Lectures pel segle XXI

foto de nessarosse

“El corrector” de Ricardo Menéndez Salmón (Seix Barral, 2009) s’adscriu a la cada vegada més abundosa literatura que intenta assimilar els efectes que el terrorisme marca en les nostres vides. Mentre encara hi havia qui discutia en quin any començava el nou segle, el brutal atemptat de les torres bessones ens revelà que el segle XXI s’inaugurava un onze de setembre.

Un dijous 11 de març de 2004, de bon matí, les urpes de la bèstia ens tocaren més a prop, quan a Madrid volaren els trens plens de persones amb les que no ens costava gens identificar-nos. Aquesta novel·la parla de la tràgica jornada, però ho fa des de la distància, ja que el narrador/corrector viu a una ciutat del nord i cap de les persones que estima en surt directament afectada. Per tant, les seves vivències són compartibles per tants de nosaltres, espectadors llunyans amb els únics referents de les notícies televisives i alguna trucada als amics madrilenys.

Però el llibre, tot i tenir aquest eix, segueix també sensacions més quotidianes, com si la gestió de l’horror passés per un replec en les certituds íntimes. Així, a més del degoteig de cadàvers i de les ignominioses declaracions d’alguns polítics, el protagonista sembla revisar tot el que constitueix el seu món: la seva companya, els seus pares, el seu fill secret, el seu ofici...

Escrit molt sàviament, amb les dosis justes d’observació i de reflexió, Menéndez Salmón exhibeix allò tan inaprehensible que se sol denominar “una veu pròpia”. Un autor a seguir. Us deixo aquí un tast de la bella prosa del llibre.

Nunca sabremos si fue por negligencia, pudor o el más humano desconocimiento que el ciego rapsoda nos ocultó lo que sucedió a partir de determinado momento. En verdad, y a expensas de unos poco o nada comprometedores versos, de lo que Ulises halló en el lecho de Penélope nada nos cuenta Homero. Traza aquí el decoro una raya mientras el índice sobre los labios obliga a que Ítaca entera repose en paz, retirados los sirvientes tras una genuflexión, las bestias apaciguadas en sus lechos de paja y lodo, la noche griega sosegada y dulce como la respiración de un niño.

***************************

Tangencialment, després de llegir aquest llibre i el d’Amélie Nothomb, dues novel·les que només s’assemblen en la seva llargària (al voltant de les 140 pàgines) i en una prosa concisa i exempta de greix, pensava que aquests són la mena de llibres que em ve de gust llegir a aquestes alçades del segle. Potser això es deu a l’acumulació de lectures pendents que tinc sobre la taula. El principi de l’any és sempre prolífic en regals llibrescos (Reis, el sant, l’aniversari, Sant Jordi...) i, de moment, la pila continua en estat de perpetu creixement.

Fins ara sempre m’havien agradat els llibres gruixuts que asseguraven una llarga estada en un món paral·lel, però sembla que això està canviant. Tinc el pobre “Vida i destí” aparcat des de fa dos anys, a l’espera d’un sobtat atac de voracitat lectora, i de la trilogia “Milennium” no en vull sentir ni parlar, perquè ja sé que m’hi enganxaria. Em pregunto com m’ho feia abans per rellegir Dickens de tant en tant.

Potser les meves prioritats han canviat, potser la culpa és d’internet, el cap de turc de tots els dèficits que descobrim a les nostres vides.