Perills d’escoltar desconeguts

“Ventajas de viajar en tren” d’Antonio Orejudo (editada el 2000 a Alfaguara i reeditada l’octubre de 2011 a Tusquets) compta d’entrada amb un títol irresistible i és, per tant, meritori que el text que hi ha al darrera estigui a la seva alçada o que encara el superi.

Una dona que acaba de deixar ingressat el seu marit a un psiquiàtric del Nord, pren el tren per retornar a Madrid. Al compartiment un desconegut que es presenta com Ángel Sanagustín, metge d’aquesta mateixa institució, li fa una pregunta inusitada: ¿Le apetece que le cuente mi vida?

Per descomptat, Sanagustín no espera la resposta i comença a explicar un munt d’històries delirants (que poden ser, o no, part de la seva vida), després fa mutis amb l’excusa d’anar comprar un refrigeri, deixant al seu darrere una carpeta vermella, plena de textos escrits per pacients psiquiàtrics.

Aquest breu resum només abasta les cinquanta primeres planes del llibre (un terç de la seva extensió) i ja conté al seu interior més peripècies i suggeriments que novel·les el triple de llargues. Orejudo és un mestre, tant de la densitat narrativa com de la fluïdesa lectora. En aquest particular viatge (no sempre en RENFE) ens toparem amb diverses patologies no exactament de manual, amb l’agent literària Helga Pato (la dona que va pujar al tren, després d’abandonar el marit al manicomi i que ja du la malaltia al seu cognom) i amb versions contradictòries d’uns mateixos fets. A l’autor l’interessa deixar clar que els llibres i la vida potser tenen punts de contacte, però no són mai el mateix. O sí que ho són?

—Si la gente se cree a pies juntillas lo que Martín, o cualquier otra persona, cuenta en un viaje de tren, como si hubiera una ley que obligara a contar la verdadera biografía, eso es problema de la gente. ¿Acaso hubo entre ustedes un pacto tácito —le preguntó a Helga— o un acuerdo explícito de sinceridad que le impidiera a él juguetear o inventarse su vida, si es que eso le entretiene y le madura?

Orejudo té fama d’escriure llibres que no s’assemblen gens els uns als altres. Respecte a “Un momento de descanso”, aquest és més ràpid, fragmentari i bèstia. Abunda en desequilibris mentals, deixalles i excrements. És brutal i divertit (a casa ha produït algunes riallades ben sorolloses). I una vegada més, després d’embolicar la troca amb una xarxa d’històries impossibles, se’n surt per arribar a una conclusió que sembla inevitable. No sé com s’ho fa aquest home, però em veig obligat a tornar-me a treure el barret (imaginari).