Cada gran ciutat ha perdut el seu patrimoni arquitectònic, i per tant part de la seva història, a la seva personal manera. Berlín i Varsòvia poden culpar la Segona Guerra Mundial d’aquesta amputació. París va veure desaparèixer bona part del seu teixit medieval amb les grandiloqüents reformes urbanístiques del segle XIX. Lisboa va patir un terratrèmol devastador el 1755. I el centre del vell Londres va consumir-se en el Gran Foc de 1666, i ho tornaria a fer sota les bombes alemanyes del blitz.
La City de Londres ocupa encara avui dia els terrenys de la romana Londinium i continua essent el cor econòmic del país o, si més no, la icona d’aquest poder econòmic. Passejar pels seus carrers és una experiència certament estranya.
No sé si es deu a un tret conservador del caràcter britànic, però quan el foc arrasà bona part del Londres medieval i renaixentista, els seus habitants, enlloc de fer cau i net i racionalitzar el seu urbanisme, optaren per preservar el complicat traç dels estrets carrerons medievals. Si tenim en compte que Anglaterra era ja una primera potència mundial i que estem parlant d’un barri on es trobava l’ajuntament, la catedral, la majoria de seus gremials i les llotges comercials, la decisió pot semblar mancada de visió de futur.
Els edificis que s’hi erigiren des de llavors, arrogants declaracions de poder i estabilitat, encaixen malament en el modest i caòtic tramat i produeixen una sensació d’estranyament i opressió, com si ens trobéssim en una ciutat més imaginada que real. La miscel·lània de peces s’acumula sense ordre ni concert, com en un quarto dels mals endreços, un vídeo-joc o una ciutat d’Italo Calvino. Durant el cap de setmana, quan la seva activitat s’atura totalment, el sentiment de fantasmagoria pot ser aclaparador o suggerent, segons els gustos.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada