Estètica dels blocs, i ètica de retruc

  Alegria! o l'estètica "txutxe"

Continuaré el diàleg amb la Clídice, aprofitant una de les prerrogatives més interessants del llenguatge dels blocs. Tot va començar per un apunt meu que a ella li va semblar poc llegible, a causa que jo havia oblidat de separar els paràgrafs. Li vaig donar la raó: estic d’acord que no hem de complicar innecessàriament la feina del lector. Comparteixo amb ella que s’han de cuidar certes formes.

jo d’entrada sento rebutg pels vlocs que cuntenen faltas dortografia, de gramatica, de telceig o de puntuasiò tampoc costa massa passari el corrector. no m’agrada que les frases no comencin amb majúscula, ni ke s utltz sntx d sms. Me la sua si em preneu per un purità, però em toquen els ous les grolleries. I encara que les opinions estan dividides entre els que prefereixen el text justificat i els que els agrada alineat a l’esquerra, trobo difícil d’admetre els textos alineats a la dreta o centrats, a menys que estiguem escrivint poesia, i encara! Com a qüestió més personal, no suporto els canvis de tipografia i de color, especialment dins d’un mateix text. I, d’entre les poques opcions que ofereix Blogger, Helvetica i Times New Roman són els valors més segurs. Fugiu de la Impact, ella també ho faria.

Darrerament, gràcies a les noves plantilles de Blogger, tots ens hem sentit una mica dissenyadors, el que ens ha propiciat també alguns bons ensurts. Els nostres gustos poden ser molt diversos, però crec que hi ha unes normes universals de llegibilitat que caldria tenir presents.

Dormiu mentre llegiu (o colors poc contrastats).

L’opció més canònica és la que presenta un text de color fosc sobre un fons neutre (blanc, marfil, gris clar…), aquesta opció no sol fallar. Encara que els apòstols de la usabilitat no ho afavoreixin, a mi també m’agraden les lletres blanques o molt clares sobre un fons fosc i apagat (negre, xocolata, blau marí…) El que cal evitar és conjuntar tons d’un valor lumínic similar: dificulta la lectura i ensopeix l’ànim. Alguns contrastos de color són també contraproduents; un vermell viu sobre verd pot permetre la lectura, però a la llarga ens pot conduir a una clínica de desintoxicació. També cal emprar amb mesura alguns tons àcids o elèctrics que afectaran irreparablement el nostre sistema nerviós. Compte per tant amb el fúcsia, el groc canari i el verd festuc!

Tendeixo als gustos minimalistes i l’abundància de gadgets en una pàgina em dificulta la lectura (i la fa més feixuga de carregar), per tant, penseu bé què és realment necessari i què és accessori. Personalment, acostumo a escoltar música a tota hora i em molesten les pàgines que tenen banda sonora incorporada: quan hi entro tinc la sensació que “sento veus”. Les noves plantilles permeten posar imatges de fons de bloc realment fantasioses i fins i tot extravagants. Tingueu present que quant més visibles i bigarrades siguin, abans cansaran als vostres lectors i a vosaltres mateixos. He il·lustrat l’apunt amb alguns horrors que Blogger m’ha permès; en contrapartida, entreu al bloc de Titus qui, sense fer gaires experiments, ha aconseguit una sensació de fresc benestar que m’agradaria trobar pertot arreu.

Fins aquí les normes que semblarien de sentit comú. No sé si estic tan segur sobre “Las 5 Reglas Maestras de escribir en Blogs” que ens enllaça la Clídice. Hem discutit moltes vegades què és un bloc i quin ha de ser el seu funcionament, però a l’única conclusió comuna a la que hem arribat és que es tracta d’una pàgina d’expressió personal que cadascú es fa a la seva mida. Ha de tenir la brevetat de l’apunt que es pugui enquibir en una pantalla? Requereix enllaços, imatges i vídeos (a poder ser?). S’hi ha d’incloure algun mot en negreta o en cursiva perquè els badocs no badin tant? Hem de titular els apunts amb una frase irresistible (i enganyosa), com si estiguéssim venent Fanta?

Tot ben clar: taquicàrdia i arrítmies.

En últim terme, nosaltres decidim. Tot el que he dit fins ara és tan raonable com impersonal, el que contradiu l’esperit dels blocs. Que cadascú faci el que vulgui, com diu l'adagi, tal faràs, tal trobaràs. En el fons, m’importa poc transgredir qualsevol regla. Ja ho sé que hi haurà lectors que passaran de mi el dia que se m’acudeixi publicar una Galeta de llarguíssim paràgraf únic. Superb de mi, penso que ells s’ho perdran. Cadascú decideix el gènere que vol vendre i a qui vol vendre’l. Al cap i a la fi no estem parlant de diners, sinó d’ànima (i perdó la transcendència).