Incorreccions (1931; 1946)

Hergé continuava abduït per les directrius programàtiques de l’Abbé Wallez, qui ara l’encarregà crear una peça de propaganda colonialista sobre la joia de la corona de l’expansionisme belga. Així nasqué “Tintín al Congo”, el moment més problemàtic de tot el conjunt de les aventures de Tintín. Perquè l’aventura anterior amb els soviets d’opereta al darrera, era tan descaradament tendenciosa, que es desmentia a ella mateixa sense necessitat d’antagonistes (fins i tot l’autor ho reconegué poc més tard).  Però l’aventura subsahariana de Tintín actuava de forma prou subtil com perquè Hergé la refés el 1946, amb tots els trets de la canònica línia clara, sense cap penediment a la vista.

Mirat amb ulls innocents, “Tintín al Congo” és un seguit de peripècies i cabrioles còmiques sense gaire conseqüència. Conté moments memorablement estúpids com el d’un rinoceront detonat amb dinamita incrustada a la seva pell, Tintín disfressat de girafa de pega, o el d’un Milú devorat per una serp, que malgrat tot aconsegueix que les potetes blanques del gos traspassin l’epidermis del rèptil. És infantil fins a la medul·la i totalment prescindible (en la mesura que el bell traç d’Hergé ho pugui ser), però també amaga molt mala idea.

Podríem començar per l’exaltació del colonialisme (astutament diluït en edicions posteriors). Tintín arriba al Congo com a ambaixador de la civilització i la francofonia. Actuant com a professor improvisat a l’escola de la missió, afirma davant d’una classe de negrets (a la versió original), “Votre patrie, la Belgique”, tot oblidant el sinistre monarca Leopold II, que havia fet del país africà el seu feu particular i havia esdevingut, a la vegada, exemple vivent de totes les violacions dels drets humans.

No es pot negar tampoc que l’àlbum no sigui racista. Els negres que hi apareixen són crèduls, estúpids i risibles, nens grans en definitiva. La visió no era exclusiva d’Hergé, contempleu si no com retratava Hollywood la negritud durant els anys 30 i 40; però el context històric no és excusa suficient que impedeixi sentir-nos molestos davant d’aquesta injustícia. Malgrat tot, he llegit a més d’un lloc (però les fonts em fallen) que “Tintín al Congo” és l’aventura de Tintín més popular als països subsaharians, cosa que demostraria que no existeixen lectures unívoques, o que potser els africans ens han copsat i se’n foten d’interpretacions massa simplistes.

El tercer punt contenciós és la massacre de bèsties que té lloc en el decurs de l’aventura. La sensibilitat ecologista és relativament recent i a l’època de redacció del llibre no hi havia entreteniment més desitjable que anar a matar mamífers a l’Àfrica (consulteu Ernest Hemingway o John Huston) i col·locar després els trofeus sobre la llar de foc. Tintín actua en conseqüència i, quan té un moment lliure, agafa l’escopeta amb intencions letals. Apart del rinoceront volat amb explosius i la serp perforada, fa autodevorar-se una pitó, clava una guitza a un pobre lleopard que pateix indigestió, es carrega un mico, un búfal i quinze gaseles, és causa de la mort d’un elefant i diversos cocodrils. I Milú priva de la cua i de l’autoestima a tot un senyor lleó. Necessiteu més proves en contra?

Curiosament, més que el colonialisme o el racisme, el que ha ofès a algunes nacions políticament correctes d’avui dia ha estat aquest dispendi de vida animal. Així, a les versions sueca i alemanya, el rinoceront no salta pels aires, sinó que fuig atemorit. Algunes biblioteques ianquis qüestionen la totalitat del llibre; però, qui fa cas dels americans en qüestions de sensibilitats ferides? De fet, “Tintín al Congo” sempre va ser bastant problemàtic als països anglòfons. Va publicar-se en anglès per primera vegada l’any 1991, i en la versió primigènia de 1931 (per no crear més controvèrsies de les necessàries), en blanc i negre. La versió colorejada, que tots hem conegut, es publicà el 2005.

Aquí també es va editar anacrònicament tard (1968), quan ja s’havien publicat totes les aventures de l’època madura de l’heroi del tupè ros. D’entrada va produir-me un gran desconcert per la seva simplicitat o la seva ximpleria, que contradeia les complexitats dels seus àlbums anteriors (que trigaria uns anys en descobrir que no eren realment anteriors). No serà un títol que regali mai al meu nebot. Però, com que sóc contrari a que els llibres es dispensin amb recepta, no proposaré cap política de censura, ni adhesius dissuasius a la coberta, ni acceptaré denúncies de congolesos cabrejats i ofuscats pel placebo de la correcció política. Que cada llibre es defensi davant dels seus possibles lectors.

 Encara així, tot plegat em fa sentir picors a l’esquena. O sigui que passem a la següent aventura.