A cor tancat

Lars von Trier, nedador sempre contra corrent, després de guanyar el Premi del Jurat al Festival de Cannes de 1991 amb la seva pel·lícula “Europa”, fundà la seva pròpia productora Zentropa. Amb la idea d’obtenir diners fàcils i ràpids per filmar el que li vingués de gust, patrocinà alguns títols pornogràfics que desconec, però que passen per ser algunes de les millors mostres del gènere, produïdes per un gran estudi, enfocades a un públic femení (gesta que no em sembla gens menor). Però, per trepitjar terreny més segur, també va crear una sèrie televisiva de nom “Riget”, habitualment  coneguda com “The Kingdom”.

El Rigshospitalet o Hospital Reial és el centre mèdic més important de Copenhague i per tant de Dinamarca, conegut familiarment com a Riget. És fàcil deduir doncs que ens trobem davant d’una sèrie d’hospitals; però, en ser von Trier qui la firma, no esperarem un producte típic del gènere, com “A cor obert”, “Urgències” o ni tan sols “House”. De fet, Lars von Trier fa amb les series de metges i pacients quelcom de similar al que va fer David Lynch a “Twin Peaks” amb les sèries d’investigacions policials, farcint-les d’elements que no pertanyen al codi genèric original i fent-les derivar gradualment cap a l’excentricitat.

L’acció de “Riget” es cenyeix gairebé exclusivament a l’interior de l’enorme i laberíntic edifici i molt en especial a la planta de neurocirurgia. Un pròleg, idèntic a tots els capítols, indica ominosament que l’hospital fou construït sobre uns terrenys on antany es tenyia roba; d’aquesta dada no se’n fa cap ús durant la sèrie, però suggereix que l’edifici pateix la síndrome de “la casa encantada”, com comprovarem ben aviat. Així, cada nit apareix a la porta d’urgències una ambulància sense conductor, mentre a l’ascensor es poden sentir els plors d’un infant.

Un dels personatges centrals, la senyora Drusse (Kirsten Rolffes), intenta ser ingressada amb excuses diverses. D’entrada, es diria que es tracta d’un cas d’hipocondria; però la senyora Drusse, que és espiritista, té un pla per comunicar-se amb els esperits que poblen l’hospital i no trigarà gens a organitzar “séances” amb altres pacients, comptant amb la connivència del seu fill infermer.

Si aquesta intriga paranormal que permea cada capítol, ja faria de “Riget” una sèrie de metges atípica, les subtrames directament mèdiques són també ben particulars. El cap del departament de neurocirurgia, Moesgaard, és un inepte, acostumat a derivar responsabilitats, i ara embarcat en un programa de neteja d’imatge anomenat “Operació Brisa Matutina”. El seu fill, enamorat d’una infermera, no se li acudeix res millor que regalar-li el cap seccionat d’un cadàver de la morgue. El doctor Krogshoj habita al soterrani de l’edifici, sobreviu amb una economia basada en l’intercanvi, i rep les visites amb còctels d’alcohol etílic, aigua destil·lada i un tall de llimona. O el doctor Bondo qui, obsessionat per un tipus molt especial de càncer de fetge, esdevé el recipient d’un trasplantament molt peculiar.

I després hi ha el sensacional doctor Stig Helmer (Ernst-Hugo Järegard), suec obligat per les circumstàncies a treballar a Dinamarca. Personatge absolutament desagradable, que maltracta tothom, però que té al seu darrera una operació fallida que  ha deixat una nena en estat vegetatiu. Helmer no perd oportunitat de dir penjaments sobre els danesos i és una escena recurrent de la primera temporada veure’l pujar al sostre de l’edifici on contempla amb binoculars la costa sueca mentre exclama “bastards danesos!”

Altres escenes que es repeteixen com aquesta, i apart del pròleg, són les converses que una parella de rentaplats afectats de la síndrome de Down tenen a les cuines. Com si fossin un cor de tragèdia, comenten els fets o fins i tot els avancen. Constitueixen també figures d’estil les vistes aèries de l’hospital en tonalitat rogenca, acompanyades d’una música inquietant. I al final de cada capítol, mentre desfilen els crèdits, el propi Lars von Trier, vestit de cerimònia, especula sobre la reacció dels espectadors i resulta tan antipàtic com només ell ho sap fer.

Sense arribar als extrems d’austeritat que dictava Dogma (aquí hi ha música i efectes especials), l’estètica de “Riget” no s’assembla a la de cap sèrie televisiva convencional. Rodada càmera en mà, amb nerviosos salts del punt de vista i enquadraments que afavoreixen les diagonals, presenta una fotografia amb molt de gra i tonalitats uniformement sulfuroses.

“Riget” consta de dues temporades, cadascuna de quatre episodis. La primera, del 1994, malgrat la seva vocació de producte insòlit, s’aguanta bé. En canvi, la de 1997 abusa de l’excés de trames, s’enamora de la seves pròpies excentricitats (un problema que, tinc entès, també afectava la segona temporada de “Twin Peaks”) i acaba implosionant en un exercici d’autoparòdia que ens va deixar unànimement irritats. Lars von Trier tenia escrita una tercera temporada final que segurament no veurà mai la llum del dia, ja que els actors que feien de Helmer i la Drusse són morts. Stephen King en va fer una adaptació per a la televisió americana, on també hi sortia un ós formiguer parlant. Jo no la conec, tot i que diu que la van passar a TV3.

Recomanable només per a qui pugui assumir a la vegada les històries de fantasmes, la burocràcia hospitalària, les lògies maçòniques, els experiments viscerals “à la Cronenberg”, el dubtós humor escandinau, el vudú, els embarassos diabòlics, els conductors suïcides i les ànsies provocadores de von Trier. Difícil, oi? I encara així, em consta que per a alguns és sèrie de culte.