No és precisament el rockabilly una de les músiques que m’enduria a una illa deserta. Però la irlandesa Imelda May, valor en alça del que sentirem parlar aviat, presenta uns arguments tan contundents i s’acompanya d’una banda de tal competència que es fa molt difícil oposar-se als seus evidents atractius.
La versió que coneixia és la de Soft Cell, però aquesta també té el seu què.
ResponEliminaVa fer concert fa poc a Barcelona, m'encanta, no m'entusiasma (no li trobe res especial) però m'encanta. Té un tema, FALLING IN LOVE WITH YOU AGAIN, que me posa d'allò més tendreta...
ResponElimina(el Love Tattoo sencer me sembla molt bon disc)
No sé, Comtessa, quan l'he posada he pensat que no li seria del tot indiferent.
ResponEliminaSí, Ferran, jo només coneixia la versió de Soft Cell que, de fet, era una versió d'un èxit de northern soul de la Gloria Jones.
(nota cañí) I no us deixeu el Falso Amor de La Unión...
ResponEliminaA "La Unión" si es tracta de fer història la deixem, sinó, S., millor oblidar-lo.
ResponEliminaEp, no disparis, que jo només quadrava l'inventari...
ResponEliminaque gran peinado. Hay un grupo Rockabilly italiano que hace el mismo cover. Se llaman The Hormonauts.
ResponEliminaBienvenido, enver! Seguro que The Hormonauts no son tan simpáticos como esta chica.
ResponElimina