La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCVI. Dinteville, 3

 

El dodecaedre ròmbic a la natura

La sala de bany i, a través d’una porta semioberta, el dormitori del doctor Dinteville. Una transcripció de les Danses de Hans Neusidler (1508 - 1563), el Gran Diccionari de Cuina d’Alexandre Dumas (père), una copa de vidre amb models de cristal·lografia (el prisma recte de base hexagonal, el cubooctaedre, el dodecaedre ròmbic…), un quadre d’un tal D. Bidou (possiblement apòcrif) amb una noia ajaguda a un prat, espellofant pèsols. A la tauleta del lavabo, uns quants objectes d’higiene personal. Crida l’atenció «una màquina d’afaitar, tipus navalla, amb funda de pell de xagrí». Al DIEC, el xagrí és una pell de cabra adobada que té un tacte molt especial; però l’original galuchat és un cuir fet a partir de peixos cartilaginosos com els taurons i les rajades.

Una capsa de galuchat

A continuació es narra la història del doctor Dinteville que, un cop acabats els estudis a la facultat de Caen i més aviat mancat d’ambicions, va adquirir la consulta d’un metge generalista i es va conformar amb convertir-se en un bon metge de províncies. Però abans d’incorporar-se al seu destí, un dia que va pujar a les golfes va descobrir un opuscle titulat De structura renum que havia escrit el seu avantpassat Rigaud de Dinteville. Entusiasmat per la troballa, va decidir una edició crítica de l’obra sota la tutoria del professor LeBran Chastel.

Arribats a aquest punt cal recordar que Perec va ser documentalista entre 1961 i 1978 al Centre de Neurofisiologia de la Faculta de Medicina de Saint-Antoine. Aquest bagatge li permet fer una exposició molt creïble sobre les tendències mèdiques del segle XVII, descrivint els enfrontaments entre les diferents escoles i citant amb total correcció unes quantes referències bibliogràfiques. El resultat és mitja dotzena de pàgines d’erudició més aviat feixuga que m’han arribat a impacientar. A sobre tot conclou força malament pel pobre doctor Dinteville.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCV. Rorschash, 6

 

A la tauleta de nit de Rémi Rorschash hi ha un marc de fusta amb quatre fotografies d’Olivia Norwell. Totes són descrites amb detall, però jo em quedo amb la que mostra a Rémi i Olivia en una vespa passant per davant de Stazione Termini, com si fos la pel·lícula Vacances a Roma. Com ja s’ha dit abans, Rorschash està vell i malalt, passa molt de temps entrant i sortint de clíniques i hospitals. Tot sembla indicar que ja no tornarà mai més a aquest dormitori, que està adquirint un aire mortuori. 

Aquesta habitació va ser el saló-menjador dels Gratiolet durant quatre generacions, des del final dels anys 1880 fins al principi dels anys 50. Aquest fet dona peu a explicar la història de la construcció de l’edifici en un raval encara ple de petites indústries i on a partir de 1883 es va anar aixecant la colossal Llibertat de Bartholdy. Samuel Simon hi tenia un negoci de venda de fusta i el seu veí Norbert Crubellier era arrendador de cotxes de punt. Al principi van resistir-se al corrent urbanitzador que dominava el barri, però quan es van trobar envoltats d’immobles residencials van haver de claudicar. Així és com va néixer el carrer Simon-Crubellier. Resulta curiós que a Les choses (1965), la primera novel·la de Perec que es va publicar, ja hi ha una menció al nom Crubellier:

Ils partirent donc. On les acompagna à la gare, et le 23 octobre au matin, avec quatre malles de livres et un lit de camp, il embarquaient à Marseille à bord du Commandant-Crubellier, à destination de Tunis.

Juste Gratiolet, que compartia negocis amb Simon, va adquirir una parcel·la. Se’ns diu que totes les cases foren construïdes per l’arquitecte Lubin Auzère [un eco del pintor Lubin Baugin que ja ha aparegut diverses vegades] i el seu fill Noël:

tots dos eren arquitectes honrats, però mancats d’imaginació, i van construir cases gairebé idèntiques: façanes de carreus i darreres de fusta, balcons al segon i al cinquè pis, i dues plantes sota teulat, una de les quals tenia mansardes.

Juste no va viure gaire a l’edifici, s’estimava més viure a la seva masia del Berry. El capítol dedica els seus últims paràgrafs —deixant de banda les habituals descripcions de quadres— a les vides d’Émile i François, fill i net de Juste, i a la progressiva desaparició del patrimoni Gratiolet de l’edifici, ara reduït al piset que ocupen Olivier i la seva filla.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIV. Escales, 12

Continuació de la temptativa d’inventari d’objectes trobats a l’escala iniciat al capítol LXVIII. En destacaré:

• mitja dotzena de sotacopes de suro envernissat que representen llocs emblemàtics de París [en espanyol tradueixen sous-verres per «cuadritos»]
• Programa del cinema Le Caméra de febrer de 1960. S’anuncia Lola de Jacques Demy, que es va estrenar el 1961. L’obligació d’incloure algú que agafi un tros de fusta, fa posar a Perec Tiens bon la barre, Jerry de Gordon Douglas (amb Jerry Lewis). En realitat el títol en francès era Tiens bon la barre, matelot i el director Norman Taurog. Sí que existeix Tiens bon la rampe, Jerry dirigida per Gordon Douglas, però és de 1966. En la traducció catalana han posat el títol original del film de Taurog (Don’t Give up the Ship) tot atribuint-lo a Douglas. En anglès no es compleix la trava de la fusta. El títol del film hongarès Nem szükzéges, hogy kilépj a házbol vol dir No és necessari que surtis de casa. El seu director imaginari Gabor Pelos té les mateixes inicials que Perec.
• un llibret atrotinat de calembours obert per la pàgina dedicada al mon de la impremta. Per exemple en francès es mostra Visitez l’Italique!, que juga amb Italie i Italique (cursiva), o Un compartiment de première casse, que juga amb casse (caixa d’impressor) i classe. Com és habitual l’edició espanyola manté els calembours de l’original i els explica en nota al peu. La versió catalana en fa de propis, com «anar a impremtes i rodolins» (que trobo força bo)
• una postal de la sèrie educativa «Els grans escriptors americans» dedicada a Mark Twain. En el resum biogràfic s’inventen que «disfressat d’afganès va fer un pelegrinatge a les ciutats sagrades d’Aràbia»
• set fitxes de marbre (disposades tal com es pot veure a dalt) col·locades al replà del tercer pis i que reprodueixen la posició que en el joc del go s’anomena Ko o Eternitat

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCIII. Tercer dreta, 3

Étienne Cabet

La tercera estança d’aquest pis buit està totalment pintada de laca negra i sense mobles. A la paret hi ha 21 gravats en acer disposats en una alineació de 3 x 7. Perec, evidentment, descriu el contingut dels gravats, que serveixen per atendre els requeriments del capítol (de fet aquest és tot el seu contingut). Per no ser carregós només en comentaré alguns: 

• un compositor famèlic que escriu febrilment en una mansarda una òpera, L’onada blanca, amb el títol ben llegible [Al capítol III, ubicat en aquest mateix pis, es parlava de la secta de «Els Tres Homes Lliures» també coneguda com «L’Onada Blanca»]
• un retrat d’Étienne Cabet, fundador del diari Le Populaire i autor de Viatge a Icària, que va intentar, sense èxit, establir una colònia comunista a Iowa abans de morir l’any 1856 [Enormement popular en el seu dia, d’ell prové el nom de la nostra Avinguda Icària. També va escriure sobre els bombardeigs de Barcelona de 1842]
• dos homes en frac, asseguts en una taula fràgil i jugant a cartes; amb un examen més atent ens adonaríem que en aquestes cartes hi ha reproduïdes les mateixes escenes que figuren als gravat [Un nou cas de «mise en abyme»]
• el fisiòleg Claude Bernard rebent de mans dels seus alumnes un rellotge d’or, amb motiu del seu quaranta-setè aniversari [El pare de la medicina experimental devia fer els 47 anys cap al 1860]

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCII. Louvet, 3

El pis és buit. Com ja s’ha dit, el matrimoni Louvet para poc a casa. Són dels pocs personatges de la novel·la que no tenen nom conegut, ni ell ni ella. El negoci d’ell té a veure amb la bauxita o el wolfram. 

Som a la cuina, ben proveïda amb tota mena d’aparells elèctrics. Al bell mig, una taula oval espanyola i quatre cadires de palla. Hi ha uns estalvis on es representa el veler de tres pals Henriette, segons un aquarel·la d’Antoine Roux pare. Suposo que es refereix a Ange-Joseph Antoine Roux (1765 - 1835), pioner a França dels «retrats de vaixells», membre d’una dinastia marsellesa dedicada a aquest gènere (incloent-hi els seus cinc fills).

Fa uns anys els Louvet van fer una festa i van organitzar tal terrabastall que els veïns van haver d’avisar la policia quan ja eren les tres de la matinada. Els dos agents que s’hi van desplaçar van trobar-se a la cuina l’amo de la casa que, vestit amb batí ratllat, babutxes i una pantalla cònica al cap, dirigia una orquestra imaginària, mentre la dotzena de convidats responia copejant diversos estris de cuina.

A la resta del pis no hi havia pràcticament ningú. Un disc de Françoise Hardy (C’est à l’amour auquel je pense) girava silenciosament al tocadiscos. A l’entrada, sota una pila d’abrics, un nen d’uns deu anys dormia amb un assaig sobre Sartre entre les mans. Al bany dos homes jugaven sobre les rajoles del terra al cinc en ratlla, un joc que els japonesos anomenen go-moku. Els escolars francesos n’hi diuen morpion, que també vol dir cabra o lladella. El traductor a l'espanyol diu que és com un joc de dames simplificat (?)

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XCI. Soterranis, 5

Al soterrani dels Marquiseaux, unes caixes de xampany amb una etiqueta on es veu Dom Perignon que acaba de descobrir el mètode per fer tornar escumós el vi de Champagne. Al damunt, unes caixes de whisky Stanley’s Delight. A l’etiqueta, un explorador amb salacot i el vestit tradicional escocès avança davant d’una columna de nou negres, cadascun amb una caixa al cap, on es pot veure la mateixa etiqueta. Enèsim cas de «mise en abyme» dins de la novel·la.

Al darrera, diversos mobles i andròmines que provenen del matrimoni Échard (els sogres del senyor Marquiseaux). El més curiós de tot són els seixanta fascicles ciclostilats amb el títol BIBLIOGRAFIA CRÍTICA DE LES FONTS RELATIVES A LA MORT D’ADOLF HITLER AL SEU BÚNQUER EL 30 D’ABRIL DE 1945. Aquest llibret es refereix només a les fonts franceses i és l’únic que ha publicat Marcelin Échard de moment, després de quinze anys de feina. En té previstos sis més amb l’objectiu de demostrar que Hitler va sobreviure la fi de la guerra. L’últim volum demostrarà la influència del führer i els ideals nazis en algunes figures de la vida pública (Foster Dulles, Cabot Lodge, Gromyko, Trygvie Lie, Syngman Rhee, Attlee, Tito, Beria, Sir Stafford Cripps, Bao Dai, McArthur, Coudé du Foresto, Schuman, Bernadotte, Evita Perón, Gary Davis, Einstein, Humphrey, Maurice Thorez…) He verificat que tots aquests noms corresponen a persones existents (alguns no em sonaven de res). El nom més curiós potser és Coudé du Foresto, el d’un polític d’origen bretó. Precisament Perec li va dedicar un dels seus Je me souviens.

*******

El soterrani de la senyora Marcia, degut al seu negoci, és un amuntegament d’objectes indestriables, en general més propis d’un brocanter. En destacaria potser «una vella màquina assortidora de cacauets encara mig plena, el cos de vidre de la qual porta la inscripció «LLEPOLIA EXTRA PERQUÈ ELS GORMANDS ES DELEIXIN». Sembla ser que Perec en tenia una d’aquestes. 

El vell «rètol amb el rombe dels estancs» a l’original s’anomena «une ancienne carotte de bureau de tabac». Tot i que actualment el seu disseny ha evolucionat i no s’assembla tant a una pastanaga, encara és obligatòria a tots els estancs francesos.

Una capsa de galetes de metall pintat amb una imitació d’Amor i Psique, de Gerard. Un penell en forma de gall, molt rovellat. Jocs de cubs, jocs de les famílies, cavallets i una fleca de joguina. Instruments de música pels infants: saxòfon, vibràfon, percussió. Tot plegat un mareig.

La vida manual d’ús: CAPÍTOL XC. Vestíbul, 2

El banquet d'Assuerus d'Aert de Gelder

A la part dreta del vestíbul, en un gran bagul de fusta [«una gran arca para la leña» diuen en castellà com a traducció d’«un grand coffre de bois»] seuen tres senyores: la senyora Lafuente, la senyora Albin i Gertrude, l’excuinera de la senyora Moreau. Lafuente, l’assistenta de la senyora de Beaumont ja hauria d’haver plegat, però s’ha hagut de quedar perquè ha vingut l’afinador. Com que ha vist que la senyoreta Anne s’havia cruspit les sobres que hi havia per sopar, ha calgut que baixés a comprar alguns queviures. De retorn s’ha trobat la senyora Albin, que venia de la seva visita diària al cementiri, i Gertrude, a qui no veu gaire sovint.

Gertrude, cèlebre a tot París pels àpats monocroms que preparava, ja no treballa per a la senyora Moreau, ara que ja no està per a festes. Fou contractada per Lord Ashtray (cendrer), milionari enriquit amb la recuperació de metalls no ferrosos, i ara viu a Anglaterra a Hammer Hall. 

Lord Ashtray exhibeix totes les excentricitats proverbials d’alguns britànics: té al seu servei 97 lacais, disposa d’onze mil corbates i 813 bastons, i està subscrit a tota la premsa de llengua anglesa del món, només per resoldre els encreuats. També és molt aficionat al rugbi i entrena secretament el seu equip privat per fer-lo participar al torneig de les Cinc Nacions.

Males llengües diuen que aquestes manies li serveixen per ocultar les seves tres veritables passions: la boxa, la geometria espacial i sobretot les mantes de cavall índies. Es citen diversos guerrers i les seves tribus, entre els quals Satch Mouth dels Groove, que no és altre que Louis Armstrong. Crazy Turnpike (torniquet boig) i Restroom Bomber (bombarder de banys públics) són totalment inventats.

Als tres dies de ser al servei del lord, Gertrude es va presentar al seu nou amo —que estava assajant l’òpera d’Hippolyte Monpou (!) Assuerus amb quinze coristes vestides d’alpinistes (!!!)— i li va tirar el davantal pel cap mentre es queixava de la qualitat dels productes amb els que havia de treballar. Ashtray va acceptar que anés a comprar on ella volgués. Per això un cop a la setmana Gertrude viatja a París en camioneta per comprar mantega, ous, llet, verdures, aviram i diversos condiments.