En directe i en diferit

“14 d’abril, Macià contra Companys” és un telefilm dirigit per Manuel Huerga amb guió del mediàtic (però, no ho oblidem, també llicenciat en història) Toni Soler, que narra el moment en el qual, ran del triomf electoral d’Esquerra Republicana, Francesc Macià va proclamar el 14 d’abril de 1931 des del balcó del Palau de la Generalitat la República Catalana dins d’una confederació de repúbliques ibèriques, poques hores abans que es constituís la Segona República Espanyola. El miratge no durà més de tres dies i la independència va acabar aigualint-se en una certa autonomia que s’emparava (i s’empara) sota el nom de Generalitat de Catalunya.

Vaig tenir l’oportunitat de veure la pel·lícula en un passe privat fa uns mesos i em va semblar tan absorbent com original. “14 d’abril, Macià contra Companys” es planteja com un fals reportatge, realitzat per un equip televisiu que es diria vingut del futur, que entrevista els protagonistes un any després dels fets. Aquests testimonis maliciosament naturalistes, amb alguna picada d’ullet “off the record”, es combinen amb una dramatització de les molt diverses peripècies que acompanyaren l’adelerada proclamació i tots els problemes de logística que se’n seguiren. Recordo que em va agradar molt el to adoptat, tan allunyat de l’heroisme de cartró-pedra típic del gènere històric. Aquí els protagonistes improvisaven solucions matusseres, es deixaven dur pel dubte, la còlera o l’afany de protagonisme, mentre un corifeu de funcionaris, secretàries, periodistes i membres de l’exèrcit intentaven seguir la tonada amb més o menys fortuna.

En Manuel m’advertí que el pressupost del telefilm havia estat molt limitat, però la veritat és que només es nota (i no fa gaire nosa) en les escenes de masses a la Plaça de Sant Jaume: on es veu una no gaire nodrida colla de voluntaris, que no van cobrar i només ho van fer pel mer gust de tornar a proclamar la República davant d’unes càmeres. Però per a tota la resta, com és llei en les produccions d’en Huerga, l’estètica (aquí en blanc i negre rabiós passat pel filtre dels anys 30) és impecable. A més, les institucions donaren totes les facilitats possibles perquè s’utilitzessin els escenaris autèntics del Palau de la Generalitat i L’Ajuntament, de manera que el rigor ambiental està garantit.

A totes aquestes virtuts evidents cal afegir un conjunt d’actors gairebé sempre adequadíssim. Els dos protagonistes estan impecables. Pere Ponce crea un Companys xulet i arribista que, com encara no li ha arribat l’hora d’esdevenir un màrtir, resulta molt convincent (s’allunyi més o menys de la veritat històrica, que això no em veig capaç de discutir-ho). El president Macià de Fermí Reixach sembla un d’aquells papers pels quals un actor s’hi prepara tota una vida. La seva escena final amb Montserrat Carulla (que fa d’Eugènia Lamarca, la seva esposa) conté emoció genuïna.

Però hi ha un munt d’interpretacions que val la pena destacar. Jo em quedaria amb el Cambó d’Eduard Fernàndez, el Niceto Alcalá-Zamora de Joaquín Climent i el Josep Maria Planes de Julio Manrique. No em van agradar tant el Josep Pla de Marc Rodríguez o la Frederica Montseny de Maria Ribera. I, perquè consti que el nombrós elenc és de categoria, també hi trobareu Joan Crosas, Carles Velat, Joel Joan, Manuel Dueso, Pep Ferrer o Joan Massotkleiner.

Jo no hi entenc gens d’història ni miro mai la televisió, però tinc entès que demà dimarts TV3 (possiblement a la nit) passarà aquest “14 d’abril, Macià contra Companys”. Us el recomano vivament i, si generà més debat que la recent visita a la llar d’un músic català que viu a Eivissa, començaré a pensar que no ens han fet del tot malbé.