Mala lletra

Em sap greu. Malgrat l’origen dels meus ancestres per via paterna, no he visitat mai el País Basc; però, a través del material gràfic que he arribat a contemplar a premsa, cinema i televisió, he començat a fer-me una idea d’algunes coses intrigants, com que, per exemple, la majoria de tasques, restaurants i bars de tapes mostren a les seves façanes uns rètols maldestres, que semblen dissenyats pel cunyat manetes i benintencionat del propietari.

Aquesta unanimitat en el despropòsit estètic mereixia una de les meves investigacions a internet. Ja ho he dit més d’una i de tres vegades: en aquest bloc no parlo tant del que sé de tota la vida, com del que acabo de descobrir fa pocs minuts (no anava d’això la Xarxa?). No pretenc cap classe magistral, només compartir sorpreses inesperades i recents. Així informaré, per qui no ho sabia, que aquest simulacre de tipografia prové de l’estudi epigràfic d’antigues tombes gravades en pedra a cementiris tradicionals del país. Se l’anomena genèricament “tipografia basca” i es presenta en un munt d’avatars variables, tots igualment punibles. L’únic que sembla agermanar-les és la inexistència de minúscules (el que, com a mínim, ens estalvia haver de llegir els llibres d’Atxaga en tipografia tal) i la boina que culmina totes les seves as.

Una de les funcions clàssiques de la tipografia és la de servir com a element complementari que ajudi a fer entenedor el missatge que rau en el text. I és incontestable que tota aquesta família de lletres “basques” aconsegueix que el lector les associi immediatament amb un territori molt determinat de la península ibèrica, amb la seva història i la seva cultura. Per això no sorprèn que el govern basc també utilitzi en la seva imatge corporativa les maneres de l’escriptura tradicional.

Per altra banda, la tipografia també té un component estètic, tant d’eficàcia lectora com de pura bellesa. I en aquest apartat, el cas en qüestió resulta palesament deficitari. Algun cervell local, conscient d’aquest problema, encarregà el madrileny Alberto Corazón que dissenyés pel projecte “Bilbao Ría 2000” un alfabet amb cara i ulls. El resultat és, si ens posem perdona-vides, suportable (per déu, qui empeny pel darrera totes aquestes lletres?)

Ja ho sé, ja ho sabia, nacionalismes i estètica fan mals companys de viatge. Abans d’infamar el que desconec, hauria de contemplar-me el melic. No crec que la tipografia dels hostals catalans (els que preparen calçots, trinxat, xatonada, romesco, esqueixada, i molta carn a la brasa) presentin cap tret unificador i, tanmateix, solen ser lletjos a matar. Almenys els “frankfurts” de fa molts anys s’anunciaven en lletres gòtiques, negre sobre groc. En canvi, nosaltres, hem fet servir la mala lletra sense cap motiu unificador. I així ens va.