Em sap greu. Malgrat l’origen dels meus ancestres per via paterna, no he visitat mai el País Basc; però, a través del material gràfic que he arribat a contemplar a premsa, cinema i televisió, he començat a fer-me una idea d’algunes coses intrigants, com que, per exemple, la majoria de tasques, restaurants i bars de tapes mostren a les seves façanes uns rètols maldestres, que semblen dissenyats pel cunyat manetes i benintencionat del propietari.
Aquesta unanimitat en el despropòsit estètic mereixia una de les meves investigacions a internet. Ja ho he dit més d’una i de tres vegades: en aquest bloc no parlo tant del que sé de tota la vida, com del que acabo de descobrir fa pocs minuts (no anava d’això la Xarxa?). No pretenc cap classe magistral, només compartir sorpreses inesperades i recents. Així informaré, per qui no ho sabia, que aquest simulacre de tipografia prové de l’estudi epigràfic d’antigues tombes gravades en pedra a cementiris tradicionals del país. Se l’anomena genèricament “tipografia basca” i es presenta en un munt d’avatars variables, tots igualment punibles. L’únic que sembla agermanar-les és la inexistència de minúscules (el que, com a mínim, ens estalvia haver de llegir els llibres d’Atxaga en tipografia tal) i la boina que culmina totes les seves as.
Una de les funcions clàssiques de la tipografia és la de servir com a element complementari que ajudi a fer entenedor el missatge que rau en el text. I és incontestable que tota aquesta família de lletres “basques” aconsegueix que el lector les associi immediatament amb un territori molt determinat de la península ibèrica, amb la seva història i la seva cultura. Per això no sorprèn que el govern basc també utilitzi en la seva imatge corporativa les maneres de l’escriptura tradicional.
Per altra banda, la tipografia també té un component estètic, tant d’eficàcia lectora com de pura bellesa. I en aquest apartat, el cas en qüestió resulta palesament deficitari. Algun cervell local, conscient d’aquest problema, encarregà el madrileny Alberto Corazón que dissenyés pel projecte “Bilbao Ría 2000” un alfabet amb cara i ulls. El resultat és, si ens posem perdona-vides, suportable (per déu, qui empeny pel darrera totes aquestes lletres?)
que trist! que trist! ara tindré malsons :(
ResponElimina;)
Clidi, no ho pretenia. Espero que dormis bé.
ResponEliminaÉs precisament el que ens falta als catalans: inventar-nos una font horrorosa. Seria una gran contribució a la nostra cultura.
ResponEliminaSalvador, potser tens raó, però tot plegat em produeix uns malsons inexplicables.
ResponEliminaBoníssim aquest recorregut per la tipografia basca i el que suggereix. És lletja a matar (com la gòtica dels frankfurts) però haig de reconèixer que fa territori... potser l'única virtut.
ResponEliminaDe tota manera, aquí encara ens inventaríem una tipografia només de minúscules, per allò que no pensessin que nosaltres...
ResponEliminapere (s)
Galde, no hi ha prou amb la virtut. Millor el pecat, encara que sigui tipogràfic.
ResponEliminaPere, qui ho faria?, en Foix en hores petites?
ResponEliminaQuin refinament, el Corazón amb la vasta vasca. Molt millorada però perd l'esperit. Proposo com a tipografia catalana, la de sopa de lletres rebullida:
ResponEliminahttp://new.myfonts.com/fonts/fontfont/ff-fontsoup/catalan-boiled/
No donis idees, que encara ens muntaran una comissió per crear una lletra pròpia i vés a saber si no acabarem escrivint en uncial o en carolíngia... :-/
ResponEliminaSi és del tot urgent identificar la cultura catalana amb algun model tipogràfic, jo apostaria per la Batang, la Dotum, la Gulim o la Gungsuhg tenint en compte que totes quatre presenten la variant Che, Batang-che i Dotum-che, Gulim-che i Gungsuh-che que podríem fer servir els valencians. Perquè la Comic Sans, per allò de l'estació de Sans, seria una mostra de masoquisme incontestable, i no només per la seua vessant estètica. Ara, si la cosa no n'és urgent, doncs ja ens estaria bé la Constantia.
ResponEliminaOstres, Kalamar, quin gran homenatge al tipògraf desconegut de la sopa de lletres.
ResponEliminaFerran, per sort estem en època de retallades, tot el pressupost es dedica a la Catalunya dels Valors (que no cotitzen a borsa).
ResponEliminaNo em sembla gens malament que hi hagi un símbol identitari com aquest (consideracions estètiques a banda). El que m'agradaria saber és com aquesta lletra ha esdevingut un senyal d'identitat. Certament, per tot Euskal Herria te la trobes.
ResponEliminaEm temo, Vicicle, que no hi ha pressa; podem esperar tranquil·lament la Constantia.
ResponEliminaNo sé com ha pogut passar, Tirant, però és un fenomen que té prop de 100 anys.
ResponEliminaEn un museu dels horrors gastronòmico-tipogràfics, junt amb els frankfurts, les esuskotabernas i els restaurants de carn a la brasa amb all i oli, no hi podrien faltar els rètols de restaurant oriental fets a base de canyes de bambú...
ResponEliminaBrian, s'aprova la moció, afegint-hi també la seva decoració interior.
ResponEliminaPel que fa a l'estètica, estem d'acord que aquest tipus de lletra no val gens. I anar a cercar símbols a les tombes fa una mica de por, igual que les lletres gòtiques dels frankfurts.
ResponEliminaDavid, l'única conclusió que es pot treure és que la basca amaga millor gastronomia que la gòtica.
ResponEliminaAllau, aquest "per déu, qui empeny pel darrera totes aquestes lletres?" mereix figurar el un lloc d'honor al costat dels grans de l'humor britànic, entre els Studios Ealing i els dos escriptors de la W.
ResponEliminaLeb, això sí que és una floreta!
ResponEliminaSeré politicament incorrecte, aquesta boina que tu dius d'amunt de les as, jo crec més aviat que és un tricorni.
ResponEliminaUi, Carles, com et sentin, es passen de pet a l'Helvetica.
ResponEliminaNo, no, aquí tots els escriptors són Majúsculs, encara que les seves targetes de visita siguin moderadament minúscules.
ResponEliminapere
Pere, m'apunto a la facció dels escriptors minúsculs.
ResponElimina