Escòcia (1938; 1943; 1965)

La primera vinyeta de “L’illa negra” ja marca el to despreocupat i una mica ingenu que predominarà a l’aventura: una foto del diari mostra el “famós” repòrter Tintín passejant pel camp amb el seu inseparable Milú. Si ho llegeixes als set anys, aquest inici et sembla tan vàlid com qualsevol altre; dècades més tard, és inevitable preguntar-se: no tenien notícies de més pes per publicar? [A la versió de 1965 la vinyeta desapareix.] Curiosament la premsa es desentén de les més interessants conseqüències del passeig, quan Tintín presencia l’aterratge d’un avió misteriós enmig d’un prat. La seva curiositat serà el detonant d’una imparable persecució darrera d’una banda de falsificadors de moneda, que prosseguirà a Sussex (Anglaterra) i acabarà a les Hèbrides escoceses.

El context històric de “L’illa negra” és molt més tènue que en títols anteriors. Sembla que els progressos de la impremta havien afavorit la falsificació de paper moneda (André Gide havia escrit “Les Faux-monnayeurs” l’any 1928). Una llegenda urbana, freqüent a l’època, atribuïa alternativament a soviètics o alemanys un complot per desestabilitzar les democràcies occidentals mitjançant l’emissió de moneda falsa. L’alienista doctor Müller, antagonista de l’aventura amb clara filiació germànica, apunta cap a les amenaces provinents del règim nazi que es devien percebre en aquell moment històric. Els seus sequaços, Ivan i Wronzoff, remeten a l’imaginari rus. Potser Hergé tenia clar, sense saber-ho, d’on vindrien les amenaces totalitàries del futur.

Dit això, queda poc a afegir. L’aventura permet que els Dupondt s'esplaïn amb múltiples bretolades aèries (però també terrenals, coses totes elles que fan molt feliços als lectors de pocs anys) i que, una vegada més, es vegin en l’obligació de detenir el seu amic Tintín amb llàgrimes de cocodril als ulls. El goril·la Ranko, monstre de cor afectuós, diuen que rep influències del film “King Kong” de 1933; però més aviat és una diàfana premonició del ieti de “Tintín al Tibet”. També hi trobarem un tràiler de “La Gazza Ladra” vint anys abans de “Les joies de la Castafiore”.

Pels experts el que més importa de “L’illa negra” és la curiositat de la seva triple versió, única en el seguici de les aventures de Tintín. Després de l’edició en blanc i negre de 1938, hi hagué la de color de 1943 que, amb lleugeres adaptacions per assumir la norma tradicional de les 62 pàgines, manté tot l’ambient original. Per a mi és la veritable, la que vaig mamar i la que més m’estimo. Però l’any 1965 els editors britànics Methuen, a l’hora de publicar “L’illa negra” per primera vegada en anglès, es trobaren amb una ambientació que els hi sembla inexacta per anacrònica. Recordem que, per una vegada a la vida, els anglesos anaven darrera dels catalans en qüestió de traduccions.

Hergé envià al seu fidel Bob de Moor perquè es documentés sobre el terreny. Tornà del viatge carregat de fotografies i esbossos. Tal com funcionaven els Estudis Hergé durant aquella dècada, no queda clar qui va refer “L’Illa Negra” i fins i tot si Hergé hi arribà a intervenir; però el resultat és tan maniàticament fidel a la realitat que esdevé una mica premeditat i fred. Trens, vaixells i avions, paisatges de Sussex i uniformes policials, tot respon escrupolosament al present dels anys 60, i així es perden pel camí les evocadores locomotores de vapor, els rudimentaris biplans dels primers temps de l’aviació o el carretó dels bombers. És un exercici molt instructiu fer una comparativa de les versions i verificar com la moderna desvirtua l’original. Per exemple, l’aparició d’un televisor en blanc i negre l’any 1938 s’avançava al seu temps, i encara més quan el televisor emetia imatges en color l’any 1943 (!); en canvi un televisor, de nou en blanc i negre, l’any 1965 no suggeria res més que pura quotidianitat.

“L’illa negra” és la primera aventura de Tintín que no s’esdevé en escenaris exòtics i per això és més perceptible la seva datació en un temps concret que remet, per exemple, a la filmografia britànica de Hitchcock. Per això la versió perfeccionista de 1965 pateix un decalatge respecte el seu temps d’escriptura original, on les imatges no acaben d’encaixar amb la trama. L’encarnació de 1943 és, sens dubte, la definitiva.

De vegades m’he preguntat si la meva anglofília i l’atracció que sento per tot allò que té a veure amb Escòcia no s’originaren aquí. “L’illa negra” pot ser un títol menor, però intueixo que per a molts amants de Tintín, potser perquè és un dels més fàcilment accessibles pels joves lectors, és també un dels àlbums més estimats (en la versió del 43) i que ocupa un lloc molt íntim i especial dins de la col·lecció.