La construcció d’un univers (1934)

Tres debuts en una sola pàgina.

El que més m’interessa d’“Els cigars del faraó”, sigui de forma voluntària o involuntària per part de l’autor, és que hi apareixen molts dels elements que acabaran configurant el món de Tintín. Segurament Hergé en aquell moment no tenia cap intenció de donar continuïtat a determinats personatges; però potser la intuïció l’estava guiant sobre les pautes amb les que acabaria moblant la realitat tintinesca.

I, per començar a parlar d’aquest univers naixent, és de justícia mencionar els Dupond i Dupont (també coneguts com els Dupondt), que fan la seva gloriosa entrada en societat en aquesta aventura. Per malícies pròpies dels “remakes”, se’ls podia veure a la primera vinyeta de la versió moderna de “Tintín al Congo”, una aventura anterior; però, com que allí no hi pintaven res, considerarem “Els cigars…” el seu debut. Encara que no rebin el seu nom definitiu i aquí siguin coneguts com X33 i X33 bis, ja mostren palesament la seva ineptitud innata en considerar Tintín com un possible malfactor. Aquest equívoc es mantindrà encara durant uns quants àlbums, en els quals, malgrat les demostracions d’innocència anteriors, donaran prioritat al sentit del deure sobre el de l’amistat. Eminent parella còmica, clàssica burla de l’autoritat, són considerats contra tota evidència “amics” de Tintín, potser perquè es demostren com a bàsicament inofensius en totes les seves intervencions. No mostraran encara la seva tendència als pleonasmes i els contrapets (em refereixo a la versió original) però sí que iniciaran, en disfressar-se d’àrabs, una llarga tradició de transvestismes desafortunats.

Gran tema de debat entre tintinòfils és la possibilitat que els Dupondt siguin germans bessons, quan els seus cognoms són diferents. La seva aparença física és gairebé idèntica, només es distingeixen pels seus bigotis: el de Dupond amb “D”, ben recollit, el de Dupont, disparat cap a enfora, com si fos una “T” invertida. Segons la meva humil opinió, els Dupondt són bessons per part de pare i de mare. La discrepància de cognoms no significa res: no hi ha res més mudable que un nom de família. Aquí, a casa, disposem dels germans Joan Ferraté i Gabriel Ferrater, o Salvador Pàniker i Raimon Panikkar. La traducció castellana, en clau d’Hernández i Fernández, faria les explicacions una mica més difícils; però estic segur que algun Corominas contemporani justificaria aquesta mutació H/F de les llengües neollatines.

A “Els cigars del faraó” també hi apareix per primera vegada Roberto Rastapopulos, de qui, com a cervell a l’ombra, no se’ns revela encara tota la seva capacitat per fer el mal. Aquí se’ns presenta com a director dels estudis cinematogràfics Cosmos; però a la llarga esdevindrà l’antagonista més fidel a Tintín. Si jo fos la Kalamar, no m’ofendria gaire per la (falsa) etimologia grega del seu cognom. Hergé, en una entrevista, atribuïa a Rastapopulos ser fill d’una nissaga de grecs llevantins (en cap cas d’origen jueu), però amb vocació apàtrida. El nom de Roberto apuntaria més aviat a un pas per Itàlia o per algun país hispà. El personatge anirà canviant a mesura que avanci el segle, sempre com una amenaça més grotesca que inquietant; però, des del primer dia, abillat amb fatxenderia de nou ric.

En un paper menor s’estrena també el comerciant lisboeta Oliveira da Figueira, un home ple de recursos. Excusa per un parell de gags, es revelarà finalment com un dels amics més fidels a Tintín. El professor Filemó Sicló no tindrà continuïtat a les següents aventures, però prefigura el camí d’altres savis despistats que trobarem a “El ceptre d’Ottokar”, "L'Orella escapçada" (pàgina 6) o “L’estel misteriós”, fins arribar a la cristal·lització definitiva que serà la troballa del professor Tornassol alguns anys més tard. Allan Thompson figura com a contrabandista d’armes a la versió de 1955, una recuperació calculada que no queda fora de lloc. Tard o d’hora, tot comença a lligar.

Què bo Milú a la segona vinyeta!

Com a prova última de la maduració de la sèrie —i ja ho apuntava ahir Puigmalet— fins i tot hi trobarem un gag metaliterari, quan confronten Tintín a una de les seves aventures editades: la prèvia, “Tintín a Amèrica”, a l’edició original; “Tintín al Congo” en l’edició que jo tinc, tot i que també he vist una versió on apareix la coberta d’”Objectiu: la lluna”. El joc també reflecteix, de retruc, que el que havia començat com un fenomen local de Brussel·les es disposava a assaltar el món.

Amb “Els cigars del faraó” la majoria d’ingredients que conformen les aventures de Tintín, que tant ens agraden, ja figuraven a la paleta d’Hergé. Només li mancava el rigor documental que aportaria la coherència última a aquest univers incipient. El trobaria a la Xina al cor d'una flor blava.