El verí del teatre

Qui esperi trobar a “Habemus Papam” de Nanni Moretti un atac furibund als estaments de l’església catòlica, en sortirà ben decebut. Moretti, que no és creient, ja va fer a “La messa è finita” (1985) un retrat molt humà dels treballs d’un jove sacerdot retornat de les missions, i ara, en aquesta denominada “comèdia vaticana”, evita fer sang fàcil. Si algú surt malparat, no es la figura papal o el govern de l’església, sinó potser la psicoanàlisi.

La història parteix d’una idea prou senzilla. El Papa ha mort; els cardenals, reunits en conclave, després de moltes deliberacions i alguna “fumata” negra, elegeixen com a nou Papa el cardenal Melville (Michel Piccoli). Però aquest, de sobte se sent incapaç d’assumir el seu paper i es nega a sortir al balcó de la plaça de Sant Pere a donar la seva benedicció: té pànic escènic. Per solucionar la crisi (i aquest és el punt més absurd d’un guió que en té bastant d’altres), la cúria demana ajuda a un psicoanalista (Nanni Moretti); però després d’una descoratjadora sessió el Papa aconsegueix fugir. Així s’elaboren dues trames paral·leles: d’un costat, el desconcertat Melville vagant de paisà pels carrers de Roma; de l’altre, els cardenals i el psicoanalista, segrestats a les estances vaticanes, d’on només podran sortir quan es proclami públicament el nou pontífex.

Des de la Blancaneus de Disney és sabut que la reunió d’una colla de vellets simpàtics, que de tant en tant es permeten alguna ximpleria, pot oferir bones dosis de comèdia tendra. Moretti juga a fons aquesta carta, conscient que afalagarà els seus espectadors mostrant els cardenals com figures d’imperfecta humanitat. Les lleugeres bromes sobre els absurds de l’existència vaticana estan escrites amb guant de vellut i la prova és que a Itàlia, país catòlic i papista per excel·lència, només quatre exaltats s’han sentit ofesos pel film.

Més interessant em sembla el conflicte de Melville, un home gran que ja s’havia conformat a un nínxol precís de la vida i que ara es veu incapaç de dur sobre les seves espatlles tanta responsabilitat. Sembla que Moretti, en descriure aquest personatge, més que qüestions transcendents, planteja qüestions purament laborals que tots els espectadors podem compartir. També apunta la idea que el món és una representació (Melville té vocació frustrada d’actor) i contraposa el seu personatge al d’un actor enfollit, disposat a interpretar tots els paper de “La gavina” de Txekhov. El nom Melville no és innocent, perquè queda clar que aquest Papa nou de trinca “preferiria no fer-ho”, a la manera de Bartleby.

El conjunt d’actors que fan de cardenals estan molt ben trobats i aconsegueixen conferir als seus papers identitat pròpia. Moretti l’actor fa, com sempre, de Moretti, aquí potser amb més frenesí de l’habitual. Sempre és un goig veure treballar Margherita Buy, encara que sigui en un paperet. Però “Habemus Papam” seria un oblidable passatemps de tarda de diumenge plujós, si no fos per Michel Piccoli. Als seus 85 anys, Piccoli és una figura fràgil que commou i que transmet de forma diàfana la seva indefensió davant d’una situació que el depassa. La seva interpretació és de les que emocionen i, malgrat una conclusió de la història una mica decebedora (sota els vibrants acords del “Miserere” d’Arvo Pärt), és el que romandrà en el meu record quan les facècies cardenalícies hagin estat degudament oblidades.