Llibres de mal llegir

He trigat un any i mig en llegir un llibre que, en principi em venia molt de gust. Me l’havia regalat Josep el Sant Jordi del 2010; el seu autor era Cortázar, escriptor que m'abelleix a qualsevol hora del dia, i el seu estil miscel·lani es pot enquibir sense dificultat entre lectures més portentoses durant qualsevol trajecte en autobús. Llavors, per què aquesta demora?

Si voleu culpar algú, busqueu Julio Silva, el dissenyador d’aquest “Último Round”, editat originalment l’any 1969 per Siglo XXI Editores, i reeditat l’any passat per RM (Barcelona/México). L’artefacte, perquè no se’l pot anomenar d’una altra manera, presenta exteriorment les mides de 27x17 centímetres; però el seu interior conté una part de text principal a la zona superior (el que es convé anomenar com a “primer piso”) i altres textos subsidiaris al que s’anomena “planta baja”. La divisió de la pàgina pot oferir, en teoria, lectures aleatòries, diverses i enriquidores, però a l’hora de la veritat aquest papalloneig de fulls de paper (explotat per Queneau als seus “Cent Mille Milliards de Poèmes”) només implica una immensa incomoditat pel lector. O sigui que un zero d’usabilitat.

Així que m’he hagut armar de paciència perquè els temes de Cortázar no m’esclatessin a la falda. I, com a tot llibre de contingut vari, a “Último Round” s’hi troba de tot i per a tots els gustos. Des de poemes (que, amb alguna rara excepció, és el que menys m’interessa de l’autor) fins a contes (alguns de bons, d’altres més de farciment), un escrit-reportatge sobre maig del 68, una carta sobre la situació de l’intel·lectual sudamericà, una teoria sobre el relat fantàstic, fotografies de Lewis Carroll, dibuixos de Folon, pàgines de gairebé-dietari i tots els etcèteres que vulgueu. Us deixo un conte, que és gairebé un acudit, “Patio de tarde”.

A Toby le gusta ver pasar a la muchacha rubia por el patio. Levanta la cabeza y remueve un poco la cola, pero después se queda muy quieto, siguiendo con los ojos la fina sombra que a su vez va siguiendo a la muchacha rubia por las baldosas del patio. En la habitación hace fresco y Toby detesta el sol de la siesta; ni siquiera le gusta que la gente ande levantada a esta hora, y la única excepción es la muchacha rubia. Para Toby la muchacha rubia puede hacer lo que se le antoje. Remueve otra vez la cola, satisfecho de haberla visto, y suspira. Es simplemente feliz, la muchacha ha pasado por el patio, él la ha visto un instante, ha seguido con sus grandes ojos avellana la sombra en las baldosas. 

Tal vez la muchacha rubia vuelva a pasar. Toby suspira de nuevo, sacude un momento la cabeza, como para espantar una mosca, mete el pincel en el tarro y sigue aplicando la cola a la madera terciada.