disposa a casar-se. O a La firma, on un vidu inicia una fuita per desentendre’s del cadàver de la seva esposa. Mentre que a Adeu a l’adeu ens veiem confrontats a successives versions d’una separació entre dos amants, sense que puguem discernir quina és la vertadera.

Els contes de Dixon són tan entenedors en el llenguatge com inusuals en la forma: bé mereixen que els dediquem unes hores de la nostra atenció. On si no trobarem un relat que comença d’aquesta forma tan contundent?

Entro al pis. Hi ha algú que la viola. Estan tots dos nus. Ell és a sobre, però no a dins. Li posa un ganivet al coll. Dic: «Molt bé, fora d’aquí». Ella diu: «Tony… no». Ell diu: «No et moguis, col·lega, i a la teva nena no li passarà res».

—T’he dit que te’n vagis.

—Tony, no facis res. Em matarà. Va de debò. 

—Vols veure la teva nòvia morta?

—No. 

Últimes notícies (7)

No sorprèn gota que en uns temps en els quals les llibertats assolides es vegin amenaçades, la ficció giri la mirada enrere per recordar-nos d’on venim. Això fa la britànica Blue Jean, cinta de Georgia Oakley de l’any 2022, rememora els temps de Margaret Thatcher i la infame Secció 28 que pretenia perseguir la «promoció de la sexualitat». Com descriu molt bé la pel·lícula, aquesta llei no va servir tant per sancionar membres indiscrets del professorat com per fomentar l’armarització i la hipocresia amb resultats nefastos pels alumnes de tendències queer. El film ens ho mostra amb intel·ligència i sense excessos dramàtics; compta a més amb l’excel·lent protagonisme de Rosy McEwen. 

Més irregular resulta Te estoy amando locamente del debutant Alejandro Marín, que ens trasllada a Sevilla als primers anys de la democràcia, quan encara estava vigent la Ley de Vagos y Maleantes. La peripècia d’un adolescent que comença a explorar la seva identitat sexual es veu bruscament interrompuda per una topada amb les forces de l’ordre. Més enllà d’un guió una mica ingenu, la pel·lícula té la gràcia d’ambientar-se lluny de Madrid i Barcelona, que era on semblava passar tot, compta amb dues grans interpretacions d’Alba Flores i sobretot Ana Wagener i llueix unes immillorables intencions. Els aplaudiments que coronen algunes de les projeccions confirmen que l’existència del film no podria ser més oportuna.

****

Penso, i espero no equivocar-me, que les teràpies de reeducació de l’orientació sexual són molt més comunes als Estats Units que a casa nostra; almenys així ho semblen indicar les diverses pel·lícules  sobre el tema que ens venen d’allà. N’és una bastant recent La (des)educació de Cameron Post de Desiree Akhavan (2018), en la qual una adolescent Chloë Grace Moretz és enxampada en una relació sexual amb una amiga i enviada ipso facto a un centre religiós de conversió sexual. La descripció dels mètodes «curatius» i dels professors de l’establiment són menys terrorífics que idiosincràtics, de manera que en resulta una pel·lícula benintencionada però una mica tova. El desenllaç, que es fa dependre de l’ajuda de l’amistat, fa pensar que ens trobem davant de l’adaptació d’un best-seller per adolescents.

Completament diferent és But I’m a Cheerleader de Jamie Babbit (1999), en la qual una confusa Natasha Lyonne és enviada a un centre d’aquests reparadors, i amb l’ajuda de terapeutes com Cathy Moriarty o RuPaul, descobreix la seva veritable orientació lesbiana. Tota la pel·lícula és una gran conya de colors brillants i una clara inspiració de John Waters, per on es passegen també unes joveníssimes Michelle Williams, Melanie Linskey o Julie Delpy. És diversió barata, però no deixa de ser diversió, i a més amb la pàtina d’obra de culte.

****

I acabaré aquest carrusel gai amb un parell de mostres latinoamericanes que, com a mínim, qüestionen el proverbial masclisme d'aquells països. A Pornomelancolía (Manuel Abramovich, 2022) es retrata un porno-influencer mexicà que basa tot el seu negoci (i tota la seva vida social) en les interaccions a través de les xarxes socials. Per a sorpresa de ningú, acaba amb una depressió de cavall. El més al·lucinant és el rodatge d'un porno gai ambientat a la Revolució Mexicana i protagonitzat per les seves figures emblemàtiques.

Marco Berger és ja la tercera vegada que fa la mateixa pel·lícula, primer amb Taekwondo, després amb El país del carnaval, ara amb Los agitadores. L'estratègia consisteix sempre a aplegar un grup d'homes joves, hipotèticament heterosexuals, i sotmetre'ls a una intensa convivència fins que saltin espurnes d'erotisme. Per variar, en aquest cas les coses acaben malament, però tant li fa, tot plegat es diria un espectacle concebut per un vell verd.

Últimes notícies (6)

Si l’altre dia parlava de símptomes de fatiga en les sèries de televisió, avui hauré de fer una excepció amb les comèdies que, sense necessitat d’haver d’inventar la pólvora cada vegada, encara són capaces d’oferir-nos bons moments d’esbarjo, on no hi falten però alguns apunts de reflexió. És de justícia començar per Poquita fe (Movistar+), creada per Juan Maidagán i Pepón Montero (que ja eren darrera de Camera Café), una de les (bones) sorpreses de la temporada. Durant dotze capítols de setze minuts seguirem mes a mes la vida més que grisa d’una parella com n’hi deu haver tantes. José Ramón (Raúl Cimas) és vigilant de seguretat i Berta (Esperanza Pedreño) treballa en un parvulari. Fa anys que conviuen i de mica en mica s’han quedat sense il·lusions, mentre que al seu voltant amics i familiars han esdevingut un teló de fons on no cal esperar cap sorpresa. Enmig d’aquesta vida sense al·licients una de les poques sortides que queden és fer de cada banalitat una muntanya. Els resultats còmics no es fan esperar.

Filmada en escenes brevíssimes, amb els personatges adreçant-se sovint als espectadors, i una parella protagonista d'un estoïcisme a prova de bombes, Poquita fe explota el costat més hilarant de les misèries quotidianes amb uns guions que són per emmarcar de bons. Certifico que jo, que amb prou feines esbosso un somriure quan miro una comèdia, aquí he rigut sonorament més de dos i tres vegades. Tota una anomalia. 

Platonic (Apple TV+) es planteja la vella pregunta que retorna cada un cert temps: és possible l’amistat entre un home i una dona (heterosexuals)? Sylvia i Will eren amics inseparables a la universitat, però van distanciar-se quan ell es va casar amb una dona que no li queia bé a ella. Uns anys més tard reprenen la relació, quan ell acaba de divorciar-se i ella se sent asfixiada per un matrimoni que li ha fet abandonar totes les ambicions laborals. Junts escenificaran una crisi de la mitjana edat, on abundaran les bretolades juvenils i on aparentment no hi haurà cap atracció amorosa/sexual.

La sèrie funciona prou bé, sobretot si trobeu graciós que uns quarantins es comportin de forma tan alegrement immadura. Diria que el Will de Seth Rogen potser no serà del gust de tothom, però Rose Byrne té moltes oportunitats de brillar com la consumada comediant que és.

Presentada com a filla del creador de Borgen, L’Orquestra (Filmin) és un drama còmic que mostra els jocs de poder dins d’una orquestra simfònica danesa. Se centra en la rivalitat de dos clarinetistes, però també hi té un paper rellevant el director adjunt de l’entitat. La farsa acaba convertint en ridículs tots els personatges, sense nega’ls-hi però la seva parcel·la d’humanitat. Un molt bon entreteniment que dessacralitza lleugerament el món de la música clàssica.