Galeta

 Oli de Faith Te

Tot just en fer-se de dia, abans d’apropar el cap a la paret i humitejar la llengua amb el raig d’aigua que llisca incessant, abans de reptar cap a la vora del llit, abans de llevar-me, ja penso en la galeta. La veig. Quadrada, salada, daurada i farinosa. La seva matriu de foradets, quatre per quatre, la distribució irregular de les taques torrades. Conec la galeta, la meva galeta sempre igual, amb els setze orificis i la mesura invariable d’un quadrat de vuit centímetres de costat, amb les vores ondulades, el seu revers estriat que devia d’estar en contacte amb la placa del forn, i l’anvers més bufat, com si formés un paisatge miniat que brilla, pintat potser de clara d’ou. Algun dia hauré de mirar la llista d’ingredients, quan em llevi miraré la llista d’ingredients, si hi ha ou, bé ho hauran de posar, que hi estan obligats per llei, o hi estaven quan les van fer, perquè hi havia gent que no podia menjar segons quins aliments, com el blat o la llet o els cacauets. Ara no recordo què eren ben bé els cacauets, però a l’etiqueta solien avisar que s’hi podien trobar restes de cacauets i potser jo ara, amb la meva galeta de cada dia, estic menjant algun petit fragment de cacauet, tan petit, tan insignificant que no serveix per recordar-me què era un cacauet. Per sort, no tinc al·lèrgia als ous, crec que no sóc al·lèrgica a res, almenys a cap dels ingredients de les galetes, que si no, ho hauria notat. Les meves galetes, que quan hi penso des del llit, les veig sempre iguals, com correspon a un producte industrial, fabricat per la Panificadora Ruf, crec recordar, de Banyols (València), crec recordar, són en realitat totes una mica diferents, però això no ho percebo encara i només ho descobreixo, ja llevada, quan trec la galeta de la capsa i veig si m’ha tocat una de més torrada o una de més blanca, i si està una mica escrostonada o aixafada en un dels seus cantons. No sé si m’agraden més les que tenen un daurat intens o les que mostren indicis de farina crua, el millor seria anar-les alternant, una de torrada, una de crua, però no puc escollir: des del primer dia segueixo la regla de menjar sempre la que hi ha dalt de la pila, sigui la que sigui, i si algun trosset escapçat s’ha esmunyit al fons de la capsa, el deixo on està, així, el dia que arribo a la galeta del capdavall, em puc permetre un festí suplementari. Perquè amb una galeta, una sola galeta al dia, es pot sobreviure tot just i qualsevol augment de la dieta es nota; com enyoro el temps ara llunyà, quan en menjava dues, i pensava que tindria provisions suficients fins a la fi!, eren bons temps, no havia arribat encara la data de caducitat marcada a la capsa, crec, o sí, potser sí que havia passat la data de caducitat, i encara que ràncies i remollides, eren dues galetes, potser per això tenia més energia. També era més jove, em veia amb cor de fer més coses... però no, no era pas tan jove, només menys vella. I em permetia calcular quant de temps podia subsistir amb aquella ració. Quant de temps que no faig inventari! L’última vegada, l’últim rampell d’energia, crec que quedaven 180 capses, o eren 1.800?, recordo l’u i el vuit, però dels zeros… Va ser fa poques setmanes, però què vol dir poques?, passen de pressa les setmanes i poques, podrien ser quatre o vint, i un zero de més o de menys és important; sé que llavors em vaig sentir tranquil·la, que encara tenia menjar per a molts dies, els vaig calcular, sí, i vaig pensar que era impossible que jo durés tant, que seguint aquell ritme no me les acabaria; però ara ja no ho sé, com és de llarga una vida? com ha estat de llarga la meva? què puc raonablement esperar? No puc estar segura ni de la llargada dels dies. Tindran encara els dies vint-i-quatre hores o s’han anat escurçant? A mi em semblen més curts, el que seria un avantatge, perquè ha de ser més fàcil passar un dia de, posem, vint hores amb una sola galeta que un dia més llarg. D’avui no passa que torno a fer inventari, si no puc saber el temps que em queda, almenys sabré els límits del meu rebost, comptar, comptar no costa tant, quan t’hi poses, dius un número i de seguida se t’acut el següent, un, dos, tres, surt tot sol, i no t’hauria d’espantar fer el recompte a les palpentes, en la fosca, ho has fet moltes vegades, resseguir el contorn del munt de capses amb la punta dels dits, només em cal aplegar l’energia per alçar-me, caminar les poques passes fins a l’habitació del costat i arribar al racó on les tinc apilades, l’energia que ara em falta, l’energia que no tinc. De vegades, el sol pensament de la galeta que em menjaré, m’ha fet sortir del llit i després no cal si no avançar un peu rere l’altre… Però crec recordar ara que la darrera vegada, en menjar la galeta amb excessiva fal·lera, em va dominar tot seguit l’ensopiment de la digestió i vaig quedar endormiscada no sé quant de temps, incapaç després de posar-me a la feina. Potser que comenci pel recompte i em reservi la teca com a estímul, com si fos un premi final, aquest estratagema ha funcionat altres vegades, només cal pensar en la galeta salada, daurada, farinosa, quadrada. Era quadrada? Bé, quadrada o rectangular.