La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIV. Cinoc, 2

Viatge al centre de la terra

Som al dormitori de Cinoc, el que es dedicava a «matar» mots del diccionari. És una cambra deixada i bruta. Al marc de la porta penja una mezuzà, el talismà que es troba a l’entrada de totes les cases jueves. A la paret hi ha un gravat que representa cinc nadons nus fent tombarelles, amb un sextet que diu:

Veient els seus xics saltirons

¿Podem negar que als cinc nadons

Els cal un punt d’el·leborina?

Però llur cosset és ben girbat

Si, com Pitagores opina,

L’home és un arbre capgirat

He reproduït el poema, no per la seva bellesa, sinó per agrair als traductors al català que s’hagin molestat a preservar-ne la rima.

Sobre un vetllador hi ha uns quants llibres, dels quals destacaré:

• Quan jo era una petita ballerina. Records d’infantesa i joventut, de Maria Feodorovna Vychiskaya, París, 1948 [A l’original hi diu «petit rat», que és com s’anomena a les joves alumnes de l’escola de dansa de lÒpera de París]
• Beiträge zur feineres Anatomie des menschlichen Ruckenmarks, de Goll [De Gaulle?], Gant, 1860 [Contribucions a l'anatomia de la medul·la espinal humana]
• Sobre l’exfoliació piramidal dels alabastres i dels guixos, d’Otto Lindenbrock [és el nom del protagonista de Viatge al Centre de la Terra de Jules Verne]

Hélène Brodin va morir en aquest dormitori el mil nou-cents quaranta-set, després d’haver viscut dotze anys en la més absoluta discreció. A la seva mort es va descobrir una carta on explicava la conclusió de la seva estada americana i així es completa un relat que havia començat en el capítol XXI.

Després que el seu marit aparegués mort a Jemima Creek, Hélène no tingué altre propòsit a la vida que no fos venjar-lo. Així, tot i els seus aires de mosqueta morta, va perseguir implacablement els germans Jeremiah i Ruben Ashby i el seu còmplice Nick Pertusano [«un nan viciós i cruel» que es deia quasi igual que el nan de Las Meninas] per tota la geografia americana fins que va completar la tasca. En definitiva, ‘Història dels tres pinxos assassinats’.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3 (cont.)

Cissampelos pareira

Un cop enllestits els Danglars, tornem als seus criats. Honoré Marcion era un lionès que havia viscut moltes aventures de jove, treballant en espectacles de fira i de carrer. Quan es va cansar d’aquella vida, va entrar a servir en cases burgeses, on la seva flegma britànica era molt apreciada. Corinne era una pagesa normanda que va venir a servir a París quan tenia quinze anys. A The Vienna School and Family Hotel, on treballava, la senyora Cissampelos (Cissampelos pareira és una planta de múltiples aplicacions a la medicina xinesa) li va ensenyar tots els fonaments de la cuina.

Honoré i Corinne es van conèixer quan visitaven l’Exposició Universal i ell li va explicar com funcionaven els autòmates. Honoré havia treballat pel senyor Danglars pare, i en va quedar tant satisfet que el va recomanar al seu fill, que s’acabava de casar. Els Honoré treballaren per la família fins que va esclatar l’escàndol. Com que llavors ja eren molt vellets, Émile Gratiolet els va permetre quedar-se a la seva habitació. Van viure encara vint anys més amb estretors i als noranta-tres anys van morir amb pocs dies de diferència.

Célia Crespi, com era molt més jove, va continuar servint a diversos pisos de l’edifici i finalment, fins la jubilació,, de dependenta a la pastisseria Délices de Louis XV. Malgrat el tractament de senyoreta Crespi, Célia havia tingut un fill el 1936. No es va saber mai la identitat del pare. Recentment s’ha sabut que el nen va morir durant els combats de l’alliberament de París el 1944. Georges Perec també va néixer el 1936 i va sobreviure la guerra. En canvi la seva mare va desaparèixer a Auschwitz el 1943.

Acaba el capítol amb la descripció del dormitori de Hutting, una peça que rarament fa servir. Crida l’atenció una escultura de l’Intel·lectualista Martiboni que sembla prefigurar una obra similar de Damien Hirst:

…un bloc de poliestirè de dos metres d’alta, un metre d’ample i deu centímetres de gruix, dins del qual hi ha entatxonats cotilles antigues (…), deixalles d’un tiberi i dos o tres gossets dissecats. 

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXIII. Hutting, 3

"Assasinat al serrall", o del que era capaç Cormon

Aquest capítol tan ple d’informació comença al dormitori de Hutting, a un altell del seu taller, però només per recordar-nos que fins el final de 1949 aquí hi havien viscut els «Honoré» (en realitat es deien Honoré i Corinne Marcion), maître d’hôtel i cuinera dels senyors Danglars. El servei de la casa el completava la jove criada Célia Crespi.

El tres de gener de 1926, deu dies després que un incendi malmetés el tocador de la senyora, el matrimoni Danglars va posar algunes pertinences en tres maletes i desaparegué sense destí conegut. La fugida de Maximilien Danglars, tot un president del Tribunal d’Apel·lació, va ser motiu d’escàndol i l’inici de la suculenta ‘Història del magistrat i de la seva muller que es van fer lladres’. Per encuriosir-vos serà suficient dir que la parella queia en un frenesí eròtic cada vegada que cometia el robatori d’algun article de luxe.

Entre les peces robades: un samovar de plata de la comtessa de Melan, un esbós de Perugino a casa del nunci papal, una agulla de corbata o un cartró (Caça de l’Ur) de Fernand Cormon (1845-1924), un pintor que no podria ser més pompier. També es menciona un retrat del marxant Ambroise Vollard fet per Félix Vallotton que efectivament existeix, i un collaret de perles que havien robat a la princesa Rzewuska (que era el nom de naixement d’Ewelina Hanska, la dona de Balzac).

Vollard per Vallotton

Es parla del ball de màscares ofert per Timothy Clawbonny, «un vell anglosaxó glabre, amanerat i pederasta», que apel·la al Dr. Clawbonny de Les aventures del capità Hatteras de Verne. Els seus socis a la banca són Marcuart i Shandon. Jean-Rodolphe Marcuard fou el fundador de la ben real Banque Marcuard & cie, que Verne menciona a l’obra citada anomenant-lo Marcuart. Shandon també és un personatge (traïdor) de la mateixa novel·la.

Els Danglars s’havien inventat el lladre mític Chalia la Rapine, per desviar les sospites dels seus crims. Al capítol XL hi havia una novel·la amb un fals culpable que, igual que aquí, feia pensar en el To Catch a Thief de Hitchcock. Atès que el primer robatori de «Chalia» es va cometre durant la representació de l’òpera Boris Godunov, no resulta aventurat trobar connexió amb el gran baix rus Fiódor Xaliapin.

Els traductors s’entesten a escriure «pell de bisó», quan hauria de ser «pell de visó» (amb més motiu, si el duia la duquesa de Beaufour). 

La vida manual d’ús: mestres antics i moderns

El 1979, un any després de la publicació de La vie mode d’emploi, aparegué Un cabinet d’amateur, una novel·la curta que forma un curiós díptic amb l’anterior [Hi ha traducció a Anagrama, El Gabinete de un aficionado: historia de un cuadro]. El llibre, situat als anys finals del segle XIX i principis del XX, va d’un quadre que el magnat de la cervesa Hermann Raffke encarrega al pintor Heinrich Kürz, on apareixerà envoltat de la seva col·lecció pictòrica, a la manera dels gabinets de curiositats o gabinets de col·leccionista tant populars al segle XVII. Però la particularitat d’aquesta obra és que, mitjançant un sofisticat joc de miralls, els quadres de la col·lecció es van repetint fins l’infinit, aportant lleugeres variacions a cada repetició.

La novel·la, en un to entre erudit i lúdic, ens va presentant els detalls de la col·lecció, els seus orígens i el seu destí quan entri a subhasta per la mort de Raffke. A les seves pàgines abunden els crítics, els historiadors, els representants de museus i sobretot les obres d’art; i com que ens trobem en territori Perec, resultarà difícil escatir què és real i què fictici. Així, tant hi trobarem pintures autèntiques d’artistes reals, com obres falses d’artistes inventats. També obres falses d’artistes que han existit. L’únic que no hi ha són artistes ficticis que han creat obres de debò, potser per aquella llei de la lògica que afirma que d’un antecedent fals es pot deduir qualsevol cosa.

Si entres al joc, el llibret és una delícia (i el seu final, demolidor), però el que volia destacar aquí és el continu emmirallament més o menys subtil entre La vie… i Un cabinet… Posem per exemple el quadre Retrat de Clara Schumann de l’inexistent Ludwig Steinbruck, que és fàcil relacionar-lo amb el capítol LXXXI, on Jane Sutton ha de retornar a la biblioteca Les cartes d’amor de Clara Schumann. A més Steinbruck vol dir pont de pedra (pierre), que ens fa pensar en El pont sobre el riu Kwai de Pierre Boulle, un altre dels llibres a retornar.

D’altres exemples: al capítol LXXV es parla de l’obra de teatre Manlius Capitolinus de Lafosse, mentre que a Un cabinet… apareix un quadre fictici anomenat Manlius Capitolinus del molt real Nicolas Poussin. O comparem aquest fragment del capítol LXXVII amb la descripció d’un quadre a Un cabinet:

La vitrina conté una col·lecció de miniatures de màquines de guerra antigues per muntar: ariets, vineas com les que Alexandre va fer servir per protegir els seus treballadors durant el setge de Tir, catapultes síries que llençaven a cent peus de distància pedres monstruoses, ballestes, piròbols…

École flamande: Le Siège de Tyr. Devant les murailles crenelées d’une ville embrasée, des centaines d’hommes tirent des plates-formes gigantesques supportant des tours étroites surchargées d’archers, de catapultes, de machines de guerre.

Per no allargar-me només afegiré que James Sherwood, el besoncle de Bartlebooth i primer personatge de la línia temporal de la novel·la, apareix també a Un cabinet d’amateur com a àvid col·leccionista. Una prova més per si calia de la permeabilitat textual de les obres de Perec.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXII. Gratiolet, 2

 

El dormitori de l’adolescent Isabelle Gratiolet conserva un estil infantil i un coixí en forma de Snoopy. Entre altres objectes d’escriptori hi ha quatre papers assecants (que són degudament descrits); ni punt de comparació amb la col·lecció que té el seu competidor Rémi Plassaert.

El detall més curiós de la cambra és una tiorba que penja sobre el llit. Aquest instrument emparentat amb el llaüt va tenir el seu moment al segle XVI per passar de moda poc després. És l’únic objecte que Olivier Gratiolet va recuperar després de l’assassinat de la seva dona i el suïcidi del seu sogre.

Isabelle no és una noia popular, té fama de ser molt rara. Li agrada espantar les nenes petites amb històries terrorífiques i quan li demanen que escrigui una redacció sobre les seves vacances, s’empesca fantasies d’amor principesc. A l’escola han aconsellat el seu pare que la dugui a un psicoterapeuta, però Olivier la defensa: creu que és millor una filla imaginativa que no pas una mediocre conformista.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXXI. Rorschash, 4

Al dormitori d’Olivia, ens aturem davant d’una foto on surt vestida de cowgirl al rodatge de la pel·lícula Apa nois! Va ser l’última que va estrenar, perquè la següent, Segueix en cartellera, amor meu!, ni tan sols va arribar a muntar-se a causa de la poca qualitat de les preses. Després va dedicar-se a filmar documentals turístics, on interpretava a una jove americana que voltava pel món, fent esquí aquàtic als Everglades o xalant al Carnaval de Rio. Haurem de perdonar a Perec el tòpic una mica trist que li fa incloure les frases «aclamava els toreros a Barcelona, es cultivava a l’Escorial». D’aquí li ve a Olivia l’afició pels viatges.

Ara és al seu dormitori: una dona baixeta, grassona, de cabells arrissats que té al costat algunes coses que vol endur-se al viatge. Està escrivint una llista d’encàrrecs que deixarà a Jane Sutton, entre d’altres més banals, retornar a la biblioteca municipal Les cartes d’amor de Clara Scumann, El pont sobre el riu Kwai de Pierre Boulle i De l’angoixa a l’èxtasi de Pierre Janet. Aquest darrer no el conec. Veig que Pierre-Marie Félix Janet (1859 - 1947) fou un important filòsof i psicòleg, que va crear el terme del «subconscient». 

L’anotació «verificar cada dia que els Pizzicagnoli no hagin trencat el pàmpol de vidre bufat del vestíbul» pot sonar lleugerament misteriós: encara trigarem uns capítols per esbrinar qui son aquests Pizzicagnoli. Però l’encàrrec més intrigant és:

— comprar Edam al vapor per a Polonius i no oblidar de portar-lo un cop a la setmana al senyor Lefèvre per a la lliçó de dòmino

Deixant de banda que jo hagués traduït «Edam étuvé» com «Edam madurat», la resta de la frase és mereixedora d’una nota al peu (diria que l’única de tota la novel·la) on ens assabentem de l’encantadora història de com Rémi Rorschash li regalà a Olivia una parella de hàmsters ensinistrats que jugaven al dòmino. Polonius n’és el darrer descendent i s’ha quedat sense contrincant pel joc. D’aquí les visites periòdiques al senyor Lefèvre. Tant Polonius, com Gertrude, la primera femella de la nissaga, remeten a Hamlet. Sigismund, el primer ancestre mascle, potser és una referència a La vida es sueño.

El pretext per aquesta 56ª volta al món és una invitació a Melbourne, on s’estrenarà un documental sobre la vida d’Olivia.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL LXXX. Bartlebooth, 3 (cont.)

La segona part del capítol és la que aporta dades veritablement importants per a la trama. Ja se’ns anuncia d’entrada que aviat sabrem com el projecte de Bartlebooth fracassaria tant pels atacs del crític d’art Beyssandre, com per les maniobres secretes de Winckler.

Però de moment ens entretindrem amb altres dificultats organitzatives que van anar apareixent a mesura que el procediment anava avançant. Per exemple, la idea de pintar cinc-centes marines en vint anys havia sorgit simplement perquè eren números rodons, però aquest ritme suposava que era impossible quadrar les dates. Hauria estat millor pintar-ne quatre-centes vuitanta (dues al mes) o cinc-centes vint (una cada dues setmanes).

Però apart dels decalatges que impedien que els puzles fossin destruïts al lloc on s’havien pintat les aquarel·les exactament vint anys després, que es podria considerar una imperfecció menor, el cop definitiu al projecte el produí la ceguesa de Bartlebooth.

Els primer símptomes aparegueren els últims mesos de l’any mil nou-cents setanta dos. Li diagnosticaren una doble cataracta, de la qual fou operat amb èxit. Però els metges que li recomanaren repòs no podien imaginar que aviat el pacient es dedicaria a forçar la vista resolent els seus puzles. De mica en mica la ceguesa es revelà imparable. A principis de 1975 no tingué més remei que buscar ajuda. La trobà en Véronique Altamont, que estudiava aquarel·la i era aficionada als puzles.

Gairebé cada dia, aquesta noia fràgil ve a passar una hora o dues amb el vell anglès i li fa tocar un per un els trossets de fusta tot descrivint-li amb la seva veu menuda les imperceptibles variacions de colors.